Si vols compartir aquest relat...
La taca, al principi, era indefinida: un nuvolet malva al canell. Tots els metges m’ho van dir convençuts: tal com ha vingut se n’anirà. «No te la miris!», però era inevitable. Se’m va fer gran de pressa: el morro es va aprimar, la cua es va allargar i, en arribar-me al colze, ja li veies forma de tramvia. Al cap d'un mes tenia raïls i catenària. Estava neguitosa però a la vegada expectant. La medicina no tenia un remei per a mi però, de totes maneres, jo tampoc el volia. La taca em feia sentir viva, i és que la taca estava viva! Cada dia apareixien nous detalls: una nova finestra, una nova silueta a l'interior... I si això era un missatge per a mi? O, fins i tot, i si era una advertència?
Des d'aleshores, quan agafava el tramvia per anar a la feina, em fixava en tot el que veia en busca de comportaments extranys, gent sospitosa, però res no semblava rellevant. Havien passat un parell de setmanes des de l'últim canvi a la meva taca, i quan començava a pensar que no tenia res d'especial, de sobte... em vaig adonar que, amb la taca, ja no em preocupava tant de com em veurien els altres, doncs pensava més en aquesta, en si seguia aquí, si s'engrandia o si algun dia s'acomiadaria de mi.
Vaig comprendre llavors, que aquí estava per donar-me una necessària imperfecció, un simpàtic defecte. I amb allò, podria sentir-me més lleugera i natural. Des de l'accident que havia patit amb la moto, no havia recuperat ni la mobilitat a la cama ni el somriure a la cara. Però aquest nou projecte misteriós em despertava un instint detectivesc que no recordava que tenia!
A la taca va aparèixer un número 03 ben gran al morro del tramvia i una dona a la primera porta llegint un diari del dia 30 de maig. Aquesta última transformació em va deixar sobtada, era el primer cop que veia detalls tan petits a la taca. També vaig sentir intriga i emoció, ja que avui era 14 de maig i la data del diari confirmava la meva teoria que la taca era alguna mena de premonició o advertència. La dona amb el diari em va resultar familiar...
No sabia què li diria exactament si m'agafava el telèfon: "Et tinc gravada a la pell"? No volia que es pensés que era una assetjadora. La Mireia Virgili era una actriu coneguda, devia rebre trucades de fans histèrics constantment. Ja era prou casualitat que tinguéssim un amic en comú que en sabia el número. "M'hi va la vida, Roger", li havia dit.
Vaig mirar-me el meu tranvia un cop més abans de trucar: em va donar forces per poder marcar el número.
—Senyora Mireia Virgili? —Vaig preguntar en sentir la seva veu— no s'ho creurà, però l'he vist muntada a un tramvia molt especial i...
—Esperava la teva trucada amb dèria —em va tallar preocupada— pensava que havies mort a l'accident de moto.
Se'm va glaçar la sang. Vaig sentir un corrent elèctric que va començar per l'esquena i em va recórrer el braç fins arribar a la taca. Recuperant les forces i empassant saliva, vaig aconseguir respondre desprès d'un segons de silenci que em van semblar eterns.
—No, de fet estic ben viva —vaig inhalar profundament— miri, no sé com explicar-li...
—No has d'explicar res. Sembla que tampoc saps res —vaig sentir que somreia tot i que no la podia veure.
—I tu saps quelcom? Això de la moto...
—Et sembla que ens veiem? T'espero a l'estació Francesc Macià.
—Una hora i hi seré.
Em sentia neguitosa. És clar. Em vaig mirar la taca, esperant que quelcom nou aparegués, ara sentia que ella tenia el control. Vaig anar cap a l'estació de tramvia més propera i em vaig dirigir cap al lloc de trobada. Amb els nervis m'ho vaig muntar per arribar uns vint minuts abans. Es veu que no devia ser la única que estava inquieta per la situació ja que tant bon punt vaig baixar de l'estació...
—Joana! —algú va cridar-me, era la famosa actriu. Un calfred em va recórrer el cos de dalt a baix.
Vaig fer-me amb forces com vaig poder i just quan anava a vocalitzar vaig notar una punxada a la pell i vaig deixar anar un petit crit. Vaig tenir el reflexe que tant desenvolupat tenia ja de mirar-me a la taca, buscant-hi les respostes que enlloc més trobava. I vaig veure com la dona del tramvia m'estava saludant.
—És normal —em va dir de sobte.
Què en sabia ella del que em passava a mi? Llegint-me el pensament em va contestar una pregunta que no havia fet.
—A mi em passa el mateix —va dir mentre m'ensenyava la taca al seu braç. La seva també estava viva, però en comptes de prendre la forma d'un tramvia, prenia la d'una moto. Una moto en la qual estava muntada saludant-me a mi mateixa.
Tenia molts dubtes que m'hagués agradat resoldre amb ella fins que em va demanar que ja era hora que li tornés el maletí.
—No sé de què em parles.
—El que em vas robar just abans de tenir l'accident.
—Jo no t'he robat res, i al meu maletí només hi porto els papers de divorci dels meus clients —vaig dir mentre li ensenyava el que hi havia dins.
Allò ja començava a semblar molt enrevessat. Vaig haver de buscar un banc proper i asseure'm. La Mireia no deia res, simplement m'observava però era evident que no estava gens còmoda.
—Gairebé no recordo res del dia de l'accident i no entenc res. Aquell dimecres jo anava a treballar com cada dia. Tot i que aquell dia era diferent a la resta... Aquell matí havia llegit un correu electrònic de la feina on em deien que m'havia de preparar per representar a algú molt important en el seu divorci i que m'explicarien més quan arribes al despatx. Això em va sobtar i crec que els nervis podrien haver causat l'accident.
— Ja ho sé —la Mireia va somriure—. Jo era a qui havies de representar. Fa anys que no ens entenem amb la meva dona. Els últims mesos han estat un infern: plats pel cap, amenaces, paraules molt gruixudes. Però si et vaig triar a tu no va ser per les habilitats del teu bufet, sinó per la teva àvia.
—La meva àvia?
—Una altra transsilvana portadora del do. Si no, contra l’Ersebet, no hi tenim res a fer.
Sempre havia sospitat de l'àvia: mirava de cua d'ull, parlava entre dents quan no la veien. Rodetes d'una maquinària incessant. Havia mort feia anys, però, la pobra, i de màgia blanca (o del color que fos), poca me n'havia ensenyat.
—Només en conservo això —vaig mostrar a la Mireia la baldufeta de suro que duia al moneder—. Si la fas girar, canta.
—Veus, tu també tens aquest do a la sang i crec que aquesta taca que tenim les dues és un senyal que ens havíem de trobar. T'ensenyaré com l'Ersebet feia servir la seva baldufa, a veure si t'ajuda a desbloquejar els teus... poders.
Tot seguit la Mireia em va fer tombar al banc, em va posar la baldufa al front i em va fer repetir unes paraules.
—Muntii din nord, vanturile din sud. Trezeste spiritul meu interior!
Vaig començar a repetir amb dificultat l'encanteri romanès, però vaig sentir que no em calia conèixer el significat. El meu cos va reaccionar i ho vaig veure de sobte tot molt clar. La taca em va començar a picar, s'estava transformant i jo mateixa em sentia amb forces renovades· Vaig recordar què hi havia a la maleta i per què la Mireia estava disposada a provocar un accident de moto per aconseguir-ho. Vaig mentir, dient que l'ajudaria. Li vaig dir que quedariem a finals de més a l'última parada de la línea 3 de tramvia. L'endemà em vaig llevar i vaig mirar la taca per veure que s'havia esfumat, tal i com esperava.
Filtres:
- El tramvia: Un element més de la narració
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
