Si vols compartir aquest relat...
No seu mai. Així s'estalvia el tràngol d'aixecar-se per cedir el seient i haver d'intercanviar paraules o gestos amb un desconegut. Però avui no sap veure cap passatger enlloc. Seu, doncs. Una veu robòtica l'eixorda: "Enhorabona, vostè és la persona escollida per emprendre un viatge sense retorn al País de les Mentides". Coi d'anuncis, pensa. ¿O no era un anunci? Rebobina mentalment el que acaba de sentir amb la intenció d'escoltar-ho. ¿Un viatge? ¿Sense retorn? Es frega els ulls, es pessiga la mà esquerra amb la mà dreta. Li ve al cap el llançament del Challenger: allò sí que va ser un viatge sense retorn. La nau es va desintegrar 73 segons després d'enlairar-se.
Què més li pot passar en un dia com avui? Què vol dir “el País de les Mentides”? Potser tot allò és una càmera oculta, d'aquelles que algun cop ha vist fent zàping a la televisió. Inquieta, s'aixeca del seient i comença a inspeccionar el vagó del tramvia: això que no hi hagi ningú ha d'estar premeditat. Nota la seva respiració. Mira per la finestra i se n'adona com realment està de camí cap a un lloc inhòspit, misteriós i solitari. Qui ha pogut organitzar tot això? Per què és ella la seleccionada? Què farà allà? Continua fent-se preguntes, quan, de cop i volta, el vagó es queda a les fosques. Els seus nervis augmenten. Llavors, anuncien la següent parada: "Ha sigut ell". Després d'aquestes paraules que semblen no voler dir res, les portes s'obren de bat a bat i l'engoleixen. Es veu a ella mateixa, vint anys enrere, sostenint el vestit preferit de la mare, estripat. Pensa que està sola fins que veu el seu germà petit, observant-la, i pel darrere l'esglai de la mare, que pregunta què ha passat. Davant el record, se li glaça la sang. Sent com els seus llavis parlen sols, però ella no vol escoltar el que diuen. Tampoc vol tornar a veure la decepció a la cara de la seva mare ni vol a sentir la coïssor que sent als ulls. Lluita per tornar al present. S’obliga a trobar un sentit, una veritat davant del que apareix davant seu. Un cop fort al pit l'empeny contra els vidres laterals del vagó i, mentre cau a terra, obre els ulls i intenta cridar. De la seva gola no surt cap so. Tot segueix a les fosques i ara sap que no està pas sola, que de ben cert en aquest estrany trajecte té companyia. I no precisament la que més li agradaria. Torna a sonar l'altaveu: “Els passatgers han de validar el bitllet per arribar a destí.” Torna la llum al vagó. Una figura s’alça davant seu. Per fi algú a qui fer les mil i una preguntes que s’amunteguen al seu cap.
— Bitllet, si us plau — demana una veu robòtica.
— Eh tu, on som?! — exigint respostes.
— Bitllet… O fora immediatament.
Sona a ultimàtum, la veritat. — A veure... — respira i intenta calmar-se. No recorda com ha pujat a aquest tramvia, però després de com ha anat l'anterior parada, no està segura de voler baixar-se.
Fa el gest d'anar a mirar dins la butxaca per comprovar si té un bitllet quan, de sobte, s'adona que va vestida de núvia. Alguna vegada havia estat nou, però ara està tot arrugat. Veure's vestida de blanc altra vegada li remou les entranyes. Encara recorda el dia que es va emprovar el vestit, per més que s'esforci a oblidar-lo. Els ulls se li omplen de ràbia i torna a cridar-li, fora de si, a la silueta palplantada al seu davant: "Què hi faig aquí? Per què he estat jo l'escollida?".
No obté resposta, però el nom de la següent parada accelera totes les seves pors: “T’ha enganyat amb un altre”.
Les portes es tornen a obrir i ni cobrint-se els ulls pot evitar la imatge que tants cops ha recreat en la seva ment durant els últims anys: ella, universitària, davant del noi que li agrada i que està sortint amb la seva companya de pis.
Fa veure que no ho veu. El que voldria és tornar a veure la persona (el robot?) que li ha demanat el bitllet. Voldria deixar de ser una col·lecció d'interrogants disfressats de núvia. "Pròxima parada: la vida que ens hem perdut". Visca, la cosa es posa interessant. Però tot seguit els altaveus escupen: "El tramvia no para en aquesta estació". El tram accelera, el resultat són milers d’escenes del que podria haver sigut la seva vida que veu des dels finestrals. Va d’una banda a l’altre del comboi, és impossible abastar-ho tot, les possibilitats són infinites. Es veu envoltada de persones desconegudes, paisatges llunyans i menjars mai tastats. Al fons, una llum sembla il·luminar-ho tot.
Després d'uns minuts de llarg recorregut, el tram s'atura a l'origen d'aquella llum encegadora. Quan els seus ulls s'acostumen, observa com té al davant una gran porta. El problema és que aquesta està tancada. Un cartell indica que per poder obrir-la haurà de contestar la següent pregunta: "Per què has vingut fins aquí?".
Repassa amb incredulitat el que ha viscut i el que ha deixat de viure i busca una resposta. Les cames li fan figa i tremolen com el Challenger abans de fer-se miques. Es mira el vestit blanc i dubta, qui hi ha al darrere? Qui és, realment, ella? Aleshores, la porta fa un clic i per l’escletxa indiscreta veu el que quedava amagat. No veu a ningú més que a una noia, abatuda, sobre un escriptori; té el cap cot entre els braços i sembla que sanglota. Creu reconèixer l’habitació on és i aquests cabells… li són francament familiars.
Comença a esverar-se. Atansada a l’escletxa, intenta parar l’orella i endinsar-se més en l’escena per sentir el que aquesta noia diu entre plors. Creu escoltar com repeteix furosament en veu baixa "Ho has de fer, ho has de fer". De sobte la noia pren el ganivet de cuina que hi ha sobre la taula i desapareix. Se li glaça la sang quan nota que una mà apreta la seva espatlla dreta. La veu robòtica cada cop ho és menys. Quasi la pot reconèixer com la del seu pare quan diu: "Darrera parada: "Ara o mai, granota voladora!". Era el que deia el pare als cursets de piscina dels dissabtes, quan encara tenia por a l'aigua i no volia saltar. Es gira per descobrir que és la seva veu, la seva cara... Però no és ell. I per primera vegada, no importa. Agafa el bitllet que li ofereix i s'acomiada amb un darrer petó. Ara sap on la porta el tramvia.
Ja sap què és el País de les Mentides i per què és un viatge sense retorn.
Decideix que vol arribar al seu destí. Això la tranquil·litza i oblida l’angoixa dels últims minuts. La veritat amagada tota la seva vida sortirà a la llum... bé, és allò que l’ha fet qui és. Torna a seure al vagó buit, mentre espera que s’aturi, i mira el seu bitllet. Una llàgrima li cau galta avall i humiteja el paper que sosté entre les mans. L'aigua descobreix la data en què va comprar el bitllet i, de sobte, ho recorda. Ella ha decidit emprendre el viatge, allunyar-se del que coneix per trobar qui és en realitat i, mentre somriu, la veu anuncia: "Final de trajecte". El tramvia va alentint mentre li mostra els seus propis records: la justificació del seu pare, l'atac de ràbia, la foto que va trobar cercant fotos de petita per la boda, l'adolescència, la infància on no sabia per què no encaixava... fins que el tramvia para davant de l'orfenat de nadons, on l'esperen a la porta per mostrar-li la veritat amagada.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
