Si vols compartir aquest relat...
Els passatgers es refan de l’ensurt i comproven que tenen tots els ossos a lloc. Ningú s’esperava que el TRAM frenés tan bruscament per evitar atropellar el gos abandonat que ha travessat les vies d’imprevist. El Pere s’alça per recollir la seva bandolera que ha volat fins al mig del passadís. Quan l’obre, s’adona que la gàbia està oberta. «Merda! On recoi és la maleïda taràntula?», murmura mentre una suor freda li gela el cos. Aprofita l’enrenou momentani dins el TRAM per mirar al voltant, intentant no cridar gaire l’atenció. És difícil, va vestit amb una perruca de color lila, un nas de pallasso i unes sabates gegants de purpurina rosa. “No em puc creure que això estigui passant avui!”, pensa el Pere. Sembla una broma de mal gust.
El comiat de solter del seu amic Arnau se li havia anat de les mans i una disfressa tan llampant com la que duu no passa desapercebuda en un comboi que va ple de gent camí de la feina. Ningú, però, diu res. És massa d'hora encara per pensar. El Pere, però, continua preocupat per la taràntula. Si no la troba tindrà un problema... I la suor freda de nou; "ara sí que l'he feta bona", pensa. Després de la sotragada, el TRAM engega i les cares desencaixades dels passatgers tornen a la calma. En qüestió de segons, el Pere ho veu clar: "és el meu moment de glòria"; no li serà difícil fer el pallasso per anar-se apropant a la gent amb gosadia mentre mira dissimuladament si la veu.
Assegut al fons del vagó, agafa la cantimplora de dins la bossa, beu un glop d'aigua, s'escura la gola, s'ajusta la perruca i s'alça tot decidit. Pren el mòbil, obre Spotify i tecleja: música de circ. "Va Perico, fot-li canya que t'hi estàs jugant el futur professional". I aleshores clica play. Tan-tan-tara-tararan-tan-tara. Si fa uns moments intentava passar desapercebut, ara és tot el contrari. Amaga el nas vermell, posa un somriure trapella i crida "Senyores i senyors, nens i nenes... aquest pobre pallasso ha perdut el seu nas!!!" Refotuda bona idea! El cos li va sol, la música no para, es sorprèn a si mateix de tanta energia. Avança pel passadís entre les mirades atònites d'alguns passatgers. I aleshores la veu. És allà, arrapada al sostre del comboi. Torna a mirar la gent, per evitar que ningú més se n'adoni, mentre prova d'empescar-se la manera d'agafar-la, però un xiscle eixorda als passatgers. El dit rabassut d'una dona guia les mirades de tothom, cap a l'aranya.
"Merda" es diu. El seu xou ha durat tan poc que no ha tingut ni temps per pensar en què fer si algú la descobria abans que ell. Ara te el cervell en xoc i l'adrenalina li puja per tot el cos. "O et fas l'heroi o la cagues, no pots dubtar". I amb un gran impuls fa un salt enmig d'aquella multitud cridanera per intercedir a favor de la seva aranya.
"No la toqueu!" Crida el Pere acaparant l'atenció del TRAM. "Aquests animals estan protegits, mantinguem la calma i salvem-la. L'aranya té el mateix dret a viure que nosaltres." Mentre el Pere feia el seu discurs animalista, la taràntula s'ha desplaçat fins a l'esquena d'una dona. Un crit d'esglai desvia les mirades cap a l'altra banda del comboi. Amb tanta seguretat com poca credibilitat, per la seva vestimenta, s'acosta a la senyora i es presenta com a agent rural, el què provoca un cert xiuxiueig d'incredulitat al comboi i inicia una retòrica, poc creible, sense fixar-se que la taràntula es va desplaçant fins als cabells, crepats i acabats de sortir de la perruqueria, d'aquella senyora. La gent es torna boja. Han començat a cridar i buscar-la per tot el TRAM. La senyora no és conscient que té la taràntula pujant pels seus voluminosos cabells.
