Si vols compartir aquest relat...
Després d’hores conduint, sota el sol, per la plana deserta, el xofer vestit de negre frenà, aturà el tramvia, s’aixecà —flac, altíssim— i es va treure la gorra.
—Agnòstics? Ateus? —va dir.
Una jove alçà, tímida, el braç.
—Baixi aquí —feu el conductor assenyalant, a uns tres-cents metres, una caragola immensa, de la grandària d’una catedral.
Aquell home sinistre amb tarannà autoritari li va posar en qüestió els seus principis.
— Afanyi's que no tenim tot el dia —la va increpar—. Encara no ho té clar? No sigui cagadubtes que tinc molta gent per descarregar.
Ella mirà a banda i banda del tramvia i amb un fil de veu va preguntar:
—Hi ha algun altre ateu en aquest vagó?
La resta de passatgers, però, no es va immutar. Alguns dormien, altres s'embadocaven per la finestra, altres murmuraven entre ells.
Feia molta calor, però la noia aconseguí alçar la veu, tot i les volves de pols que li empastifaven el paladar:
—Que hi ha algun altre ateu aquí?
L'ombra fosca i llargaruda li provocava esgarrifances, i es va marejar.
—Vinga, guapa, que no tenim tot el dia!— va cridar amb el puny alçat un home des del fons del tramvia. Es va fixar que de dins la mà premuda se li escapaven els granets perlats d'un rosari.
La noia es va aixecar estintolant-se en el seient de davant per dissimular la tremolor de les cames. Encara ho va provar un tercer cop:
—Agnòstics, tampoc?
—Sí! Jo— vaig dir tot aixecant-me i sortint a batzegades del meu seient
Agafant la motxilla vaig córrer on era ella. Amb suavitat la vaig empènyer cap a la porta de tram. Sabia que aquella no era la meva parada, això ja veuria com ho resoldria.
El que tenia clar, era que no pensava deixar-la sola.
—Dona'm la teva maleta i surt, fes-ho amb pas ferm.
La noia es va quedar un moment aturada sense saber què fer però en uns segons va tornar en si i va davallar del tramvia tot mirant enrera per confirmar que jo també baixava.
Només posar els peus a l'asfalt el tram va tancar ràpidament les seves portes i s'allunyà del lloc. Després de mirar-nos tots dos vem girar-nos per fixar-nos en la caragola.
Em vaig adonar de la naturalesa prodigiosa d'aquell ésser. Volia entrar-hi, capbussar-me al seu interior. Però la noia m'agafà pel braç i em va preguntar molt convençuda:
—Tu saps per què ni ateus ni agnòstics som benvinguts a Mart?
—Mart? D'on treus que som a Mart?
—Estava escrit a les portes del vagó amb lletres ben grosses: MART.
Com un fort sotrac, les paraules de la mare em van martellejar el cervell: «A Mart trobaràs la resposta». No me’n sabia avenir. Per fi resoldria l’enigma però calia que fos caut. «Recorda que les casualitats no existeixen», solia dir-me el pare.
Vaig decidir que em deixaria portar per la noia malgrat ella tampoc semblava estar segura de res.
—Soc l'Àurea —em va dir picant-me l'ullet—. Saps que a l'univers tot té la mateixa proporció matemàtica? Els ullals dels elefants, les fulles dels arbres, el ball dels planetes i les llunes... les caragoles. Tot!
Va mirar el cel amb un deix de misteri que no vaig saber interpretar i va dir:
—No sabem on som, però res no és casual. I va començar a caminar.
Les portes eren obertes, convidant-nos a entrar, i sense estar-ne massa segurs, vam creuar-les. Mentre els meus ulls s'acostumaven a la penombra, es tancaren rere nostre.
El primer que vaig veure va ser un altar amb una gran pantalla de plasma, on se'ns veia baixar del tram. Una esgarrifança em va recórrer l'espinada. Ens esperaven?
