El llegat del saxofonista
Si vols compartir aquest relat...
El que més m'agrada d'anar amb tramvia és la possibilitat d'observar la gent més pintoresca i, moltes vegades, intrigant. Però l'àvia que va pujar aquell matí al Tram ho superava tot, no pel seu aspecte de iaia adorable, sinó perquè carretejava una gàbia d'ocell, un caçapapallones, un sac de pinso de gat i, per sorprenent que sembli, un saxofon. Al darrere d'aquell saxofon segur que hi havia una història potser tràgica, que contrastava amb la presència d'aquell sac de pinso de gat, aquella gàbia completament inapropiada per a un gat i aquell caçapapallones probablement del tot inadequat per caçar gats. Això, sense comptar que els gats, si més no els que conec, no solen tocar el saxofon. Se'm van acudir un munt de teories per explicar aquella combinació tan estranya de complements. Potser es dedicava a caçar papallones, i abans d'afegir-les a la colecció, les tenia uns dies a la gàbia, o potser criava ocells molt estranys que s'alimentaven de pinso de gats. Tot el que se m'acudia, però, era massa inversemblant.
—Àvia! —la veu del noiet sortia de vora la porta del Tram, que amagat rere la dona havia passat desapercebut als meus ulls—. Que puc tocar, ara?
Ella se'l va mirar amb amor i va mirar a banda i banda. Avui no anava gaire ple... Quan em va mirar a mi, vaig somriure encoratjant-los: Com tocaria aquell saxofon que era, ben segur, massa gran pel noiet? Decidit, va desenfundar el saxofon i es va acostar l'embocadura als llavis. Els dits els tenia curts i carnuts, i va haver d'estirar-los per arribar a cada botó d'aquell instrument nou de trinca. Aleshores va agafar aire, se li van inflar les galtes i, com un hàmster, em va mirar fixament. Però no va arribar a tocar: el Tram va frenar bruscament i la motxilla que tenia entre les cames em va sortir disparada contra el petit saxofonista, que va deixar anar l’instrument per no caure. El clonc es devia sentir a tota la línia del Trambaix.
Em vaig aixecar per ajudar el vailet i per recuperar la bossa, quan vaig veure que aquella àvia, que feia uns minuts m’havia semblat tan agradable, em mirava amb odi cec. Vaig arreplegar el saxofon de vora la porta i la clau d’octava de sota el seient i, mans com un xaiet, vaig fer a mans de l’àvia les dues peces. La velleta, asseguda amb la gàbia a la falda, va començar a sanglotar:
—Què farem ara? No el voldran enlloc aquest munt de llautó trencat... Tant que el cuidava el Parker!
- Parker... Charly Parker? -vaig preguntar amb ulls com taronjes.
- Bird, li dèiem, sempre fascinat pels ocells... Col·lega de bolos del meu marit durant anys. Els millors pulmons de jazz i bebop del país -deia amb les pupil·les al cel i suspir nostàlgic.
- No m'ho puc creure! Sóc saxofonista, jo!
L'àvia estava sorpresa, o això em pensava.
—Aquestes són les úniques coses que em va deixar el meu home. Ara toca desfer-me dels records de tants anys de gires.
—I tot això era d'en Parker? —vaig indagar sorpresa.
—Tot excepte el pinso; ell no n'era pas de gats. Amb això —em va assenyalar el caçapapallones— empaitava els ocells que volia estudiar. M'ho va explicar el meu marit abans de morir. Em va dir que en podia treure una bona morterada, però... —la mirada se li va tornar a enfosquir—. Ara no sé qui el voldrà, aquest saxo.
—Em sap molt de greu —li vaig dir—. Puc mirar d'arreglar-lo, jo hi entenc força.
