Si vols compartir aquest relat...
No seu mai. Així s'estalvia el tràngol d'aixecar-se per cedir el seient i haver d'intercanviar paraules o gestos amb un desconegut. Però avui no sap veure cap passatger enlloc. Seu, doncs. Una veu robòtica l'eixorda: "Enhorabona, vostè és la persona escollida per emprendre un viatge sense retorn al País de les Mentides". Coi d'anuncis, pensa. De mentides ja n'hi han dit proutes. De pietoses, moltes, i de no tan pietoses també. Als quaranta-tres anys ja no li cal sentir-ne més.
El tramvia va ben buit. Tampoc no ha sortit gaire més d'hora de casa, pensa. Quan ha acabat de prendre's el cafè amb llet curt de cafè, ha triat una jaqueta d'entretemps, que aquests dies mai se sap, i ha marxat. No ha pensat en dir a la Marta que ha deixat dinar fet i que tornarà tard. Treu el mòbil de la bossa i li escriu un missatge. Li sorprèn que no aparegui de seguida el senyal que confirma que l’ha rebut, però ja li sembla prou meravellosa aquesta instantaneïtat d’ara.
El tramvia s’atura. Just al seu davant, llegeix en lletres grosses: BESOS. Vaja! Si que ha fet via! Normalment triga una mitja horeta en fer aquest recorregut i avui l'ha fet en un tancar i obrir d'ulls. Sort que ha aixecat la vista del mòbil perquè, si no, s'hauria passat de parada. Algun graciós ha esborrat l'accent a Besòs i ha escrit al costat La ciutat de l'amor romàntic amb la mateixa tipografia. Tot i aquest detall, la parada es presenta tan grisa i avorrida com sempre, excepte per la manca total de persones. Ni tan sols pels carrers del voltant es veu gent, tot i que és un dimecres tan normal com qualsevol altre. Sense donar-hi gaire importància, es decideix a baixar ràpidament, abans que les portes es tornin a tancar. Avança amb passes àgils i en deu dur unes disset quan un bri d'aire li eriça la pell. S'atura de cop: la jaqueta. El cor batega amb força –bum-bum–, i arrenca a córrer abans el comboi no se l'endugui òrfena. Bum-bum. Ja a dins. Sona per megafonia "I Will Always Love You" a tot drap.
–Això deu ser teu?– diu ell. I bum-bum. El tram es posa en marxa.
-Gràcies -li diu mentre agafa la jaqueta.
La mà d'ell li frega suaument els artells. Es miren i de sobte comencen a ballar, i sent les cames lleugeres com feia molts anys que no les sentia, i es deixa portar per aquella melodia dolça. Quan l'hi expliqui a la Marta no s'ho creurà, pensa.
"Pròxima parada: Sant Adrià, el Broadway del Barcelonès".
Broadway? S'atura, desconcertada, potser ho ha sentit malament.
Un moment... Aquell home... Li sembla que no el coneix de res i alhora és com si el conegués de tota la vida.
-Qui ets? -li pregunta allargant la e sobre un si bemoll, i de sobte és conscient que ho ha dit cantant.
-Fugim plegats -fa ell amb una veu de baríton que l'enamora.
La Marina es desperta sobresaltada amb les imatges de l'escena encara ben vívides al cervell.
"Estava somiant?", pensa amb una certa decepció i un somriure irònic. Dona un cop d'ull al seu voltant i s'estranya que no hi hagi ningú al vagó.
El tram s'atura amb un sotrac i, en mirar per la finestra, veu una massa forestal d'una verdor exuberant. La veu robòtica sona sona trascendent quan diu “Mind the gap”. Mira avall: la distància de seguretat entre cotxe i andana és un penya-segat vertiginós on espetega un salt d’aigua descomunal que es precipita davant els seus ulls. Creua els dits, fa un repàs dels millors moments de la seva vida, empassa saliva i d’un salt prodigiós abandona el vagó.
