Concurs de relats col·lectius La TRAMa 2018

Bases concurs

Queden: 0 dies

Queden: 0 torns

Portem: 20 de 20 torns

Torns saltats: 13 torns

Data límit: 30/05/2018

Li toca a: -

Punts de cohesió:
-El narrador és una dona.
-L'home que coneix al tram, ja el coneixia de fa temps: a la facultat. Es diu Nil.

Era el meu destí

Si vols compartir aquest relat...   

Ens vam mirar als ulls, cosa estranya quan estàs asseguda al Tram. El seu rostre em resultava familiar. De què el coneixia? Ell també em va mirar un instant. Segur que era un actor. Els actors que surten a la televisió, quan els veig en persona, em semblen coneguts, fins i tot parents.
Va caminar entre la gent del vagó directe cap a mi. Es va asseure al meu costat. No podia deixar de mirar-lo. Ell va apropar la seva cara a la meva i em vaig preparar per rebre el petó d'un estrany. Vaig entretancar una mica els ulls. No va passar res. Va seguir en la mateixa posició però no em veia, sinó que mirava a través del finestral.
Sentia ganes de plorar i m'inundava una vergonya extrema. Vaig girar la cara, sempre esperant als prínceps blaus. Sentia el forat que creixia dins meu, fosc i profund. Totes les coses meravelloses passaven a l'altre banda del finestral del Tram mentre jo seguia asseguda.
—Fa un dia esplèndid per morir, no creu? —va dir ell.

—Com?
—"Vostè compleixi la llista en el lloc i el moment acordats. No necessita conèixer més." Em diuen. Però no son pas ells els qui han de fer un petó de mort a desconeguts, ni els qui no tenen respostes a la pregunta "per què?" quan la llum dels seus ulls es font. Al menys, avui fa un dia esplèndid.

—Perdoni? Es confon de persona.
Aquell home era boig, quina angoixa. Jo enfilada a la vida i amb desig d’amor, i aquell babau, que havia imaginat que devia ser un metge cooperant d’un camp de refugiats, i amb qui hauria marxat sense pensar-m'ho, em va fer agafar por.
—Disculpa, compartia amb tu el darrer paràgraf de la meva novel·la. T’agrada?

—Ets ben burro, noi. Creus que pots anar pel món d’aquest pal? M'has ben espantat. Ets un escriptor rar i fosc que segueix gent estranya?
—Em sap greu bonica. Les dues tocades, arribem a la Ciutadella. Conec un lloc per dinar al Convent de Sant Agustí. Et convido.
Un silenci prudent. Bonica? A la seva bossa d'arpillera vaig llegir "carpe diem"

Doncs, sí, vaig pensar, visquem el moment. Portava tota la vida esperant que em passés alguna cosa extraordinària, una història d'amor que em trenqués tots els esquemes. De manera que li vaig contestar:
—D'acord, però només t'acompanyo a dinar.
—Sí, sí, ja ho veurem.
El vaig seguir sense pensar-m'ho més. La sang em bullia.
 Vam caminar una estona. L'aventura em semblava molt excitant però no deixava de parlar ni un moment. Ho feia com si fos dins d'una novel.la i policíaca! Vaig intentar seguir-li el fil però ja es veia que no hi tocava gaire. De sobte es va aturar i mirant-me fixament em va dir:
—Oi que era el teu destí trobar-te amb mi? Serem molt feliços!

Destí? Aquella paraula ressonava al meu cap.
Va ser com si algú es tirés una galleda d'aigua amb gel. Aquell desconegut que havia conegut al tram, ara em parlava de destí?
Vaig començar a mirar als voltants. Tot i haver estat per Ciutadella la tira de vegades, en aquell moment tot semblava estrany.
Vaig decidir continuar la conversa.
-Segur...

Alhora, al meu cap, les imatges d'una peli es succeïen. Dalt les anelles olímpiques, l'atleta Dan Millman, abans d'un greu accident que li va impedir competir més, es preguntava: "Qui ets? Aquest moment" responia.
Aquest moment, la importància de l'aquí i l'ara, de qui ets...
—Ei noia, en què penses? t'has quedat penjada o què?
La seva veu em va fer reaccionar.
Ara sí, a la fi recordava on havia vist abans aquell home.
 Era el meu primer any universitari a Barcelona. Jo era una noia de 18 anys tímida i verge, espantada de la gran ciutat i amb poca vida social.
Aquella nit era el primer cop que sortia a una festa universitària. Solament era un sopar de Nadal, però, jo ja estava ben nerviosa. Tot anava bé fins que vaig adonar-me que perdia l'últim tramvia de la nit.