I sí. Sí que ens esperaven. Uns éssers que no podien ser altra cosa que marcians, ens van anar empenyent cap a l'altar. Quan ja érem a prop, van assenyalar l'Àurea i amb gestos li van indicar que s'assegués a la cadira que hi havia sota la pantalla.
—Tranquil·la! —li vaig dir mentre li deixava anar la mà.
Realment en aquell moment me'n fotia el que pogués succeir, jo només pensava en saciar la meva set. Durant els darrers temps era difícil d'aconseguir aigua, la desertització de la Terra era inevitable. De nou em vení al cap allò que em va anar repetint la mare: "A Mart trobaràs la resposta". Hi havia aigua al Planeta Vermell?
Però això també deixà d’importar-me mentre una dolça lassitud m’ensopia; i, quan els ulls ja se’m cloïen, encara em vaig retrobar d’infant a la platja, amb una caragola preciosa a les mans, i amb la mare, mentre sotjàvem l’astre rogent en la nit fosca: "Veus, allà dalt?", em deia ella. "Sí," deia jo. "Totes les respostes... —Tornava ella. I afegia fluixet—: Però no et deixis la caragola."
— Agnòstic! — el crit de l'Àurea em va deixondir. Vaig tenir temps de veure-la un instant abans que se l'empassés un llampec encegador: tenia una caragola entre les mans. Quan la llum va minvar, la caragola es balancejava al terra, davant la cadira buida.
Sense deixar-me temps a reaccionar, els marcians em van fer seure. Era el meu torn. Vaig recollir la caragola del terra. Era prou gran per a poder posar-hi la mà dins deixant el pols a fora per subjectar-la bé. Si, la caragola era la clau i no pensava deixar-la enrere. Vaig fer el gest de recollir el nostre equipatge, però ja no hi era.
No vaig ser conscient del moment en què vaig passar d'estar sentat a ser al costat de l'Àurea. Estàvem a la meva parada del Tram, envoltats de gent que semblava no haver-se adonat de la nostra sobtada aparició. Discretament, l'Àurea va assenyalar la caragola que encara duia a la mà: en brollava aigua a dojo. Just en aquell moment va arribar el tramvia. El xofer —de negre, flac i altíssim—, va mirar la caragola i va esbossar un somriure. I com en una visió apocalíptica, la caragola va començar a refulgir emetent uns rajos iridescents que resaltaven encara més aquella puresa del nacre. Vaig seguir l'instint de posar-me-la a l'orella com quan era un infant. I aquella remor de mar era una veu bressolant paraules, un pensament únic:
—No deixeu que la terra caigui en l'oblit.
I novament els mots de la mare com una lletania entre el so de les ones, m’acaronaven els sentits un cop i un altre. Calia que trobés la resposta no només a la devastadora sequera sinó a la meva existència. La vidència del pare s’havia fet palesa quan deia que res era casual com tampoc ho eren ni l’Àurea, ni Mart, ni la caragola. La mare es va morir dies abans de l'Últim trajecte. Vaig poder acomiadar-la amb el pare, però ell no havia estat escollit en l'expedició per salvar el planeta. Les paraules dels dos prenien forma ara que començava a entendre que l'Àurea i jo havíem trobat la manera. La manera de tornar a la vida els rius, els mars. D'apaivagar la set dels humans.
La humanitat feia massa temps que havia deixat de formar part de la natura, i això fou el que devia haver fet decantar els organitzadors, a escollir algú com la mare. Llavors, l'Àurea mirà la caragola i em digué:
—Gràcies per la teva decisió i valentia. Sola no m'hauria atrevit a baixar. Ara acompanya'm. No hem de deixar que la terra caigui en l'oblit.
Després d'hores conduint, el xofer aturà el vehicle, s'aixecà i va dir:
—Agnòstics? Ateus?
Àurea i jo baixàrem, caragola en mà, i vam fer exactament el mateix que havíem fet abans. Havíem comprès que la repetició permanent d'aquell últim trajecte per part nostra donava corda al món i el mantenia viu, mentre no ens separàrem ni perdèrem la caragola.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