Ha anat a parar enmig d'un bosc. Si es troba un llop ferotge que li pregunta on va, no sabrà què respondre. Fa anys que la seva àvia és morta. Però s'adona que porta un cistell a la mà en lloc de la motxilla de pell. I, merda, s'ha tornat a deixar la jaqueta. Encara sort d'aquesta capa vermella que no sap d'on ha tret.
Sent una esgarrifança al clatell i es posa la caputxa. Quin fred! Després avança saltironant pel senderol cap a un cartell que veu al lluny.
El bosc és ple de bolets d'aspecte saborós. Decideix collir-ne uns quants, que va dipositant al cistell. Els cuinarà al vespre a casa, per sopar, amb una picada d'all i julivert. A la Marta li encanten. Li vénen al cap imatges d'elles dues molts vespres a la cuina del pis on va viure tants anys i dels quatre minuts a peu fins a Selva de Mar cada matí. No era sostenible seguir-lo mantenint. Cada any li apujaven el lloguer i, total, moltes nits ni hi dormia, però decidir anar a viure al pis de la Marta no va ser fàcil.
—Ep, noia! Què hi portes al cistell?
L'arribada d'aquell desconegut la sobresalta.
—No res, quatre llenegues que acabo de collir —s'apressa a contestar—. De fet, ja me n'anava.
—Vaja, vaja. I cap on vas?
Aquella veu... clar! El ballarí de Broadway! Bum-bum- Però està molt canviat, ara té un no sé què salvatge que el fa tremendament atractiu.
Atractiu i perillós. Hi ha alguna cosa en la manera com l'ha abordada que l'ha fet posar en alerta. No li contesta, agafa fort el cistell i marxa corrents cap a l'estació. Arriba que ja hi ha un tramvia aturat a l'andana. Hi puja d'un salt. Ell ja és dalt.
—He agafat una drecera —li fa saber amb la seva veu de baríton. No sap per què, però aquella veu greu l'esperona a continuar fent-lo parlar. A ella, que sempre havia adorat els tenors. Té un nosequè i un nosécom que l'habita dins. Lluita per deixar de mirar-lo.
-Sé què pretens i la resposta és no.
-N'estàs segura? -respon ell.
-No.
I ara s'acaricien els llavis i ell planta una bandera al seu coret.
La Marina sospira i tanca els ulls. No es reconeix, deixant-se besar per un desconegut, ella sempre tan rebel i reivindicativa. Carpe diem, pensa, al capdavall no ho sabrà ningú.
Aleshores percep un flaix de llum molt intensa, obre els ulls i veu a l'andana una multitud que coreja el seu nom.
El baríton ballarí li fa l'ullet i els saluda amb la mà.
La Marina els observa bocabadada. L'esperen a ella? No se'n sap avenir. Mira el seu company i li nota una brillantor estranya als ulls que l'atemoreix.
-Qui és tota aquesta gent? -li pregunta. Se sent una mica ridícula amb el seu look de caputxeta.
-La fama, bonica -fa ell amb un somriure tort que li deixa al descobert uns ullals punxeguts.
Déu meu! La fama! Enlluernada per la situació ja s'imagina sent portada de totes les revistes del cor i deixant-se entrevistar pels principals programes de sobretaula. Somrient, abraçada al seu desconegut seductor i dient allò de la fama arriba quan menys l'esperes. Però, com ho explicarà a la Marta? I per quins set sous s'ha fet famosa? Perquè ha arribat al País de les Mentides? Això deu voler dir que tot plegat és fals: la gentada de l'andana, el ballarí de Broadway amb veu de baríton, el petó de comèdia romàntica, el vestit de Caputxeta, la Marta. No, no pot ser. La Marta? La Marta és una mentida?
Li roda el cap. O seu o caurà rodona. S'agafa al company en un intent d'evitar el desmai, i ell improvisa unes passes de ball. Només li falta això, que el desconegut li faci fer voltes. L'home llop és tot ullals. La Marina se'n desfà d'una estrebada, s'acosta fins als seients reservats per a embarassades i, ara sí, perd el món de vista.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
