Si vols compartir aquest relat...
Utilitzo el tramvia per anar a la feina i de fet, per fer-hi feina, ja que és un lloc ideal per retocar l'article diari. Per tant, no m'agrada que m'interrompin mentre viatjo. I no em va agradar gens quan un home suat de mitjana edat amb els cabells esbullats va seure just al meu costat, malgrat que tant els seients de davant com els de darrere no estaven ocupats i tot tremolant, va dir: 'Necessito la teva ajuda. Ara.'
No tenia a ningú més per anar a empipar aquell carallot? Deuria estar passant un mal tràngol per acostar-se a una desconeguda (almenys això creia jo en aquell moment) amb aquella arremesa.
— Ara?—li vaig respondre emprenyada.
— Si, si us plau! És la hiperhidrosi, no em puc agafar el mòbil de la butxaca dels pantalons. Corre, ha de ser ara!
—Estic retocant el meu article i necessito concentració! Deixa'm tranquil·la !—vaig contestar-li amb una barreja de mala hòstia i curiositat. No tenia cap intenció de posar-li les mans a la butxaca del seu pantaló, però de sobte vaig començar a sentir uns crits estridents que venien del seu mòbil.
—Auxili! .—Auxili!. Una suor freda em va paralitzar.
L’emergència pels crits d’auxili sobrepassava la basarda que em produïa haver de remenar la butxaca dels pantalons de l’home suat, i com si fiqués la ma al cau d’una fura, vaig treure el mòbil llefiscós com la suor que traspuava el seu amo. Abans, però, vaig fer un cop d’ull a la pantalla: “Carla-secre” posava. I -Auxili! era el to de la trucada.
No ho entenia. Quina mena de guillat assigna un crit d'auxili a un to de trucada? I què significava aquell to, que si trucava "Carla-secre" hi havia alguna mena de perill? L'home em mirava a través del degoteig de suor que li regalimava pel rostre.
—Però què esperes? Contesta! Que no veus que jo no puc! —em va apressar—.
Intentant no fer una cara de fàstic massa òbvia, vaig tocar el botó vermell a la pantalla.
-Hola?
-Eudald?
Vaig sospirar.
-Evidentment, no sóc l'Eudald. El tinc al costat.
Vaig activar l'altaveu. L'home - l'Eudald - em mirar amb una cara d'angoixa i va fer que no amb el cap.
-Eudald!
La veu de la Carla va omplir el tramvia sencer.
—Sé que m'estàs escoltant! Escolto perfectament la teva respiració! Has de tornar immediatament! Ells saben que has sigut tu, i volen explicacions convincents del per què ho has fet. Si no tornés i els expliques de forma clara els motius pels quals has actuat d'aquesta manera, això pot tenir conseqüències greus per a tots nosaltres. L' Eudald va gesticular nerviós indicant-me que pengés. Ho vaig fer i no em vaig poder estar de preguntar:
- Qui era?
- Una companya de feina, dels serveis secrets
M'estava prenent el pèl? Quins serveis secrets més "discrets"! Ell em va endevinar el pensament i em va fer un somriure burleta:
- Això és el que pensa tothom, per això mai ningú sospita de nosaltres. És un camuflatge infal·lible!
La broma de bon matí ja començava a ser pesada. No havia acabat de corregir l'article, em quedaven poques parades per deixar el tramvia enrere i la presència d'aquell home, em començava a enervar.
— Mira Eudald, com pots arribar a comprendre, no entenc quin paper hi jugo en aquesta història. Per què has vingut a mi? I, es pot saber què has fet?
Es va fer un silenci absolut, exageradament llarg, fins que, una veu femenina molt familiar va tallar aquell etern i estrany moment.
- Pròxima parada Numància.
Em vaig activar, i amb cert mal humor vaig dir:
- Haig de baixar.
L'Eudald per fi, va reaccionar, va posar-me una mà sobre l'espatlla i va afegir:
- No pots entregar aquest article.
— Ho he escoltat bé?! Em sembla que estàs arribant massa lluny. Qui creus que ets per venir aquí a atracallar-me i, a més a més, imposar-me que no entregui l'article?
— Encara no ho has entes?
— Però, què he d'entendre?
En vista que l'Eudald no era capaç de contestar, vaig afegir:
— Tant se val, crec que no arribarem enlloc.
— Marta, fes-me cas.
— Cas de què? Què has fet? Què tens a veure tu i els teus serveis secrets amb l'article sobre l'amenaça d'extinció de les Eubalaenes Glacialis?
— És un dels mamífers marins més amenaçats del món, oi? només en queden 400 exemplars...i saps perquè els volen caçar, oi? ho dius en el teu article, hem entrat al teu laptop. Doncs jo, ho he destapat tot!
Em va venir de cop una suor freda. Càgon Déu, ara ho començava a entendre tot. Tenia que actuar ràpid. Aquest article s'havia de publicar sí o sí. Portava molt de temps darrera aquesta investigació i ho volia treure a la llum. No em podia deixar enredar. Així que vaig donar-li un cop de colze i em vaig aixecar d'una revolada.
Però la maleïda suor del presumpte agent secret em va jugar una mala passada. A l’aixecar-me vaig relliscar amb el mullader que hi havia al terra i vaig caure estesa tan llarga com era. -“Si vas dempeus, agafa’t”-va dir en aquell moment la veu en off del tram. Mentre ell m’ajudava a aixecar-me em va dir: - Només et demano una mica més de temps. En apropar-se tant, vaig notar de cop que l'olor de la suor de l'Eudald ja l'havia sentit abans. Un tuf de florit i de peix que havia ensumat de mostra durant la meva investigació, l'olor de l'oli de balena.
L'Eudald em mirava suplicant.
—Jo no les mato, jo les vull protegir d'ells! Si publiques l'article abans d'hora, ells potser fugiran!
-Si no les mates, com és que fas pudor d'oli de balena?
Va començar a eixugar-se les mans tot fregant-los contra els pantalons.
-No n'has de fer res- I amb un gest molt ràpid, va agafar el meu ordinador i es va aixecar, tot dient: No ho hauria d'haver fet, però fet està... I va caminar de pressa cap a la porta. Però, és clar, estava tancada. Es va girar cap a mi i em va dir:
—D´acord, t´ho explicaré tot! Pertanyo a uns serveis secrets del Fons mundial per la Natura, i actuem allà on altres no poden actuar.Portem anys al darrera d´una organització que trafica amb l´oli d´aquestes balenes, fent creure que es afrodisiac.Sospiten de mi i no he tingut més remei que matar el seu cap!
En veure la meva cara d'astorament, l'Eudald va afegir:
—A veure, de fet, no anava amb aquesta intenció... L'estava fotografiant mentre s'estava llefardant amb l'oli de balena. Era la prova que necessitava per a fer-lo engarjolar. M'ha descobert i m'he hagut de defensar. L'he empès i la barreja de suor i d'oli l'han fet relliscar escales avall.
Si la seva explicació m'havia d'apaivagar no ho estava aconseguint, de fet, no sabria dir què m'horroritzava més, el fet de tenir davant els meus ulls un presumpte assassí o que el crim s'hagués produït, en part, per aquella suor horripilant.
—No sé per què hauria de confiar amb tu, tot i així, què tens pensat fer? I les fotografies, on són?
—Marta... Haig d'enxampar a aquests desgraciats. És la meva única manera de poder justificar als meus superiors això tan greu que sense voler he fet. Ho entens, oi...? Però aquest article... Si publiques aquest article... segurament serà massa tard, i com he dit, ja hauran marxat... Mira, les fotografies les tinc en aquest pendrive.
El tramvia va arribar a Numància, es va aturar. Notava la seva mirada sobre meu.
—Quin és el teu correu?
Me'l va dir i, el vaig escriure, insegura.
—Ara és tot teu.
Vaig baixar i just em va venir aquella olor de balena. En girar-me, l'Eudald es treia un potet d'oli de la butxaca i, somrient, se'l va posar per les mans. Merda! El tramvia va marxar.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
