Si vols compartir aquest relat...
Els passatgers es refan de l’ensurt i comproven que tenen tots els ossos a lloc. Ningú s’esperava que el TRAM frenés tan bruscament per evitar atropellar el gos abandonat que ha travessat les vies d’imprevist. El Pere s’alça per recollir la seva bandolera que ha volat fins al mig del passadís. Quan l’obre, s’adona que la gàbia està oberta. «Merda! On recoi és la maleïda taràntula?», murmura mentre una suor freda li gela el cos. Si el professor s'assabenta que l’ha perdut de vista, ni que sigui per un segon, ja ha begut oli. S’ajup a terra i s’esmuny entre els seients i les cames de la gent per buscar-la. Només desitja que l’Aranae loquatis, únic exemplar conegut de taràntula xerraire, no s’hagi despertat. Perquè, coneixent-la, de segur que li explicarà tot al professor. Segons les lleis implacables de la física, la inèrcia l'ha hagut d'impel·lir endavant, i, atès que seia a la banda dreta, el més probable és que hagi relliscat cap a la banda contrària. En Pere s'arrossega fins al primer obstacle capaç d'aturar l'aràcnid, aparta un patinet, alça una motxilla esportiva, separa unes vambes de plataforma... Però res, només xiclets i residus urbans. En Pere, aclaparat, només vol trobar la maleïda taràntula abans no faci un dels seus espectacles; que la Julieta, a banda de xerraire, és molt maleducada. Tergiversa històries i escolta secrets d'amagat. En Pere sap que si no la troba aviat, serà l'inici del seu final. De cop però, un crit al següent vagó. En Pere corre cap a on s'ha sentit el crit i troba una senyora ben esverada:
—Estava allà! Una aranya enorme!! —explica gesticulant als altres viatgers, que la miren incrèduls.
—Sí, jo també l'he vist!! —diu un noi en el mateix estat d'agitació.
Tothom es posa a parlar alhora mentre el Pere observa l'espectacle bocabadat.
—Senyora, calli i continuï mirant TikToks —diu una veu estrident—. I vostè, el de la samarreta Star Wars: maduri.
D'imprevist, els ulls inquiets i les cames tremoloses es transformen en un rebombori d'acusacions. Només en Pere percep que la veu cantant de tot l'enrenou és la Julieta. Ja tardava a fer alguna de les seves. Per si les coses no eren prou complicades, uns segons després de sentir-se: "Pròxima parada: L'Illa", entra al Tram en Jaume, tot eixugant-se la suor del front.
Les seves mirades es creuen.
—Hola, Pere! —diu en Jaume, i afegeix — Et trobes bé? —en veure-li la cara de pànic.
—Vaja! Només faltava ara, el pesat del professor—se sent respondre la Julieta.
En Pere no diu res, no sap com dir-li amb en Jaume el que està passant amb la Julieta, sap que tot seran problemes i en Jaume perdrà la confiança amb ell.
Sense treure-li la mirada de sobre en tot moment, en Jaume decideix tornar-li a fer una altra pregunta:
—Què està passant amb tot l'enrenou que està fent aquella gent?
— Tu què creus? Que el conductor ha decidit que era un dia ben farragós, i potser el podia animar si sortíem tots volant, abans d'arribar a les nostres tristes vides.
Coi d'aranya, que no sap que està més maca amb la boca tancada? Pensa en Pere encara mirant fixament en Jaume sense obrir la boca i notant com la samarreta cada cop està més xopa.
-M'han telefonat de la universitat. Uns estudiants han alertat que la Julieta no és a la gàbia. Es deu haver amagat entre la pedra i els troncs de la cantonada. Quan s'arrauleix allà sembla que no hi sigui. De tota manera, vull comprovar-ho, perquè ara fa 48h que li vam injectar l'Atropiblixina i hem d'estar alerta per si...
—No calli, professor. Què pot passar? —demana en Pere espantat.
—L'Atropiblixina és el fàrmec que s'utilitza com a inhibidor del verí de la Julieta. Algun cop quan li hem subministrat a partir de les 48h ha començat a tenir comportaments violents i podria ser molt perillosa per tota la gent del seu voltant.
