Si vols compartir aquest relat...
T’agrada mirar per les finestres. Les del tramvia són altes i amples. Seus a tocar del vidre, en el sentit de la marxa, com t’agrada. La teva mirada es passeja de baix a dalt. I de sobte la veus. La petita bola de foc que travessa el cel, deixant-hi un rastre incandescent, i s’introdueix en una finestra del dissetè pis de la Torre Diagonal, a Pere IV. Se't queda un rostre pàl·lid i no saps ben bé on mirar. Potser creus és una imaginació derivada del cansament de tota la jornada laboral o bé recordes aquelles imatges de la placa d'acer que va sobrevolar Torreforta durant l'accident d'IQOXE del 2020. Just en aquell moment decideixes comentar el que has vist amb la persona del teu costat: -Senyora, ¿ha vist el què ha passat allà fora?
La dona gran et mira, ojiplàtica. Sens dubte, ho ha vist. De sobte, sonriu com si hagués recordat alguna cosa.
-Anem?
-Com diu?
-És que no m'escoltes, noi? Que baixem a la propera parada i veurem què era això... Potser és una càpsula que ve de l'espai amb algú a dins, com a la pel·lícula de Superman.
Abans de decidir res, et quedes dubtant si realment confies en la senyora. Penses que és una alienígena nouvinguda, i que està dissimulant. Clar, la seva opció de camuflatge és d'allò més encertada. Però…, potser és bona i ha vingut a salvar-nos d’un atac d’un dinosaure mutant. Remugues. T'adones que amaga alguna cosa a la bossa que duu. Ella hi fica la mà i remena però no arriba a treure'n res. Els teus nervis, de punta per la visió del bòlid, ara amb la possible senyora mutant que lluita per treure no saps què d'aquella maleïda bossa, t'ataquen sense pietat. I fas el que fa tothom quan vol mirar sense ser vist: deixar de fer-ho directament i mirar a través del vidre. Aleshores sí veus com agafa un petit comandament amb tres botons i, mirant de no ser vista, prem amb insistència desconcertant el que té una espiral.
-Pensava que no me l'havien arreglat -diu.
Llavors, la petita bola de foc surt per la finestra del setè pis del mateix edifici i es col·loca al costat del tramvia just a tocar teu. Et tombes cap a la senyora i, allà on seia només hi ha el comandament. Observes l'interior del tram i tot és tranquil. Mires per la finestra, la bola avança paral·lela al tramvia, però horror! La senyora amb aspecte de bruixa la cavalca, posa la mirada fixa al comandament i fa un crit d'odi que ressona com un tro. La gent del tram segueix calmada. Què passa? Ningú més veu i viu aquest desgavell?
Estires la mà i agafes el comandament. Amb els nervis a flor de pell comences a prémer botons. De sobte tot s'atura. La senyora- bruixa queda immòbil sobre la bola de foc, que tot i estar quieta continua traient espurnes sense parar. El tram s'atura també i tothom a dins resta quiet, com pres per un encanteri. Tothom menys tu. L'angoixa que roman dins el teu estómac brega per foragitar la por que s'hi ha ancorat dins. És tan immensa la por i la incertesa que plana dins del tram que no ets capaç ni d'articular ni un petit gemec, ni goses atansar la mà per comprovar si el comandament que has deixat caure al terra del tram és de debò o només és un estri dins d'un malson. Observes l'estri que sembla creat pel diable, vols trobar la solució perquè tot s'acabi d'una vegada. Mentre el mires les espurnes van guanyant més intensitat, cada cop salten més lluny i amb més potència, en qualsevol moment la bola de foc pot explotar, t'hi fixes en cada cara que aconsegueixes veure, penses i si això és el final? T’armes de valor i tornes a agafar el comandament. Respires profundament per intentar calmar els nervis i mires de deduir què signifiquen aquells símbols que hi ha dibuixats als botons. Però no hi ha temps. Esculls un botó a l’atzar, tanques molt fort els ulls i el prems. De seguida notes una brisa suau i alguna cosa calenta sota el teu cul. T'espantes i t'adones que ha estat la cendra d'un cigar a causa de l'obertura de les portes, sembla que el botó ho ha tornat a posar tot en moviment.
No t'atreveixes a mirar per la finestra perquè no saps ben bé amb què et trobaràs i decideixes començar a caminar capbaix, cap amunt i cap avall per dins del tram amb el comandament ben agafat. Mires el maleït comandament. Saps que els botons són la clau. El de l'espiral controla la bola de foc. L'altre, avança o atura el temps. Pot ser que el tercer faci que tot torni a la normalitat.
Prems amb determinació el botó vermell. De sobte, mentre els llums parpellegen, apareixen de cop tantes bruixes com seients hi ha al vagó. I et desmaies... i, de sobte, estès a terra, sents: Cut! What is going on there? Mires cap amunt i veus una noia rossa amb una gorra de beisbol dels Yankees i unes ulleres de pasta negra que s’obre pas i et clava una mirada inquisitiva. Sembla que tot formi part d'una performance del Tram i tu t'has colat a la seva filmació. T'ajuda a posar-te dempeus i li dius:
-Tot aquest xou per fer publicitat del Tram? Tan a l'americana, tan War of the Worlds i Men in Black? No hauria estat millor a l'estil Nouvelle Vague o Albert Serra? Més baratet i europeu?
-I don't know this fucking extra says!
No. No hauries hagut de prémer el botó vermell. El botó del metallenguatge, l'autoficció, etcètera. Ara sí que estàs perdut. Alguna en passa i no et fa gràcia. La noia de la gorra de beisbol amb la cara paga. I si... No. Millor que no. Seria la fi de tot. El cervell t'explotarà. Incapaç de reaccionar de manera mínimament coherent, decideixes aturar-ho tot. Necessites temps. Una veu t'avisa. És el comandament.
—Comença el compte enrere. La propera decisió serà crucial.
Ordenes les idees: extra de no saps què, bola de foc, comandament intel·ligent, bruixes arreu, la noia de la gorra... barrines si pot ser una juguesca de la intel·ligència artificial o un anunci del nou cotxe elèctric. Has de prendre una decisió ràpida. Mires sense voler per la finestra i, eureka! Els primers cartells de la campanya electoral!
-No hauries d'haver mirat per la finestra.
Et gires i contemples esglaiat que la que et parla, ara en català, és la noia rossa de la gorra de beisbol.
-Ens estem deixant la pell per fer-te passar una estona inoblidable aquí dins i a tu no se t'acut res més que mirar els cartells electorals? No siguis desagraït, home!
Però no són els cartells electorals allò que mires per la finestra sinó la bola de foc que ara ha pres la forma d'un pastís enorme amb 19 espelmes enceses que semblen petits cadells infantats per ella.
- Happy birthday to Tram...
La que canta és la rossa de la gorra de beisbol que va repartint plats de cartró reciclat per tot el vagó. Bocabadat continues mirant aquella situació, no acabes d'entendre el que t'està passant. La noia rossa continua cantant, et dona un plat de cartó i sents un corrent d'aire fred, s'et posa la pell de gallina. Mires per la finestra i veus que el Tram ha apagat les espelmes. S'obren les portes i la noia amb la gorra de beisbol baixa i entra el pastís Al teu costat, s’asseu la senyora-bruixa que cavalcava la bola de foc.
- Quina celebració, eh? - et diu mentre la noia rossa us reparteix un tros de pastís en flames.
Potser aquell tramvia t’ha obert la porta a un univers paral·lel? És la única explicació possible. Segur que quan baixis del Tram, tot tornarà a la normalitat. No?
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
