Si vols compartir aquest relat...
Feia vint minuts que no en passava cap, però s’han començat a impacientar de debò quan la pantalla que anuncia el temps d’espera s’ha apagat de cop i volta. Jo m’he quedat on era, a l’extrem de la parada, admirant les seves expansions histèriques, també prenent notes obsessivament. Si sabessin que és culpa meva, serien capaços de linxar-me.
Avui és el trenta-vuitè dia que m’aixeco a la mateixa hora que cada un dels tres mil dos-cents vuitanta-cinc dies de la meva altra vida però faig el recorregut més curt. Ara ja no em cal pujar al tren, només arribo fins l’andana per mirar persones. Elles ni tan sols em veuen, però fa trenta-dos dies que he descobert que els sé fer perdre trens. Són gent soferta els usuaris. Miren el rellotge com si la tardança fos culpa de la pila o maleeixen els sants perquè han perdut la fe en el transport públic. No interactuen entre ells. O fins ara no ho feien. Avui, però, s’han aplegat en una rotllana i movien el cap amunt i avall en un capcineig constant que m’ha posat en alerta. Una dona ha fet un crit i ràpidament han començat a apilar bosses, maletes, motxilles, tot el que duien els ha servit per fer una barricada sobre les vies del tram. En acabat s'han disposat al llarg de l'andana asseguts a terra.
Mai oblido una cara i sé que molts dels que eren allà, havien perdut algun tren per culpa del meu descobriment. Però d’on diantre ha sortit aquest nen? Deu tenir nou anys i no va acompanyat de cap adult. Els usuaris, que ara agafen el tronc sec d’un arbre i l’afegeixen a la pila de coses, l’ignoren, com si no els semblés estrany que una criatura estigués sola allà a aquestes hores. De sobte, els seus ulls de color mel es dirigeixen cap a mi. Em pot veure? Potser sí... Continuo escrivint vertiginosament. Jo abans era algú important, molt respectat per tothom, però res del que feia tenia sentit. Em refereixo a sentit de debò, a allò que respons quan et pregunten per què val la pena viure. Pista: les PER-SO-NES. D’alguna manera se les ha de fer reaccionar. El meu mètode és infal·lible. És per això que tot just fa trenta-vuit dies la meva vida va canviar radicalment. Des d’aquell dia fins a dia d'avui la única distracció que he trobat és asseure’m a l’estació del tram i esperar tota la nit per veure el que va passant. Tot d'una s'ha presentat aquest nen just davant meu i m'ha preguntat:
—Per què ho fas?
No he respost.
—T'he vist —ha dit, tot assenyalant cap al punt on cada nit poso la pinça electrònica que els desbarata el sistema.
M'ha passat pel cap de dir-li la veritat: que estic molt sol, com ell, com tothom, que així cada nit conec algú i parlem una estona, que n'escriuré un llibre. Que em sento miserable. —Per què ho fas? —em pregunta el nen pujant les espatlles.
—No ho sé —el menteixo movent les mans. El nen mira la llibreta.
—Ho has de saber: passa cada dia —em diu cada cop parlant més de pressa—. Ho fas tu tot sol, o sou un grup organitzat?
—Jo sol.
—I no ets una mica grandet ja!? —El nen es toca dos cops el lateral del cap.—Que no hi toques?
De lluny se sent el soroll de les rodes del Tram fregant les vies. És l'hora, penso. Avui, però, hi ha dos elements afegits a la meva rutina habitual: les vies bloquejades i aquest nen torracollons que m'interpel·la amb la seva mirada acusadora. M'aixeco pensant què fer amb la barricada mentre aquest marrec em continua assetjant:
—Per què ho fas?
Dubto si anar cap a la barricada que cada cop crema amb més insistència o bé contestar la pregunta del nen a veure si em deixa en pau d'una vegada. Trio aquesta segona opció:
—Ho faig perquè...—aquí noto que em rellisca una llàgrima galta avall i miro d'eixugar-me-la. De sobte els crits eixordidors de la gent tallen en sec les meves paraules.
Ho faig perquè sóc un desgraciat i acostar els altres a la desgràcia em fa estar menys sol. Els miro cada dia i n'apunto cada detall: on van, a quina hora hi han de ser, què hi van a fer...Quan detecto que van a fer alguna cosa important els faig perdre el tren perquè sigui un fracàs i així comencin a formar part del grup dels desgraciats. De cop, els ulls del nen s'il·luminen.
–Ja se què et passa! A la classe que es diu “el racó de les emocions” la senyoreta Ivette diu que quan un nen està molt enfadat i en fa una de grossa és que necessita que l’escoltem i donar-li temps fins que se senti estimat pel grup. Fem rotllana al voltant del foc i ho expliques?
–A tots? –li pregunto assenyalant aquella gent que ja estava molt agitada– Vols dir que voldran fer-me cas?
–A classe funciona...
–I el tram? La barricada?
–El tram haurà de frenar i nosaltres tenim tota la nit per escoltar-te mentre enretiren tot el que crema. Anem! –m'ha agafat la mà d'una revolada i m'ha plantat davant del foc.
Duc la samarreta amarada de suor, les cames em fan figa i, ara que sé que hauré de parlar, més que un nus a l’estómac, sento com si les urpes d’un gegant m’estiguessin cargolant tots els òrgans interns. Per què ho faig? Necessito més dies, més observacions, més fulls anotats, per entendre-ho jo mateix. No és per això que un escriu? —Espera —balbucejo, aturant el nen a mig camí—, no puc parlar així com així! Ho vull explicar bé, saps? Les meves... Emocions, vull dir.
Somric amb tota la serenitat que sé fingir i m'assec pregant que no vegi que només faig temps mentre penso com sortir d'aquesta situació tan compromesa sense haver d'enfrontar-me a aquesta gentada enfurismada. Però el soroll cada cop més proper de les rodes del Tram no em deixa pensar amb total tranquil·litat. Que passarà si em quedo aquí quiet, com actuarà el nen si veu que no li faig cas i el maquinista del Tram tindrà temps de frenar abans d’arribar a la barricada o pel contrari viure una gran tragèdia.
Quan just em començava a concentrar el nen em va mirar fixament i em va preguntar:
—Fem la rotllana al voltant del foc i ens expliques a tots perquè ho fas? Així potser entre tots podrem ajudar-te.
M’ho vaig pensar uns segons i finalment vaig decidir fer cas el nen i anar cap el foc per explicar-ho tot. M’hi acosto. Veig que el nen ha fet la rotllana i mana callar. Em deixen un espai. M’assec. Es fa silenci. Respiro fondo i dic:
—Tot comença amb un petit dolor que, moltes vegades repetit, degenera. Va ser el meu pare. De nit. El meu pare que jo tenia idealitzat; ara me n’adono —Paro un moment per contenir la meva ràbia interna.— que no s’ho valia. El meu pare... La meva feina... Tot se'n va anar en orris fa exactament 38 dies, quan em van acomiadar. La gent d'aquesta ciutat no teníeu dret a seguir amb la vostra vida com si res, havíeu de tastar a la vostra pell l'odi que ara brollava després de tants anys. Era el moment de la pinça electrònica que havia dissenyat durant l'enginyeria.
-Pensar que vosaltres també arribaríeu tard a la feina i que potser us acomiadarien com a mi era l'únic que em feia feliç. Però tu m'has obert els ulls. El món necessita més nens com tu i menys imbècils com jo.
De sobte tothom es posa a aplaudir i ni la frenada sorollosa del Tram els interromp. El maquinista baixa del comboi i s'afegeix a l'ovació.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