El Tram seguia aturat, però no m'importava gens. Volia saber-ne més, d'aquella història. Tot apuntava a què l'aturada no era un inusual retràs de la linia de tram, però jo seguia intrigada amb tots els estris, sonors i no tant sonors, que carregava alhora que ella em va dir:
- Arreglar-lo? Potser el millor lutier pot retornar el llautó a l'estat original, però el meu cor ja està esmicolat, tant o més, com ho està aquest saxo únic. Aleshores vaig veure de cop les incoherències del que deia. Un lutier? I, sobretot: el saxo de Charlie Parker, si era nou i Parker va morir el 1955? Abans que digués res, però, vaig aixecar els ulls i vaig veure el motiu de l'aturada del Tram: una furgoneta negra tallava la via, i n'acabaven de sortir quatre encaputxats que corrien cap a nosaltres. Jo no podia estar més espantada. Quines eren les intencions d'aquells encaputxats? Van entrar al tram, i sense dir ni ase ni bèstia se'ns van apropar i van observar el munt de ferralla que instants abans era un saxofon ben maco. A continuació, un d'ells va fer una trucada per telèfon.
—Ja l'hem trobat. Sí, al Tram. No... -la veu va passar a ser d'indignació en continuar- Bé, no sóc cap expert musical però sembla que aquests poca-soltes l'han trencat!
Al meu costat el noiet havia oblidat el cop i mirava, com jo, ben quiet i confús la situació. L'àvia, però, en sentir l'acusació va canviar de parer.
-Ella! -va dir assenyalant-me-. Ella l'arreglarà!
Abans que pogués dir res, però, va aparèixer el conductor del Tram.
—Facin el favor de sortir d'aquí immediatament o truco a la policia —va dir amb la veu tremolosa.
—Truqui a qui vulgui —va respondre-li un dels encaputxats.
Aleshores, de sobte, vaig recordar la meva motxilla, que encara jeia als peus del nen, amb la cremallera mig oberta.
Em vaig tornar a posar molt nerviosa. Com ho estava abans de trobar l'àvia. O més. Aquella iaia i el nen amb totes les seves andròmines m'havien distret de tot plegat, cosa que semblava impossible, però ara, que era el centre d'atenció d'encaputxats i de no encaputxats, tornava a estar com un flam. I amb la cremallera mig oberta, a sobre. Merda!
Llavors, en ajupir-me per collir la motxilla, l’enuig va ennuvolar-me la vista i em va fer tremolar el pols. M’havien fotut el mòbil i la cartera!
El fss de la porta em va fer saltar com una molla: iaia, nen, encaputxats i andròmines s’havien fos. I es va tornar a posar en marxa. Però no estava sola. El conductor del Tram era amb mi. Qui conduïa, doncs? Vaig veure els encaputxats a la cabina i discutien amb la iaia. Vaig córrer cap allà per recuperar el mòbil i la cartera i ho vaig sentir tot: aquella iaia tan estranya devia diners a aquella gent i pretenia recuperar-los estafant-me amb aquelles andròmines falses. I ara, estúpida de mi, els ho havia posat en safata! Havien trobat a la cartera el bocinet de paper amb totes les dades per entrar al magatzem dels instruments més valuosos de l’ESMUC, un paper que se suposava que no havia de treure de l’escola!
Un dels encaputxats va sortir amb la iaia i em va cridar:
—Vens amb nosaltres! Ajudaràs aquesta senyora a tornar-nos el que ens deu.
I, de cop, el Tram va parar bruscament. Vaig picar contra el vidre a temps per veure el cotxe dels mossos bloquejant els raïls del Tram. Enmig de tot l’embolic algun passatger havia trucat a la policia. Estava salvada!
El conductor va venir cap a mi a demanar-me si em trobava bé. Tot es va acabar allà mateix, els mossos van detindre la banda (àvia inclosa) i jo vaig poder respirar amb una tranquilitat extranya. Va ser un dels pitjors dies de la meva vida si no fos perquè dies després va aparèixer un paquet de procedència desconeguda a la porta de casa meva, i adivineu què? Era l'autèntic saxo d'en Charlie!
Filtres:
- El tramvia: Un element més de la narració
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
