Si vols compartir aquest relat...
Es va asseure al seient de davant. S’havia oblidat els auriculars i es va començar a posar nerviosa. No era només l’olor de les crispetes. Era, sobretot, l’impacte fastigós que feien els llavis mentre les mastegava amb la boca oberta. Volia aixecar-se i baixar, com feia sempre. Però alguna cosa la retenia i es va quedar asseguda. Immòbil. Ell mirava per la finestra i es netejava les mans olioses al seient. Un altre que deu tenir la casa feta una merda, va pensar. O no, perquè a vegades hi ha gent que potineja només el que no és seu, es va dir. Per no continuar pensant ni veient-lo, va tancar els ulls. Però de seguida els va haver d’obrir de nou perquè acabava de rebre un missatge. Era de la mare. Li deia que el pare no es trobava gaire bé i que millor que es veiessin directament el cap de setmana. Una altra vegada, va pensar. Semblava que ho fés expressament. Estava cansada d'aquesta comèdia, però no es veia amb forces per parlar-ho amb la mare, avui no. Pensava una resposta quan l'altaveu va anunciar la seva parada. Quan va sortir a l’andana va veure un jove d’aspecte nòrdic amb unes llargues rastes daurades. Mirant-lo de perfil, semblava un Adonis sortit d’una il.lustració. Oblidant totes les seves cabòries, va començar a caminar darrera d’ell. La proximitat del seu cos li produïa una suau escalforeta, llarg temps oblidada. No sabia exactament què li passava, feia temps que no notava tanta atracció cap a una persona. Desconeixia els motius, pero no parava de seguir-lo, no va ser fins uns metres més enllà que va poder posar-se al seu costat per tal d'observar-lo atentament.
PIP-PIP, PIP-PIP el soroll d'un nou missatge va interrompre aquell moment. De nou la mare. S'ho havia repensat i volia aprofitar que el pare no podria ser-hi per parlar elles dues soles i comunicar-li una notícia important. Es va quedar desconcertada. Va decidir trucar-li i quan va alçar la mirada va veure que el noi de les rastes li estenia la mà amb una T-casual que hi posava escrit: Glòries. I ell abans d'anar-se'n ràpidament li va dir:
— Demà al matí ens veiem allà.
Encara desconcertada pel que li havia acabat de dir la seva mare, no va tenir temps de preguntar-li res.
— Hola Maria, disculpa pel primer missatge pero és que no sabia que fer.
— No et preocupis mare, podem veure'ns aquesta tarda a la cafeteria de sempre?
—D'acord!
Va alçar la vista del mòbil i descobrí que l'adonis havia desaparegut. Aleshores veié un rètol nou: "Madame Ivanova- Mèdium" Alguna cosa la remogué per dins. Va mirar-se l'hora: si menjava qualsevol cosa i agafava el tramvia de les 17.30, arribaria a temps a la cafeteria.
Així que sense rumiar-s'ho massa, va entrar-hi decidida. Envoltada de foscor carregada de fums aromàtics, una dona asseguda darrere una gran bola de vidre digué:
-Maria, t'esperava. No pots perdre més temps.
-Com?
-No preguntis. Agafa això -li ordenà mentre li donava un sobre vermell-. Aviat el necessitaràs. No l'obris pas abans! Ràpid!
Aquella dona l'havia empés al carrer i havia tancat la porta
PIP-PIP-PIP-PIP
Un altre missatge de la mare: arribaria a la cafeteria abans del previst, deia. La Maria no disposava de gaire marge si pretenia ser puntual, de manera que va refer el camí per tornar a l'andana del tramvia. Mentre menjava alguna cosa reflexionava sobre tot el que havia viscut en poques hores, i això del sobre tancat de la mèdium ja era massa... Havia arribat a l’andana quan el tramvia parava i obria les seves portes als nous viatgers. Un cop validat el bitllet, va anar directa al seient més proper sense deixar de mirar el misteriós sobre vermell. Esperaria a trobar-se amb la mare i l’obriria amb ella. Minuts més tard, s’obrien de nou les portes i entrava un home de mitjana edat.
