Si vols compartir aquest relat...
Es va asseure al seient de davant. S’havia oblidat els auriculars i es va començar a posar nerviosa. No era només l’olor de les crispetes. Era, sobretot, l’impacte fastigós que feien els llavis mentre les mastegava amb la boca oberta. Volia aixecar-se i baixar, com feia sempre. Però alguna cosa la retenia i es va quedar asseguda. Immòbil. Aquella senyora gran li estava posant els pèls de punta, la seva cara llarga i arrugada estava fent que li vinguessin imatges que ja feia temps que havia oblidat. Per un segon, va semblar que les altres persones del vagó no s'adonaven d'aquell fàstig que li retorçava l'estómac, però va sentir que algú la mirava fixament des del seu seient. Era un noi jove. Anava molt ben vestit i el seu aspecte era molt elegant. Les seves mirades es van creuar, només van ser uns segons, però va tenir la impressió que ambdós pensaven el mateix. Sense dir-se res, van iniciar el mateix moviment a l'hora. Es van alçar del seient amb la intenció de baixar a la propera parada.
Es va quedar en intenció. La frenada del tramvia, brusca i inesperada, la va enviar directa contra el noi. El seu cos li va servir d'amortidor i la seva olor, d'aquestes que et desperten una escalfor interior, li hauria fet oblidar on es trobava si no hagués vist les crispetes de colors enganxades a l'abric. L'àvia mirava a l'exterior com si res.
- T'has fet mal? - li preguntà el noi, que no s'havia mogut ni un mil·límetre pel sotrac
- Sí, perdona, no he estat a temps d'agafar-me- va respondre ella mentre es refeia de l'ensurt, amb la cara vermella com alguna d'aquelles maleïdes crispetes ensucrades.
El vagó va quedar impregnat d'un incòmode silenci després d'aquella aturada imprevista.
Que el va trencar una veu robòtica: Auditori-Teatre Nacional.
— És la meva - va dir el noi baixant del tram. Mentre ella el veia allunyar-se compungida va adonar-se d'un objecte a terra i sortí del vagó esverada:
— Ei, que et deixes l'instrument! Que ets músic?
— Sí, avui tinc concert. Oi quin cap! No sé què hagués fet si hagués perdut el meu fagot!
Aleshores va recordar el músic amb qui va sortir una temporada. S’estimava el violí més que cap altra cosa al món. No, no volia un altre músic a la seva vida. D’un salt, va tornar a pujar al tramvia. Estava decidida a no cometre els mateixos errors. Va buscar el seu seient. La dona de les crispetes havia desaparegut. I el seu paraigua, també. Només li faltava això, perdre el seu apreciat paraigües. Va decidir sentar-se per fer un cop d'ull pero continuava sense trobar-lo i a mesura que es movia el Tram, s'anava posant més neguitosa, no sabia com podria arribar a aquella cita tant important que tenia.
Va mirar el rellotge. Encara tenia 10 minuts ben bons. Va respirar amb els ulls tancats recolzant l'esquena al seient. Però tot d'una els va tornar a obrir al mateix temps que, dins el seu cap, cridava un pensament. No era el paraigües l'única cosa que havia perdut! Es va regirar les butxaques, però eren completament buides.
El paperet amb el guió per al càsting final de la versió moderna de Mary Poppins al Lliure li devia haver caigut tot anant rere el maleït músic. Sort que ja se'l tenia ben apamat, el text. El que sí la va fastiguejar de debò va ser el robatori del paraigua, que amb tanta il·lusió havia personalitzat, per interpretar el paper principal de l'obra.
El seu cervell bullia amb tot un munt d'interrogants que no la deixaven de pressionar: el paraigües se l'hauria endut la vella de les crispetes? Seria encara al tram en mans d'un passatger amb cleptomania? Es mirà amb deteniment el cercle de passatgers que l'envoltava mentre buscava en l'expressió d'algun dels rostres un petit detall delator. En aquells ulls no hi va trobar cap mirada de sospita, ningú semblava confós com ho estava ella.
Sense pensar dues vegades, va sortir pitant del Tram a la parada de Glòries i va córrer amb totes les seves forces cap a l'Auditori, l'únic pensament que la removia era que el maleït músic deuria agafar el seu preciat paraigües. Aquell paraigües era molt important per ella i el volia recuperar fos com fos. I mentre corria pensava com s'ho faria, quan fos allà, per localitzar el principal sospitós. Quina bogeria tot plegat! Poc s'ho pensava, quan havia sortit de casa aquell matí, que el dia se li complicaria d'aquella manera. Esbufegant va arribar a l’Auditori. Va donar un cop d’ull ràpid a la cua d'entrar a la sala gran, sense cap resultat. I si el noi tocava avui? Mig d’amagat va entrar per la porta dels artistes i el va veure, Quan el noi es va adonar de la seva presència va quedar petrificat.
-T'ho puc explicar - va dir. Sóc col.leccionista de paraigües originals.
- Sí, i jo soc la versió moderna de Mary Poppins. Arribo tard a un càsting, necessito el paraigües del meu personatge. O me'l tornes o m'emporto el teu fag...
La "g" se li va quedar enganxada a la gola al veure al fons de la sala la suposada àvia de les crispetes. S'estava traient la perruca i portava un elegant frac negre de director d'orquestra. Semblava que estava en una pel·lícula dels Germans Marx. No li podia estar passant això, no el dia que estava a punt d'aconseguir el paper de la seva vida. Els seus pensaments van ser interromputs per les excuses del fagotista i pel "suposat" director d'orquestra que, apropant-se, li va arrancar una crispeta de l'abric implorant: —Puc?
No va poder respondre. S’havia quedat sense paraules, sense paraigua, sense paper i sense entendre res. Es va començar a marejar. Algú li va portar un got d’aigua i després de beure’n un glop va adonar-se que tota la sala era plena de paraigües. Molts. Què hi feien allà? Els havien pispat tots? Quina mena de gent es dedica a robar paraigües? Quina necessitat tenien de tenir tota aquesta tipologia de paraigües? N'hi havia de butxaca, plegables, de golf... cada cadira tenia un color i tipo de paraigües diferent.
Tot d'una va veure que a l'escenari de la sala hi havia un paraigües ben plegat, va decidir anar a veure'l ja que li va semblar que es tractava del seu. Però quan el va tenir al davant no en va estar segura. Tots els del seu voltant s'assemblaven moltíssim. Va notar una mà a l'espatlla i, en girar-se, el desconcert se li va fer més gran.
Què hi feia la seva directora de càsting allà? Havien quedat a un edifici que es trobava dos carrers més amunt...
- Ei, Anna! Veig que t'has llegit el correu enviat a última hora avisant-vos del canvi d'ubicació per al càsting. Genial!
- Bé... jo... la veritat és que... - els pensaments li anaven a mil per hora. Per moments, la cosa s'estava tornant del tot surrealista.
- Apa, afanyat, que ja et toca! I el teu paraigua? Vinga, tant és, agafa aquest mateix. Sense el "seu" paraigua...Tancà els ulls, actuà com havia assajat a casa. Li digueren: —Bé, Anna, ja ens posarem en contacte amb tu.
Quin matí! Ara dubtava entre estampar el fagot a la cara del xicot o buidar una bossa de crispetes pel frac de la “directora”. El seu maleït rampell! Sospirà i sortí al carrer. Lluïa el sol. Ja no li calia el paraigua!
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya: