Si vols compartir aquest relat...
Es va asseure al seient de davant. S’havia oblidat els auriculars i es va començar a posar nerviosa. No era només l’olor de les crispetes. Era, sobretot, l’impacte fastigós que feien els llavis mentre les mastegava amb la boca oberta. Volia aixecar-se i baixar, com feia sempre. Però alguna cosa la retenia i es va quedar asseguda. Immòbil. No es podia creure el que estava veient. Tenia els ulls clavats en la boca de la dona, unes dents groguenques i irregulars que es movien amunt i avall al ritme del soroll desagradable. En una de les dents hi havia, enganxada, una pedra preciosa, possiblement un diamant. "Aquesta és la meva", va pensar, "si aconsegueixo la dent, em faré d'or".
De seguida es va adonar de com d'estúpida n'era la idea. "Què il·lusa que soc, no n'aprendré mai". I és que encara que tractava de controlar la seva ment, hi havia moments com aquell en els que no se n'adonava i entrava en un món de fantasia on tot era possible.
Seguia anclada al seient del tramvia, incapaç de moure's, sense entendre el perquè.
El vehicle va continuar amb el seu camí i va fer un parell de parades més fins a arribar a la seva. Quan es va adonar que ja hi era, va fer un bot del seu seient i va aproximar-se ràpid a la porta, que tot just xiulava indicant que tancava. Quan ja va ser a la vorera es va adonar que algú l'havia seguit. Era la dona de les crispetes. En un gest poc destre, la noia va parar en sec per ajupir-se a cordar uns cordons inexistents. Això li permetria observar el proper moviment de la "crispetes".
La dona se la va mirar encuriosida i va tirar, com si res, carrer enllà.
Va ser llavors que, en un impuls descontrolat i irracional la va seguir. No se'n podia estar. Una corda invisible la lligava a ella. Volia saber qui era, on anava. Li venien milers de preguntes. Per un moment havia fantasiat que era la seva mare, aquella desconeguda que la va abandonar en un orfenat d'Olesa. Potser d'ella, va heretar la seva misofonia.
El cap li anava mil per hora, quan de sobte va adonar-se que davant seu, ja no hi havia ningú! Desorientada, va fer un Google Maps per situar-se. El rellotge marcava les 21:33, l’havia seguit mitja hora i segons l’app, el mitjà més ràpid per tornar tornava a ser el tramvia. La parada més propera la tenia a 200m, “he fet una volta absurda seguint-la”. El tram no trigaria en arribar. A la marquesina el cor li va fer un bot: ella també hi era. "La crispetes" la seguia. N'estava segura. Va albirar la figura de la dona, palplantada sota un fanal de l'estació de Glòries. Si va acostar de puntetes mentre buscava una excusa per encetar conversa. Li preguntaria l'hora. Però, qui pregunta l'hora avui en dia? No, millor parlar del temps, sempre funciona, va decidir quan ja la tenia a tocar. Però en lloc de parlar del temps li va preguntar si es coneixien. Directament. La dona se la va mirar sense respondre. En silenci li va fer entendre que l’acompanyés. La va seguir. No entenia res ni tenia por. Van arribar a una botiga de joguines. A la paret hi estaven projectant una pel·lícula antiga. Una pila de criatures feien d’espectadores. La noia es va quedar parada, allà al mig, observant amb misteri aquell escenari confús. Ningú parlava. Continuava el silenci. Fins i tot la pel·lícula era de Charles Chaplin, muda. Només es podia escoltar un "tic tac" lent i constant d'un rellotge de fusta que hi havia al fons. "Què estic fent aquí?" Va veure la dona al costat del rellotge. N’estava farta de tant tombar i va decidir dirigir-s’hi sense pensar que podia ser perillós.
Quan hi va arribar, va veure que ja no hi era però que es movien les cortines del costat. S’hi va llençar ensopegant amb el voraviu mal cosit d’aquella tela de vellut. La dona va etzibar-li un: fuig corrent d’aquí. Es va aixecar i la va mirar fixament. Per què havia de fugir? Quin perill corria? La crispetes, en comptes de repetir-li-ho, li va posar la ma a l'espatlla, va fer-la girar i li va mostrar la pantalla on es projectava la pel·lícula. A una de les cantonades hi havia un compte enrere amb el símbol del tram. El compte enrere va començar. 5 minuts.
No entenia què estava passant. Tenia la ment descontrolada, els pensaments anaven i venien amb una velocitat que feia por. Què era aquell temporitzador? Havia de marxar corrents o quedar-se allà? Les cames no l'aguantaven, el cor bategava sense fre, el cap li feia voltes. De cop, se li va ennuvolar la vista i va quedar estesa a terra, bocaterrosa. Quan va recuperar la consciència i va poder obrir els ulls, va veure un grup de caps que planaven per sobre d'ella. Algú l'estava sacsejant perquè tornés en si. Va parpellejar un parell de cops, perplexa. Continuava al Tram, havia tingut un dels seus episodis. En incorporar-se, va veure la Crispetes asseguda al seu seient, impertorbable. Tot restava en silenci. Havia ensordit i només notava el tic-tac del seu cor.al cap Una colla de nens corrien al seu voltant i un home -igual que en Xarlot- la ventava i apartava tothom mentre la incorporava de nou al seient. La dona se la mirà i li somrigué sorneguera, i picant-li l'ullet li va fer amb el dit que anés cap a ella.. Quan s'hi va veure en cor, s'hi atansà amb recança. No podia fer altra cosa si en volia treure'n l'entrellat. S'hi va asseure al costat, tant immòbil i espantada com encuriosida. No havia recuperat encara l'oïda i no podia escoltar el que la dona li deia a cau d'orella mentre li deixava, amablement a la falta, un grapat de crispetes fastigoses.
De cop i volta, el Tram es va aturar en sec i els llums es van apagar. No es podia moure, angoixada va adonar-se que les crispetes pesaven massa i no la deixaven aixecar. Un missatge lumínic va demanar a la gent que abandonés el tramvia urgentment. La dona, com ella, tampoc es va moure mentre tothom va baixar, deixant-les soles i a les fosques. Llavors va passar: la dona misteriosa va treure's el mòbil de la butxaca i li va escriure en una nota: "No diguis res, t'escolten. Tot això no és real, formes part d'un experiment immersiu de TRAM. En funció dels somnis dels usuaris creen experiències per fer més amè el trajecte. Però crec que estem atrapades, no funciona bé, això ja ho hem viscut". Sóc dins un joc defectuós sense que ningú m’hagi demanat si hi volia entrar, va pensar. Si era una broma, no li feia cap gràcia. Va preguntar com podien sortir d’allà. “No podem”, va escriure la dona. “Sempre hi ha una sortida. Només ens cal buscar-la”, va respondre ella. La dona va somriure i es va menjar una crispeta que va trencar el silenci. "Sempre hi ha una sortida, sempre hi ha una sortida, sempre hi ha una sortida...". I de sobte, va tornar a obrir els ulls. Era un somni? Es trobava allà asseguda, dins el tramvia. Davant d'una persona que li resultava familiar. S’havia oblidat els auriculars i es va començar a posar nerviosa. No era només l’olor de les crispetes. Era molt més.
- Ai, no ho sé, dona'm alguna idea. El Chat GPT comença a desvariejar i la història no té ni cap ni peus!
- No cal que hi dediquis tant temps, ja fa massa estona que parles de crispetes i de gent estranya. No sé pas a on vols arribar. Perquè, t’has plantejat que això només és un tramvia?
- No és només un tramvia. És molt més!
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
