Si vols compartir aquest relat...
Asseguda al davant de la finestra, la meva tieta va dir: «Soc a dins d’una peixera». Dins del silenci del tramvia la realitat es trastocava. Va treure’s una poma de la butxaca de l’abric: «M’agrada ser un peix», va dir, «una vegada ja vaig ser un gos de color blau».
No tenia gaire clar de què estava parlant, però vaig decidir seguir-li el joc. «Un gos blau? Deu fer molt temps d'això, perquè no recordo que fossis mai un gos, i menys de color blau». «Sí home!» contestà «No te'n recordes? Fa cosa d'un més, quan vam anar al Tibidabo». Llavors i vaig caure, per anar al Tibidabo vam agafar el tramvía blau. Tanmateix, no recordava que aquell dia comentés res sobre un gos. O potser sí, qui sap, i no li vaig donar gaire importància. Mai m'han fet gràcia els gossos. Potser ella va trobar tan natural de ser un gos que ni ho va comentar. De fet, la tieta darrerament no parlava gaire, acostumava a mirar els vidres callada y perduda en els seus pensaments. Això mateix estava fent la tieta. Semblava que estigués sotjant l'ambient a fora del tramvia però jo sabia que, per alguna raó, tenia els seus ulls fixats al vidre de la finestra en sí. «Blub blub, blub blub», murmurava la tieta. Perquè feia de peix aquesta ara? De sobte unes fines línies es van començar a formar per sobre del vidre, esquerdes?! No. Tothom se'n va poder adonar. Mentre la meva tieta seguia dient coses que semblava que no tinguessin sentit totes les finestres es van començar a esquerdar i el mar va entrar al tramvia. Era un mar estrany i nosaltres hi podíem respirar dintre tot i que no fóssim peixos. Un mar sec, esquerp, i tot i així agradable. Com un oasi estrany. No m'havia fixat mai en els ulls de la meva tieta... però avui eren de color blau de mar. Mentrestant ella continuaba mirant per la finestra. I de sobte jo també vaig dir "Blub,blub, blub blub" Era feliç dins la peixera, però també m'ofegava en una gran tristesa... Com pot ser algú feliç dins d'una peixera?
Doncs sí, era feliç dins la peixera, perquè em feia por aquell mar que m'envoltava, aquell mar sec, esquerp, i tot i així agradable. I em vaig sentir com un nen petit. La meva mare sempre havia dit que la meva tieta era una nena gran. I ara entenia perquè la meva tieta havia estat un gos blau i ara li agradava ser peix. De sobte es va sentir un espetec seguit d'un soroll de vidres trencats. La peixera s'havia esmicolat deixant anar un reguitzell de petits cristalls que sortiren disparats per totes bandes com un castell de focs artificials. Un peixet blau va sortir nedant amb aires de llibertat enmig del mar en què s'havia convertit el Tram. «Tieta?»
Ja m'estava cansant de tants vidres trencats i de tanta aigua. Començava a tenir fred i com que no sóc un peix ni m'hi assemblo, mentre aquell peixet blau, que molt bé podia ser la tieta, s'allunyava tot feliç, vaig sortir a la superfície per mirar d'agafar el tramvia de nou cap a casa. Un que estigués sec, sencer i que circulés per terra. Em vaig trobar un paisatge desolador, amb arbres caiguts, cases mig trencades i de sobte vaig sentir el meu nom «Ferran, ets viu!».Em vaig tombar i vaig veure a la Carla, la meva primera xicota de l'institut. «Què ha passat?» vaig preguntar sorprès. «Diuen que hi ha hagut un tsunami que ha arrasat tota Barcelona». Un tsunami i havia de ser la Carla qui me n’informés? Collons, mira que en feia de temps i encara s’em trastocava el cervell quan la veia. «Has vist la tieta?» vaig preguntar confós. «De quina tieta em parles» va contestar la Carla estranyada. «Ara hem de buscar un lloc segur i pensar com actuarem».
Vaig trigar a ser conscient de la catàstrofe que acabava d'ocórrer. Des d'avinguda Diagonal cap a baix, estava tot devastat. Jo m'havia salvat precisament per estar a la part alta de Barcelona. Estarien bé els meus pares? I la tieta! Tampoc és que hi pogués fer gran cosa. La Carla va proposar de pujar cap al Tibidabo a buscar més supervivents. Em va semblar bona idea. Hi havia una estona abans d'arribar al cim, i la conversació no és que fluís molt, al cap i a la fi portàvem anys sense parlar-nos. «D'això... com t'has salvat tu?» vaig preguntar. «Estava a l'Illa, volia comprar-li un peix a la meva tieta perquè el que tenia se li va morir fa poc». Un peix? La tieta? Semblava un patró que es repetia.«Sort que estàs bé... en aquestes situacions veure una cara coneguda s'agraeix», i em vaig atrevir a preguntar «Per casualitat la teva tieta no havia tingut un gos blau o alguna cosa així?». La Carla em va mirar confosa: «Doncs tenia una gos que tot i que no era blau es deia Blue, blau en anglès».
I aleshores em vaig despertar. Era la tieta que em deia que ja havíem arribat a la parada. «I el tsunami? I en Blue? I la Carla?» «Au va, Ferran. Marxem. Sempre acabes dient coses sense sentit que no ens duen enlloc. Has d'anar al dentista i m'he compromès amb la teva mare que t'hi duria. No et facis l'estrany pensant que te'n podràs escapar...» Baixant del Tram, em va venir un mal de cap d'aquests que tens quan tot just t'has aixecat després d'un somni molt profund... Sí... la parada del Tram on vam baixar era la mateixa que està al costat de l'Illa...Vaig pensar en la Carla... vaig voler entrar a l'Illa, pero sobretot volia sortir d'aquest ensopiment que ara m'il.luisionava. La tieta, preocupada, em va preguntar si em trobava bé un parell de vegades i m'agafà la mà fort. Jo li vaig dir: «Que si tieta, que si, no m'escaparé pas. A més, ja sóc prou gran per anar-hi sol, si ja m'afaito!!!». La tieta va somriure i vam deixar l'andana enrera... era tard i, encara que m'agradava arribar tard al dentista, s'hi havia d"anar. De sobte vaig sentir uns crits que provenien de l'andana. Alguna cosa passava, havíem de tornar. La tieta m'estirava: era tard i no podíem entretenir-nos però no li vaig fer cas i la vaig deixar allà plantada com un estaquirot mentre arrencava a córrer cap a l'andana. De sobte vaig sentir que algú em cridava: Ferran!!!
Nedant dins del tramvia que s'acabava d'aturar a la parada, una sirena de cua tornassolada i cara coneguda em feia senyals reclamant la meva atenció i convidant-me a pujar-hi. Era ella qui m'havia cridat? En aquell moment,el so estrident i obstinat d'una alarma va provocar que tothom arrenqués a córrer en totes direccions. Vaig sentir pànic. Un pànic que em va deixar palplantat sense moure'm durant un minut escoltant aquella veu encisadora que m'arribava de l'altra banda de l'andana, potser al final hi havia hagut un tsunami? Semblava la veu de la Carla que em cridava. No estava somiant? Per comprovar-ho vaig tancar els ulls i em vaig pessigar ben fort. Vaig dirigir-me com un autòmata cap aquella veu encisadora. Quan la vaig tenir davant, la sirena em va somriure, i aquelles dents tant blanques i aquells llavis carnosos eren sens dubte de la Carla. A la merda el tsunami, a la merda el peix blau, a la merda el dentista i a la merda la tieta. Jo només volia fondre’m amb la meva sirena.
Filtres:
- El tramvia: Un element més de la narració
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.