Poc s’imagina el professor que ha estat ell qui s’ha endut a la Julieta i poc sospiten els viatgers que estan a una queixalada de la mort. Ha de confessar-li el que ha passat i trobar la taràntula abans que ocorri una desgràcia. «Per què m’hauré deixat entabanar per aquesta aranya maula i he accedit a treure-la de passeig», es retreu en Pere. En Jaume continua recitant la lletania de malvestats que pot provocar una Aranae loquatis amb síndrome d'abstinència atropiblixínica; però en Pere, aclaparat i rosegat per la recança, desconnecta els sentits fins que, darrere del professor, veu pendular una bola negra. Hi fixa la mirada: la Julieta es gronxa burleta al fre d'emergència.
—No! —crida en Pere.
El professor, espantat, segueix la mirada. Quan està a punt de veure-la penjada, en Pere diu:
—Professor, millor segui per allà, que encara queda mitja Diagonal.
En Jaume dubta, i en Pere no espera resposta. S’apropa a la Julieta dient:
—Prou! Torna a la gàbia, que això se'ns n'ha anat de les mans.
De cop, el professor:
—Julieta?
—Hola, professor! —diu la Julieta, tan tranquila.
—Merda —murmura en Pere.
El professor mira al seu alumne, sense saber què dir.
—Què has fet, Pere? —pregunta, sorprenentment calmat.
—Li ho puc explicar...
—No cal, ja m'imagino el que ha passat.
En Pere pensa a tota velocitat. Dubta si dir la veritat i assumir-ne les conseqüències.
—Primer de tot, perdona —diu sense atrevir-se a mirar-li als ulls.— Assumeixo tota la responsabilitat del que ha passat. La Julieta em va dir que ...
—L'Aranae loquatis —corregeix el tutor.— Però sí, continua.
—Em va dir que estava cansada de viure atrapada. Volia conèixer món, saber ...
—Saber que hi havia més enllà del laboratori, no? Típic d'ella.
—Per què no s'atura el Tram? —Se sent dir a una dona, tota espantada.
En Jaume i en Pere giren el cap on és la Julieta i, ja no hi és!
Instintivament ambdós miren la cabina: El conductor està inconscient i un negre aràcnid es passeja pel seu cap molt a poc a poc.
—Ja sé com podem resoldre aquest embolic —diu en Jaume tot buscant quelcom dins la bossa.
Instants després en Jaume treu una xarxa de dins la bossa, que sempre la porta per quan la Julieta s'escapa de la gàbia poder-la capturar sense fer-li mal.
Sigil·losament tots dos s'apropen a la cabina, i en Pere tira de la porta que se li obre amb molta facilitat.
En Jaume prepara la xarxa i sense perdre un instant la tira sobre el cap del conductor.
Mentre el sistema automàtic de seguretat va aturant el TRAM, els dos homes s’abalancen sobre el conductor mirant d’atrapar a la Julieta.
Preparen la gàbia i retiren amb cautela la xarxa.
Però alguna cosa no rutlla: de la taràntula no n’hi ha ni rastre. On s'ha ficat?
Abans que tinguin temps a reaccionar una pluja de teranyines els cau al damunt. L'escenari és apocalíptic. Des del telèfon d'un dels passatgers, que està inconscient, una veu: "Aturem uns minuts el programa per una notícia d'última hora. Sembla que han aparegut unes estranyes teranyines que a hores d'ara ja ocupen uns quants trams de la Diagonal. Connectem en directe amb el nostre enviat especial a Francesc Macià..."
Immòbils per les teranyines, en Pere i en Jaume no donen crèdit a la tragèdia.
La porta de la cabina s'obre una mica i es veuen fugir dues taràntules:
— Romeu, ets el més diabòlic dels meus amants. Quina llar tan brutal has fet d'aquesta Diagonal.
—No Pe...! — Intenta exclamar en Jaume just en el moment que Romeu li tapa la boca amb una teranyina més.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