—El pare?
Va asseure’s més endavant, sense veure-la, i ella no sabia si enviar un missatge a la mare o acostar-se al pare. Mentre ho decidia, dos homes van pujar al tramvia i van anar directes cap a ell. Es van saludar, li van donar una bossa i van baixar a la parada següent. Aleshores ell va agafar el mòbil i va sonar el telèfon de la Maria. Va aixecar-se fent un bot i tot baixant el volum del mòbil va fugir anant-se'n cap a l'últim vagó del tram. El cor li anava a cent, mai havia tingut la sang prou freda per aquest tipus de situacions. Havia de decidir si agafar la trucada o no, ja que sospitava (i podia veure de reüll) que el pare no aguantaria massa més amb el telèfon a la mà. En una estrebada del tram vaig prémer accidentalment el mòbil.
- Hola filla, em sents? et necessito. Hauries de portar un encàrrec demà al matí a l'estació de Glòries. És un favor important. Ho faràs per mi?
- Es clar, pare, vaig respondre amb veu tremolosa
- T'he de donar un paquet que hauràs d'entregar a un home noruec. On ets?
— M'acaba de semblar veure't dins del TRAM, pot ser?
— Acabo de pujar a la línia T4.
La Maria va penjar el mòbil i es va dirigir cap al punt on havia vist el seu pare. Tots dos van estar parlant un parell de parades, fins que finalment el pare li va donar la bossa i instants després va baixar del TRAM.
L’endemà, com sempre, va pujar al Tram, però avui no faria el recorregut de sempre, anava de camí a Glòries. Mentre mirava per la finestra recordava la conversa amb la mare.
- No sé quant de temps més aguantaré el teu pare, la jubilació no li prova, no suporto tenir-lo al costat tantes hores al dia, és un hipocondríac!
La Maria no va fer-ne gaire cas, no era la primera vegada que sentia aquest discurs, es va limitar a escoltar-la. Mentre la mare seguia queixant-se, va decidir treure el sobre i obrir-lo.
- Què fas?
- Una mèdium me l’ha donat, crec que ara és el moment d’obrir-lo.
La mare es va quedar muda. En tragué una branca de romaní sec, un passi d'interraïl per a Noruega i un bitllet d'anada a Oslo amb data de l'endemà a les 20,30 h del vespre. No entenia res. Va aixecar els ulls cap a la mare i aquesta va assentir mentre afirmava
—Ha arribat el moment, Maria. És hora que ton pare i jo resolguem els nostres problemes i tu comencis a fer la teva.
—Ho dius de debò, mare?
—Sí, jo passaré uns dies fent un Taller d'escriptura Natural a Montpol.
—El pare també m'ha dit que marxa.
—És el millor per a tots—afirmà la mare amb els ulls lluents—- Passarem uns dies separats i rumiarem què fem amb les nostres vides.
Una notificació d'un missatge va fer adonar la Maria que era a punt d'arribar a Glòries. En baixar del tram, de seguida va reconèixer l'home noruec. Ell li va somriure i li va demanar que li donés el paquet —el del pare— que ella duia a les mans. Va fer-li un gest perquè la seguís i la va portar pocs metres enllà. Van entrar en un local fosc i, de cop, els llums es van obrir i una sala plena de gent va cridar "Per molts anys, Maria!".
Ara tenia sentit la tram-A dels darrers dies. Allà hi havien tots els implicats: els pares, la mèdium amiga de la mare, el noi noruec... Tot estava preparat per donar-li una sorpresa pel seu 30è aniversari. Sempre havia somiat viure a Oslo. El paquet era una motxilla de regal apart del bitllet. Al seu interior hi havia un missatge: Somni realitzat.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya: