Si vols compartir aquest relat...
Plovia. Vaig entrar al Tram procurant no relliscar; a la meva edat, pot ser fatal. Asseguda, em vaig allisar els rínxols embogits i, just aleshores, un noi em va sobresaltar deixant-me un paper al palmell. No vaig ser a temps de parlar-hi: va baixar a la vorera. Des d’allí em mirava amb uns ulls botits de gripau. Al paper, hi havia una adreça. Vaig aixecar el cap ràpidament i vaig veure com es tancaven les portes i amb elles la possibilitat de parlar amb el jove. Cada vegada s'allunyava més i quan ho vaig perdre de vista vaig mirar amb atenció el paper de nou; no era una adreça qualsevol... Era la del meu antic col·legi... Quin sentit tindria tot allò? Llavors vaig començar a recordar moments de la meva adolescència ... moments divertits, boixos, estudiantils i vivències inconfessables. Vaig posar-me vermella i un somriure va tremolar als meus llavis. I llavors vaig veure a l’Àlex. El paper em feia nosa i vaig tornar a llegir-lo : Carrer Vilanova, 256. Exactament, allà era l’institut. L'Àlex em va treure del meu estupor:
—Maria! Hola!
—Bones, Àlex!
—Escolta...això de l'institut. No hi vagis.
Em vaig quedar glaçada.
—El paper. No hi vagis —em va repetir.
—Com... com ho saps?
—És massa llarg d'explicar, i estem al Tram. Però no hi vagis, si us plau. No quan t'han dit.
Vaig tornar a mirar el paper, confosa: Dilluns 14, 20 h. Hi havia una data, també. Només quedaven 4 dies. La resposta de l'Àlex va inquietar-me encara més; hi havia coses que tots dos volíem oblidar però d'alguna manera semblava que ell volia enterrar-les en un forat ben profund. Sense voler m'havia saltat la meva parada i anava direcció el meu antic institut a la recerca de respostes a preguntes que encara no sabia ni que tenia.
Quan faltava una parada vaig aixecar la mirada en direcció a l'Àlex, que havia romàs en silenci la resta del viatge. Em vaig tornar a allisar els rínxols i em vaig aixecar. Ell em va seguir a fora del tram. Semblava que l'edat no l'havia castigat tant com a mi. Un cop fora, em va convidar sota el seu paraigües i ens vam dirigir a l'antic col·legi. En passar prop d'un quiosc vaig mirar de reüll la portada d'un diari que anunciava en lletres enormes la sentència d´abus sexual pels components de La Manada. El col.legi quedaba just al costat. Tot el succeït i enterrat feia quaranta-vuit anys em va retornar de sobte, ofegant-me. L'Alex em va mirar interrogant. Vaig retrocedir esgarrifada. Va ser llavors quan vaig notar un buit que ni tan sols la pressió de les meves mans sobre l´abdomen conseguien aproparse a omplir. Estava tremolant i dins d´aquell nou estat de fragilitat, el propi pes del aire hem cremava la pell. Com podía L´Alex viure al marge de tot allò mentres jo notaba poc a poc la degradació de la meva integritat personal? Què hi feia l´Alex al Tram? havía dit "no hi vagis".
I què hi feia jo a les portes del cole deixant que el passat se m´empassés de nou?
Vaig aixecar el cap amb tota la decisió que el tremolor intern em permetía i vaig encarar-me al que fos que estaba passant. Agafant-lo del braç el vaig obligar a girar cua.
—Ara m´explicaràs que coi es tot això
L'Àlex va reaccionar amb sorpresa en veure la meva determinació. Se n'adonà que jo continuava sent tan decidida com quan ens vam conèixer, feia més de cinquanta anys. Instintivament, l'Àlex va reaccionar fugint de mi tan ràpid com podia. Cames, ajudeu-me. No obstant, va ensopegar amb l'escocell d'un arbre i el vaig atrapar. Si us plau, confessa! --D’acord –va dir l’Àlex empassant-se saliva amb dificultat. La nou del coll li anava amunt i avall--. T’ho explicaré. He vist que pujaves al tram i que un noi et donava una nota. M’he imaginat què hi deia, al paper, perquè jo ja he passat per aquesta situació. I m’he enfilat al vagó quan ja es tancaven les portes per poder ajudar-te. Vaig veure un banc al nostres costat, vaig seure tot i estar tot mullat, jo també hi era. Va ser llavor quan em vaig adonar de com arribava a ser d'estrany tot el que estava passant: L'Alex en va veure al tram?Em va trobar per casualitat, em vigilava ... i el noi, qui era aquell noi? No sabia que pensar i l'Alex es va adonar.Va fer-me una abraçada.
"Fa un mes, Maria, un desconegut trucà a la porta de ca meva. Em digué que anés al nostre antic institut. No vaig saber resistir la curiositat, i hi vaig anar. Recordes aquell guàrdia? El que li va explotar la pistola a la mà? Era allí. Tan fosc, tan dur com sempre. Em va apuntar... m'avergonyeixo de dir que li vaig pregar que em perdonés la vida." Em donà una alternativa: netejo ca seva, em mana i humilia.He volgut treure'm la vida, però no tinc prou força. El sentí parlar amb el noi -el seu mercenari: et buscaven. Per això et vaig trucar, ara fa un mes: per salvar-te."
L'Àlex girà el cap, una llàgrima lliscant galta avall
"A l’últim instant m’ha agafat por, volia fugir. Ara ja ho saps tot."
—El guàrdia? —vaig dir tremolosa— El guàrdia?
—Sí, Maria, el guarda. El de l'insti, recordes, els franquistes que deies que un dia ens matarien. Que els hi voliem trencar les armes
—I bé que les trencàrem —li espetego —Perdona, no hi sóc tota. El diari,abans,m'ha fet pensar en quan en Ion em va...bé, ja ho saps. I ara, això. El record d'aquell guarda...
Els dos ens quedàrem en silenci. No ens en penediem pas, d'haver fet malbé les armes. Li van costar els dits a aquell guàrdia, va ser un pas més en la nostra lluita —clandestina, és clar— contra el franquisme. Però les amenaces del guàrdia continuaven fresques en la nostra ment.
Pel carrer s'acota el noi del Tram amb un home ja gran de cara sèria. La expressió hieràtica, el traje fosc, el caminar decidit, un home acostumat a ser obeït. Cinquanta anys després, la seva cara seguía sent inconfusible.
L'Alex i la María es van mirar nerviosos quan es van aturar a pocs metres i el noi va dir dirigint-se al vell: "se lo dije, le advertí que el Alex la avisaría"
Estava confosa, no entenía res! De ser cert que aquella nota li portava directe a la seva mort, perque l'Alex havia permès que hi anés? Si hi havia un mercenari sotmès a les ordres del guardia, aquest era l'Alex. De no se així perque no la va avisar de que no s' apropés a l'escola quan hi era a temps? No va tenir més temps per dubtar. Si hagués sabut que aquelles eren les últimes reflexions de la seva vida, tal vegada s´hauria centrat a defensar-se, o en algún pensament més elevat, però tan sols va tenir temps de maleir-se per haver pujat al Tram aquell matí. L' última imatge a la seva retina va ser la mirada freda del vell guàrdia.
El vell d'expressió hieràtica els mira amb menyspreu, treu una pistola de la seva butxaca i, sense immutar-se, dispara dos trets. Poc després és reduït per una patrulla dels mossos d'esquadra.
L'endemà tots els diaris parlen de la conmoció causada a Barcelona per la mort enmig del carrer de dues persones grans a mans d'un antic guàrdia franquista.
Durant el judici, Antonio García va confessar que feia anys que cercava venjança per un fet esdevingut anys enrere. Aleshores, ell no havia fet encara els 30 anys i treballava com a guàrdia en un institut. L’alumnat, burgesos amb ínfules, l’odiava perquè representava l’autoritat. Aquells dos havien l’havien deixat manc i sense futur.
Filtres:
- El tramvia: Un element més de la narració
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
