Si vols compartir aquest relat...
El que més m'agrada d'anar amb tramvia és la possibilitat d'observar la gent més pintoresca i, moltes vegades, intrigant. Però l'àvia que va pujar aquell matí al Tram ho superava tot, no pel seu aspecte de iaia adorable, sinó perquè carretejava una gàbia d'ocell, un caçapapallones, un sac de pinso de gat i, per sorprenent que sembli, un saxofon. Em vaig quedar mirant-la mentre s’apropava al meu seient i amb gran cura col·locava tots els aparells. Pensava en quin sería el propósit d’aquella bogería ambulant quan de sobte, la gàbia d’ocell li va relliscar de les mans i va trencar contra el terra. Un petit animal captiu de color groguenc va sortir volant i xisclant al llarg de tot el Tram. Em vaig sentir dividit entre l'impuls d'ajudar aquella senyora gran a qui li queien les coses i la curiositat per la bèstia groga, xisclaire i voladora que recorria el vagó. Però com que un passatger més decidit que jo ja ajudava la iaia, vaig emprendre sense dubtar-ho la persecució de la bestiola, que ja havia atret l'atenció de tot el Tram. L'ocellot semblava riure de mi i de la manca d'habilitat amb el caçapapallones. Davant cada intent per agafar-lo, deixava anar un crit estrident abans de tornar-se a enlairar. La iaia mirava pacient les meves corredisses mentre uns nois gravaven amb el mòbil, només em faltava veure'm l'endemà a les xarxes! Amb tant d'enrenou, em va passar la parada on havia de baixar. I llavors, de sobte, l´àvia va treure el saxofon de la funda i es va posar a tocar una melodia molt bonica. Tothom es va quedar en silenci, només se sentien les notes ressonant per tot el vagó. L´ocell semblava que reconeixia la cançó, i poc a poc va anar cap a la iaia, que esperava amb la porta de la gàbia oberta. Jo em vaig acostar cautelosament per darrere de l'ocell i de cara a la iaia i vaig aixecar el caçapapallones. Però ella em va llançar una mirada ferotge i va negar amb el cap mentre la bestiola entrava a la gàbia. Per disculpar-me per l'error, em vaig presentar i em vaig oferir a ajudar-la a transportar totes aquelles coses quan baixés del Tram. Em va mirar, però no va dir ni una paraula. Va ajupir el cap i començà a recollir les seves coses amb molta calma. Atònit em vaig quedar mirant-la fins que el tren es va aturar. L'àvia va sortir per la porta i em va mirar. Una mirada profunda, com dient que l'acompanyés. Derepent vaig escoltar el soroll de les portes que s'anaven a tancar i sense pensar-ho vaig donar un salt i vaig sortir del vagó.
D'alguna manera em vaig sentir magnèticament atret per aquella profunda mirada tan plena de significat que em mirava des de la parada del tramvia, on es llegia "Francesc Macià". Lentament va emprendre el pas sense tornar a girar-se i sense dubtar vaig seguir-la mentre a les meves esquenes sentia com el Tram s'allunyava. No sabia on ens dirigíem, va enfilar per un dels carrers menys concorreguts de la zona, ben decidida malgrat l'embalum de trastos. S'aturà davant d'un local d'aspecte rònec i fosc.Al vidre hi havia enganxat un paper que es veia antic amb tot de fotografies d'animals on es podia llegir "Tingues-lo sempre amb tu": Em va llançar una mirada de cua d'ull i hi va entrar. Em sentia obsessionat. L'àvia havia deixat la porta entreoberta i no podia defugir de la temptació de passar.
Alhora, però, notava un estrany calfred que m'alertava: Marxa Pau! Fuig!
Massa tard. Les meves passes ja s'encaminaven cap al llindar... I el vaig travessar.
BLAM!