Llavors, aquell desconegut es va apropar a mi. En aquell moment, vaig recordar que, alguna vegada, havia vist aquell noi al campus. Era el típic estudiant de la facultat de filosofia d'estil hippie: portava sempre els pantalons texans estripats, ple de forats. I una samarreta negra de màniga curta, tant era el mes de setembre com si era al febrer. Mai haviem parlat durant el temps que vam coincidir a la facultat, només ens coneixeiem de vista. Però recordo que, cada cop que el veia, pensava en la seva cara, els seus ulls, la seva mirada. Imaginava com era, quin era el seu caracter. Tenia ulls de bona persona, eren foscos, d'una foscor acollidora. Una calidesa inusual.
-Voilà! ja hem arribat!
Ens vam aturar al carrer Princesa, davant la portalada d'un antic palau renaixentista reconvertit en apartaments turístics d'alt standing.
Era fosc, els porticons s'obriren i tot d'una la llum del sol primaveral va inundar la sala on les notes de "My fanny Valentine" van començar a sonar.

Tot va tornar: la cantant, els gintònics, el riure, aquells nois i la festa... No vull tornar a recordar-ho. No vull. Estava tornant aquella sensació d'estar bruta... i el secret fosc de voler morir i, a la vegada, haver gaudit. I de cop ell, aquell desconegut, amb mi, a la parada del tramvia, fent-me sentir una persona desitjada altre cop i res més. Ens van portar el menú i un sobre. Vaig llegir “Tens només 3 hores, saps el que volem”. Dos homes de negre van seure a tocar.
Un petó a la galta i a cau d’orella:
—Confia en mi, com aquella nit a la universitat. Baixa al magatzem. Puja a la moto i posa’t el casc. Són de Tothocura Pharmacy.
Va xisclar el motor.
—On anem, Nil?
—Al Cementiri del Poble nou.

De sobte ho vaig entendre tot, per què em sentia atreta per un personatge com ell, fosc i tenebrós. Tornava a tenir 18 anys i a sentir aquell desig de mort, d'anar fins a l'abisme per veure què hi passava. I exactament com llavors em vaig deixar endur per ell, el Nil. Però amb la moto anant a tota velocitat me'n vaig adonar: no, ja no volia morir.
—Bonica, no pateixis, un amic ens ajudarà.
—Al cementiri?
—Treu-te tota la roba.
—Com?
—Estàs geocalitzada. Posa’t això. Sóc mosso de grup I.C. Et vaig salvar la vida i ho tornaré a fer. Demà a un poblet de Suïssa seguiràs amb la vacuna.
Uns texans vells i una samarreta amb el text “la missió és en el teu talent” Potser no l’havia jutjat bé.

Els meus pensaments corrien a tota pressa. Què podia fer?
La única opció era canviar-me la roba, però no volia que aquell estrany estigués aprop.
—Pots donar-me una mica d'espai? —li vaig preguntar.
—No veus que estaràs en perill?
—De debò que ho prefereixo, només uns metres.
Vaig moure'm fins a la làpida més propera. Ara o mai. Viure o morir.

—S'ha acabat, Nil!
Vaig arrencar a còrrer. No confiava en ningú. Ja no era aquella noia de 18 anys.
De sobte, darrera l'escultura El petó de la mort dues ombres van aparèixer. De nou, eren els dos homes de negre.
Mentre un d’ells amenaçava en Nil amb una pistola l’altre em posà un mocador a la boca.
Tot al meu voltant es va fondre...

Com pot ser que el cervell humà sigui capaç d'oblidar, 30 anys després, la cara de la persona que va ser capaç de forçar-me aquella nit, i que acabaria sent el pare del meu fill.
No sé qui està més boig. Aquell home per fer-me algo tan horrible, o jo, per haver viscut tota la meva vida amb aquesta càrrega.
Filtres:
  • El tramvia: Un element més de la narració 

El concurs s´ha acabat!

Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:


Utilitzem cookies pròpies i de tercers. Si continues navegant considerem que acceptes aquestes cookies.
Pots canviar la configuració del teu navegador en qualsevol moment. Política de cookies