Guionistes del món, rendiu-vos!
Si vols compartir aquest relat...
“L'associació Guionistes del món convoca reunió avui a les 22 h en aquest mateix tramvia. Ordre del dia: Valoració de la feina dels becaris que van crear el guió de l'any 2020. Calia una pandèmia mundial? Votacions. Guió del trienni 2021-2023. Pluja d'idees.”
Això deia la nota que vaig trobar-me, per casualitat, sota el meu seient. Eren les 21.55 h. Em va sorprendre molt la nota, no pas per convocar una reunió, si no pel lloc, la reunió seria aquí al tramvia! I el tema? Realment la teoria conspirativa que algu manava què ens passava i guiava la nostra vida era certa?
Tenia por. No sabia molt bé que fer. Baixava a la següent estació? Impossible, a peu encara trigaria mes d’una hora fins a casa! Volia quedar-me.
Clar que tot era estrany i que la teoria més problable fos que uns joves anant cap a la UB, haguéssin deixat el paper per fer una broma.
Però quan el tramvia va parar a Maria Cristina, no es van obrir totes les portes. Només la del vagó del mig i llavors van entrar tres persones caminant de manera acompassada sense dir-se res. Vaig fer veure que no els havia vist i vaig dir-me a mi mateixa que m'ho estava imaginant.
El tramvia va arribar a Pius XII i ja eren les 21:59h. No es va obrir cap porta i una dona asseguda a l'andana em va mirar, em va somriure amb benevolència i va assenyalar-me amb el dit. No sé com però vaig saber què volia dir-me: jo estava convocada. Em mirava fixament esperant algun gest per part meva. Vaig notar que aquelles tres persones, tres homes, s'havien acostat a mi. Em vaig girar cap a ells i els hi vaig dir:
—Qui modera la reunió? Jo porto una llibreta i bolis.
No sé què em va passar pel cap. Realment allò era el millor que podia dir? Ells van assentir tot acceptant la meva proposta. No vaig tenir altre remei que treure la llibreta i un parell de bolis. Continuava semblant-me una broma. Comencem, vaig dir fluixet.
—De qui va ser la idea d'oferir aquesta tasca als nous becaris?
—S'ha de donar impuls als que comencen.
—Però algú havia de revisar el que feien no?
S'havia de posar ordre. Així no avançaríem pas. I va ser en aquell moment que la vena organitzadora es va apoderar del meu cos. Va ser un instint natural, com quan endreço el lavabo i necessito que els xampús quedin ordenats del més petit al més gran. Només volia saber on m'estava ficant.
— D'acord, no sé què faig aquí ni qui sou vosaltres. Podríeu començar presentant-vos?
—No! La nostra és una associació discreta basada en la confiança: si sou aquí és perquè heu de ser-hi, i punt.
—I si no hi volem ser?
—No teniu cap altra opció. És més, com que tenim una feinada per culpa d’aquesta ximpleria de guió pandèmic, haurem de reunir-nos cada dia. Matí, tarda i nit.
—Impossible! Tinc altres coses a fer, jo.
Allò no tenia cap ni peus. Havíen confiat el guió del món a uns becaris i ara aquells personatges i jo havíem de decidir com continuaria? No, aquella era una responsabilitat massa gran i jo no estava disposada a assumir-la. Vaig mirar-los de fit a fit, no feien broma, per algun motiu o a l'atzar, m'havíen escollit i trobat, em calia ser ràpida. Vaig tancar els ulls i vaig provar de respirar profundament i pausada, tal i com havia après a les sessions de "mindfulness" que feien al casal del barri els dimarts al vespre... -"Cal respirar per a veure-hi amb claredat"- ens repetia la instructora del taller. Després de les primeres respiracions, a cada nova respiració arribava una idea ràpida i contundent, com un cop de puny; van ser tres idees com veritats adormides que ara es rebel·laven escandalosament evidents: quina confiança mereix una associació que no és transparent? que gestiona tan malament qüestions transcendentals? que actua d’una manera tan despòtica? Vaig tornar a agafar aire… i ho vaig veure molt clar.. calia rebel·lar-nos!