La porta es va tancar al darrere i aleshores el terror es va apoderar de mi quan em vaig adonar del que havia passat. Jo, Pau Oriach, havia perseguit a una desconeguda fins a casa seva, i mira que la mare sempre em deia que no anés amb ningú estrany... Tot va passar molt ràpidament. El local estava ple d'animals i de fotografies meves i de les pròximes víctimes.
Vaig notar una presència just darrere meu i ja no em va donar temps a girar-me. Vaig notar un cop metàl·lic al cap i vaig caure al terra moll i podrit d'aquell tétric local. Quan em vaig despertar, estava pres dins d'una gàbia de petites dimensions. Estava intentant sortir d'allà, quan vaig sentir una veu profunda i greu que povenia de la part més fosca del local.
—Ja en tenim un altre!
Se'm va accelerar el pols i vaig estar a punt de cedir al pànic. Però, fent un esforç, em vaig calmar una mica i vaig mirar al voltant. Els animals semblaven dissecats, vagament deformes. Em va semblar que algun es bellugava una mica. Al fons del local, asseguda en una butaca, la iaia mirava fixament la meva gàbia.
-Bé, jovenet, ara ja ets aquí, entre les meves bestioles. Aviat passaràs a formar part del meu museu particular. De ben segur que et deixarem ben maco. Oi soci?- Va dir la iaia somrient amb malícia mentre es girava cap a un cos mig amagat.
De sobte vaig veure el rostre del seu còmplice, no era un altre que el noi que l'havia ajudada al Tram. -Abans t´hem injectat una substància que farà que et comencis a adormir. I llavors et dissecarem- va dir el noi mentre la iaia assentia.
Però llavors, amb un cop molt fort es va obrir la porta del carrer. Vaig reconèixer de seguida un d´aquells nois que gravava amb el mòbil les meves peripècies al tramvia. Era un policia que anava de paisà i que havia seguit les meves passes sense que jo me n´adonés. I també entrava un altre company seu, que devia ser un altre policia. Jo feia esforços per no tancar els ulls. Aguanta Pau! -em deia a mi mateix. Però les meves parpelles es tancaven soles. Llavors vaig veure com la iaia agafava el saxo que tenia entre els peus. I amb un somriure maliciós el còmplice es va amagar. Els dos policies van entrar sense adonar-se que aquest s'havia amagat. Volia avisar-los, però no podia. Em constava mantenir-me en peu i poc a poc em sentia més feble.
De sobte tot es va tornar negre.
El primer que vaig sentir va ser una molèstia al cap. Vaig obrir els ulls però hi havia molta llum. Quan vaig acostumar la vista a aquella claror vaig ser conscient que la molèstia al cap era una enorme contusió provocada pel cop que havia rebut i que estava a un hospital. Sentia veus de fons, però em sentia dèbil per fer qualsevol altra cosa, així que vaig parar l'orella i vaig sentir com una veu masculina preguntava:
—Quan podrem parlar amb ell?
Volia parlar, preguntar-los com havien aconseguit lliurar-se'n i treure'm d'aquell maleït lloc, però m'era impossible articular paraula... Els escoltava parlar com si fossin molt lluny. Paraules que ressonaven en les meves oïdes i que no havia manera de lligar. El que sí vaig entendre, però, era que tenien el còmplice i que l'àvia havia escapat.
Dos dies després, estava a comissaria per prestar declaració.
M'havien explicat que un cop adormit, la iaia s'havia posat a tocar el saxo mentre el seu ajudant ocult mirava d'atacar als agents des del darrere. Un dels agents, però, havia vist el seu reflex sobre el metall del saxo i en la confusió per a evitar l'atac a traïció, l'àvia havia fugit. Qui hauria dit que jo em convertiria en la font d'informació que serviria per a capturar la misteriosa dama del tramvia! Totes les línies del tram estaven molt vigilades i, tard o d'hora, esperaven capturar-la.
Mentrestant, ben lluny d'allà, una adorable iaia amb un caçapapallones, pinso, un saxo i una gàbia baixava les escales del metro de La Pau.
Filtres:
- El tramvia: Un element més de la narració
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
