Si vols compartir aquest relat...
La taca, al principi, era indefinida: un nuvolet malva al canell. Tots els metges m’ho van dir convençuts: tal com ha vingut se n’anirà. «No te la miris!», però era inevitable. Se’m va fer gran de pressa: el morro es va aprimar, la cua es va allargar i, en arribar-me al colze, ja li veies forma de tramvia. Al cap d'un mes tenia raïls i catenària.
El que més em va costar va ser adaptar-me a les petites descàrregues elèctriques que notava cada vegada que pujava al tramvia. La catenària del meu braç connectava amb la del tram i aquest pessigolleig actuava en mi com una substància al·lucinògena que em transportava a mons fantàstics que jo veia des de les finestres del tramvia. Un gos pequinès acabava de treure-li el morrió a un home panxut que li llepava les potes. Un gat amb un carro de la compra saludava uns coloms que passejaven en bicicleta. Al cel, el sol feia pessigolles a un núvol juganer. I per primer cop en sis mesos vaig tenir la necessitat de tornar a pintar. Però els llenços i les pintures eren a l'estudi.
Per això, aquell matí vaig agafar el tramvia a La Sardina, a prop de casa, i em vaig dirigir cap a Palau Irreal, on tinc l'estudi. Unes poques parades, i tornaria a fer el que més m'apassionava!
Si bé ja havia passat un temps des del darrer cop que havia fet aquest recorregut, les sensacions no havien canviat. I de cop i volta tornava a estar davant del buit blanc que mig any abans m'havia paralitzat, el pinzell tenia ganes d'expressar-se, l'emoció m'omplia de valentia... Sssqqqiiisss... Però què carall? Sssqqqiiisss! Una altra descàrrega? A cada traç de pinzell la catenària m'electritzava la musculatura, els rampells eren cada cop més impetuosos. Una suor freda em recorria l'esquena. Tot em donava voltes. Fins i tot tenia ganes de vomitar. Em vaig adonar que estava lluitant contra aquests impulsos i el que havia de fer simplement era deixar-me vèncer. I així ho vaig fer. Vaig donar permís al meu cos, al meu braç i a la meva mà perquè tinguessin total llibertat.
El pinzell lliscava sobre la tela com si tingués vida pròpia, cobrint-la de tocs de color i formes geomètriques. Estava tan absort en el llenç que no havia prestat atenció al lleuger pessigolleig que notava a la pell. Aviat em vaig adonar que la taca semblava haver-se ampliat, i continuava ampliant-se més amb cada nou traç. «Què m'està passant?» El meu cos estava experimentant una metamorfosi. Em vaig convèncer de que estava somiant. O potser era només una fantasia, un deliri fruit del meu anhel per tornar a pintar. Podia sentir amb claredat els batecs del meu cor, cada vegada més intensos, com si es tractés d’una melodia que em convidava a continuar pintant.
Va ser aleshores quan ho vaig sentir. L'obra que estava creant silenciosament anava cobrant vida. El meu món s'anava enfosquint, però la meva mà no podia parar de donar-li color al llenç. Fou així com, de cop i volta, la pintura que en un principi era un buit blanc em va acabar transportant cap a un univers de sensacions desconegudes. Sensacions que mai fins ara no havia viscut, totes elles eren indescriptibles. Exceptuant les descàrregues elèctriques que semblava que cada vegada eren més fortes, sobretot quan intentava deixar de pintar. Fet que no em deixava parar de traçar línies al llenç, a més a més, el dibuix del llenç cada cop semblava tenir més relació amb la meva taca.
Em vaig despertar suat. Vaig anar a rentar-me la cara i oblidar el malson, però, ai, el mirall! Se'm van entelar els vidres del trasbals. Resignat, em vaig treure les lleganyes amb els eixugaparabrises, que feien soroll de nou. No em calia vestir-me! Vaig trucar a la feina per dir que no hi tornaria. A la tarda faria instal·lar raïls a l'edifici.
Recorria la ciutat fent les parades obligatòries. Sentia com la gent entrava en el meu interior, s’acomodaven als seients, o s’agafaven a les barres. Ningú no semblava notar que jo era un tramvia diferent. Ningú llevat d’aquell nen. Pujava cada dia puntualment, duia ulleres amb muntura de color verd i una motxilla amb dibuixos de trens.
En Pol em va fer l’ullet i va prometre’m no explicar el meu secret a ningú.
—Jo també en tinc un, de secret —va confiar-me.
Aquells trens de la motxilla creixien, la cremallera es convertia en dos raïls i els tirants es mudaven en catenària. Però quan es treia les ulleres verdes, la motxilla tornava a tenir cremallera, tirants i dibuixos de trens.
Ja m’agradava, ja, passejar-me pels carrers de Barcelona amb en Pol i els seus trens màgics. Però em sentia aclaparat dins el meu nou cos. I el neguit em va obligar a reduir la marxa. Volia tornar a pintar i què voleu que us digui, amb les mans convertides en portes ho tenia complicat. Potser, si en Pol em deixava aquelles ulleres verdes... Em va costar molt persuadir-lo però va accedir amb una condició: només podia provar-me les ulleres verdes estant sol i en un lloc tancat, no sabíem l'abast de la reacció que em provocarien i calia sobretot mantenir el secret.
Tocaven les set sortint de casa, els carrers gaudien de la calma dels diumenges, estava expectant per posar-me les ulleres. Allà hi havia en Pol, a la meravellosa Estaçió de França. Em va fer un senyal perquè el seguís. Vam recórrer uns metres per la via 4 fins arribar a una mena de garatge abandonat. Ell portava el meu llenç i les pintures i la meva ànsia per pintar creixia... i per primer cop em va deixar les seves ulleres. Estava tant nerviós que sentia que el cor em sortia per la boca. Vaig agafar aire i em vaig atrevir a posar-me-les. De sobte, era com si hagués accedit a un món paral·lel on el meu aspecte tornava a ser el que era. Fins i tot les taques havien desaparegut.
—Endavant, pinta —suggeria en Pol, sense ser conscient que no estàvem sols en aquell garatge.
Malgrat que el meu cos havia retornat a la seva forma humana original, ja no semblava ser el mateix. Havia adquirit noves capacitats que em permetien fer traços de pinzell impossibles. Abans d'adonar-me'n, l'obra ja estava acabada. Em vaig quedar bocabadat en descobrir què havia començat a pintar mesos enrere: la figura d'un home mutant.
I de sobte, tot va cobrar sentit. Inconscientment la meva mà a través de les ulleres d'en Pol havia estat dibuixant allò que va donar vida a la taca des del primer moment. La meva obra m'havia portat sense que me n'adonés a la trobada de l'ésser mutant, que allà estava esperant la meva arribada per tornar junts a la catenària.
En aquell instant, vaig adonar-me que necessitava una ajuda per poder finalitzar la seva transformació.
Vaig intentar treure'm les ulleres i el meu cos es va mantenir amb la meva forma humana original. Tot seguit vaig donar les ulleres aquell ésser i va poder finalitzar el seu procés de transformació a tramvia.
No ha sigut mai fàcil, la relació entre creador i creació. Hi ha molts recels, incerteses. Però i la cara d'estupefacció dels passatgers en veure el curtmetratge per les pantalles del tramvia amb què havia guanyat el concurs? Als crèdits hi sortia un "Autor: Pol" en lletra ben petita. Esgarrifança. Aplaudiments! I vinga gratar-me la taca, nerviós.
Filtres:
- El tramvia: Un element més de la narració
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