—I penseu que vosaltres ho haguessiu fet millor?
No se com, però el meu pensament va sortir amb veu alta i clara. Es va fer un silenci, tens, i fins i tot massa llarg.
—Està mes que demostrat que ho fem i hem fet molt millor que ells. Davant teu tens els responsables entre d'altres de l'abolició del aparheid. I ara, si no es per sumar, mes val que callis.
Vaig quedar paralitzada després d'aquest comentari. Havia de ser molt prudent amb el que deia. Però allò m'havia fet creure que potser no era cap broma aquesta reunió.
En silenci vaig anar escoltant les diverses opinions, excuses i possibles solucions. No tenia gaire clar si entre ells es coneixien. Finalment em van mirar esperant la meva aportació.
—Camarades, un fantasma recorre el món i és l'arrogància. El guió de 2020 ha evidenciat que la tasca dels becaris arriba a la seva fi. Per al trienni 2021-2023 proposo que els guionistes del món traspassin les funcions a la resta del món animal i vegetal, per ordre alfabètic: Abutilon Theoprasti, Adonnis Annua...
Em van mirar severament i es va fer el silenci. Només se sentia el zumzeig insistent d'una mosca que, des de fora el tramvia, picava el vidre repetidament. Finalment, un d'ells va trencar el silenci.
—T'has begut l'enteniment? L'últim cop que vam treballar plegats, va passar allò del tsunami... Si els donem via lliure, ens exterminaran!
—D’acord, d'acord, no els demanem ajuda. Però decidir nosaltres sols el futur del món no crec que sigui la solució.
Ho tenia clar. Aquells tres homes, i jo de manera involuntària, estàvem decidint el futur sense conèixer ni la meitat de les circumstàncies que ens envoltaven. Qui era jo per decidir què passaria a l’altra banda del món? Qui eren ells? Van mencionar alguna cosa de recuperar l’economia i aquí vaig dir prou. La vena del coll començava a delatar-me.
—Economia? Però qui carai t’has pensat que ets? Que no voleu dir-me qui sou, però ja m’estic fent a la idea: tres supremacistes que es creuen el melic del món. Ah i homes, per descomptat. Que hi ha vida més enllà d’aquest vagó!
No em pregunteu com però vaig aconseguir obrir la porta i sortir sense que m’atrapessin aquelles tres mòmies despòtiques que m’estaven fent perdre el cap i la paciència. I no us creureu el que vaig veure: entrava per l’altre costat de l’andana una corrua de gent liderada per una noia que, megàfon en mà, deia:
—Prou guions, volem solucions!
Allò era més del que podia suportor, tothom n'estava al cas dels guionistes mundials? I jo on havia viscut fins aleshores? Em tenia per una persona ben informada, al dia dels esdeveniments socials i polítics del món i fins feia una estona desconeixia que el 2020 havia estat fruit d'un guió escrit per becaris!
—Guionistes! Esteu encerclats! Esteu acomiadats!
Al ritme d'aquest crit i dels ritmes de batucada que animaven a totes les persones congregades, es va anar encerclant el tramvia. Tot d'una s'obrí la porta central, en sortiren els tres homes i es feu el silenci:
—A nosaltres no ens pot acomiadar ningú, però sabeu què? Ens jubilem!
I amb un gest ràpid ensenyà una mena de màquina d'escriure futurista i la va deixar caure al terra. Amb el primer "crack" va saltar l'eufòria col·lectiva: música, abraçades, petons...em sentia part d'aquella multitud i volia celebrar-ho... però estava desconcertada
—I ara què? —vaig preguntar-me en veu alta
—Ara ens escriurem i re-escriurem, des de l'avui i l'ara!
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