—Perdoni, però em sembla que darrere seu hi ha la taràntula.
Amb els ulls com a plats es gira ràpidament i just a aquell moment, el Pere agafa l’aranya com pot i la guarda dins la butxaca.
En Pere es disculpa amb la senyora, i torna una mica avergonyit al seu lloc d’origen.
“Aaaaaaaaaaahhhhh” –crida el noi que sembla sortit d’un videoclip de Bad Gyal.
No pot ser! Té una aranya idèntica al mig de la cara.
I de sobte s’escolta: “Propera parada: L’Auditori/Teatre Nacional”. És la seva parada, però... ni parlar-ne! No pensa baixar del tramvia sense descobrir com acaba tot plegat. S'ha embolicat la troca en un moment i sent la necessitat d'ajudar a resoldre la situació. En arribar a l'estació i obrir-se les portes, entren uns inspectors de TRAM acompanyats per dos segurates amb gossos. El que faltava! Mentre observen el desgavell del comboi, un dels gossos s'atansa als pantalons del Pere i els ensuma aferrissadament. Els segurates li pregunten què du a la butxaca i li demanen identificació. No sap què respondre i com més nerviosos es posen els gossos, més pessigolles nota dins la butxaca, fins que esclata a riure i els diu: "una aranya, allà!".
Mig vagó es gira en la mateixa direcció i es queden perplexes mirant un jove amb una aranya negra, peluda i fastigosa a la galta. Els revisors se li adrecen amb cara d'emprenyats:
—Escolta noi, tu què pretens?
—Ei, ei, tranquil·la penya, que és de plàstic. És conya! Mireu, si té unes ventoses i tot —respon mentre se la desenganxa de la cara.
En Pere aprofita que ja no és el centre d'atenció per tornar al seu seient i posar amb destresa la "vuit potes" dins la gàbia. "Uf! Per poc no m'enxampen!". Respira i procura calmar-se. "Encara tinc temps d'anar a casa, canviar-me de roba, agafar les claus de la clínica veterinària i retornar-la al terrari abans no arribi ningú", pensa alleugerit. De sobte els ulls se li claven al diari que llegeix l'home del seu costat. "Investigadors alerten d'una mutació genètica en les Taràntules Goliat. Malgrat que la seva picada no és mortal, s'acaba de descobrir que desprenen unes partícules que causen diarrees i desmais. Aquests animals solen trobar-se a Austràlia, però la seva venda ha augmentat i … no pot ser! Es la taràntula del Pere, que li va fer molta gracia el nom de Goliat. Amb tot l’enrenou el Tram ha arrancar de nou, però el Pere decideix que ha de baixar el mes aviat possible, la propera parada es ideal. Però un fort sotrac ha fet caure tothom a terra. Han accionat el fre d’emergència, algú s’ha desmaiat.
La senyora dels cabells crepats ha caigut rodona a terra. Al Pere, el titular del diari li ressona dins del cap una vegada i una altra mentre recorda escenes de la festa. "En quin maleït moment se'm va acudir portar la bèstia al comiat de solter". Se sent culpable pel que ha passat i vol ajudar, però si no torna la taràntula aviat perdrà la feina. "He fet de pallaso i agent rural, ja no ve d'aquí". En Pere s'aixeca de nou, s'autoproclama expert en primers auxilis i comença a donar ordres:
—Senyors revisors, truquin al 112. Vostè, conductora, passi'm la farmaciola. Graciós de l'aranya de plàstic, vine que m'ajudaràs.
Mentrestant, mira a la bossa de la senyora i somriu: "Jugada mestra". El Pere li dona la farmaciola al de l’aranya perquè actuï.
S’obren les portes del TRAM. El Pere s’aixeca del costat de la senyora, i aprofitant l’escàndol que hi ha, surt per la porta subtilment sense mirar cap enrere. Pensa mentre continua caminant: “Ho sento senyora, espero que no et doni molts problemes aquesta taràntula. A la merda la feina”.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
