La vida complicada d’en Martí Rigau
Si vols compartir aquest relat...
La meva dona i jo fèiem horaris molt diferents. Per això em va estranyar trobar-la al tramvia, aquell vespre d'hivern.
—Amor meu! Quina sorpresa! —vaig dir, excitat.
Freda com el gel, em va mirar i va respondre:
—Ix nyi tzut.
Arribàvem a una parada que no era la nostra. Per alguna raó, ella va baixar allà.
En un rampell, la vaig seguir. Què em volia dir amb allò?
Va ser sortir del tramvia, i mentre intentava desxifrar les seves paraules, aquell fred gèlid se’m clavava com agulles a la pell.
Em va sobtar que baixés allà: era una zona solitària on, per voluntat pròpia, no hi aniries a raure mai de la vida. Què coi hi feia allà? Tot d'una, una munió de preguntes em passaren pel cap. Caminava molt decidida, com si tingués molta pressa per arribar a algun lloc.
—Però, on vas? Que estàs bé?
No vaig tenir cap mena de resposta. La Teresa seguia caminant sense deixar de mirar cap al davant. La vaig agafar del braç perquè parés. Ho va fer, i em va mirar fixament als ulls.
—Anem cap a casa? Fa molt fred, no t’hauries de refredar dona.
—Tzut! Ix nyi tzut!
—Teresa, estic rebentat i mort de gana. No sé què et passa. Vaig tirant, ja vindràs a casa.
Cansat i afamat tinc poca paciència.
Ella va seguir carrer avall i jo vaig tornar a la parada, per sort un tramvia va arribar al cap de poc.
Vaig seure-hi i mentre em feia un petit massatge al front, de sobte vaig sentir: "Ix nyi tzut".
Semblava que venia d'un parell de seients darrere meu. Amb el cul al seient, vaig fer mitja volta amb el cap per veure què hi havia. Una senyora d'uns seixanta anys amb una bufanda de llana de color mel, una parella jove -d'uns trenta- amb un nen disfressat de gira-sol i un pòster d'un concert de nadales. Ni rastre del "Ix nyi tzut".
El cap em feia mal. Vaig aclucar els ulls perquè em trobava un xic marejat. Veia llumetes que volaven erràticament dins el tramvia com cuques de llum. A cada instant, en veia més i eren més brillants. Em semblà que s’ajuntaven davant meu formant una silueta humana. Un cos que anava prenent la forma i el rostre de la meva dona.
— Ix nyi tzut.
I de sobte, res. El rostre lluminós es va fondre amb el seient del meu davant. El tramvia va anar frenant fins a quedar parat, silent, fosc. Al carrer cap fanal encès, cap semàfor donant ordres... On eren els taxis, la gent de les voreres, les temptacions dels aparadors? vaig mirar enrere buscant suport, ningú. Merda, merda, merda... No, no volia haver de tornar a l’especialista, però tot eren indicis que la cosa no anava massa bé: llums, carrers desolats, veus estranyes... Ai, la meva Teresa! Ella sempre al meu costat. I ara l’havia deixat marxar carrer avall sense preocupar-me’n més. “Estic rebentat i mort de gana”, li havia dit com si res. Com sempre, m’havia prioritzat.
Els consells de l'especialista eren clars: "tanca els ulls, escarxofa't i recita alguna cosa que et sàpigues bé". Vaig estirar-me al passadís del tram, després ja pensaria en la Teresa. Hidrogen, liti, sodi, potassi. "Ix nyi tzut" continuava retrunyint dins el meu cap. Sense obrir els ulls, vaig apujar el to de veu: rubidi, ce... Merda, ce... Cesi!
— Uts Bdnú misfryuí? —va fer una veu petita.
Vaig obrir els ulls. El nen vestit de gira-sol em mirava. Els pètals grocs al voltant del seu rostre em van semblar una amenaça.
—Buk gugsnú? —va fer.
M'atansava un mòbil que duia a la mà. Hi havia una trucada en marxa i algú a l'espera. M'hi vaig posar.
—Martí, sóc el doctor Moreu. T'agafo en mal moment?
—Moreu? Mal moment? Més aviat sí, un malson tot plegat.
—Martí, la Teresa t'espera a casa. M'ha trucat i m'ha dit que havies agafat un TRAM que no tocava. Escolta, la vacuna que t'han posat és incompatible amb la teva medicació i tot plegat sembla que és una estranya reacció. Refia't de qui t'ha passat la trucada que t'ajudarà. Yifsn eddf olut.
Al meu cap es repetien les seves paraules. Sabia que allò no tenia res a veure amb cap maleïda vacuna.
El gira-sol m'ajudà a reincorporar-me.
—He d’anar cap a casa... amb la Teresa...
Mentre anava fent tentines, em vaig posar la mà a la butxaca. La càpsula de pols blava encara seguia allà. Era el meu tresor des que, feia setmanes, havia tornat de Goiania. Encara recordo aquell nen del dipòsit de metalls de Goiania, quan es va apropar a mi i em va regalar la càpsula. Era tan graciós amb la seva disfressa de gira-sol. Un moment... Em vaig girar petrificat per mirar cap al nen.
—Com? No és possible!
Però el nen ja no hi era. Un altre cop sol al tramvia.
—Ixnyimartí
Aquesta veu...
— Moreu?
—He rebut una trucada que em deia on eres i que et vingués a buscar. Deixa'm que ho endevini... Ha passat alguna cosa amb la Teresa i et sents culpable. El viatge a Goiania no us va fer bé? Avui en comptes d'un taxi o un bus, t'has refugiat al tramvia. Digues-me, què trobes als mitjans de transport que et calmi?
No sé què tenien, els transports, però m’eren refugi. Transports i gira-sols. Potser perquè el primer episodi havia estat en un camp de gira-sols de la vora de l’empresa de metalls innovadors de Goiania que havia visitat com a representant de Metalls Rigau de Barcelona, per inspirar-me i obrir al món l’empresa familiar -un pèl estancada feia anys-.
Feia un calor del dimoni al Brasil i aquell dia jo suava de valent. A Goiaina volíem comprar cesi, un metall emprat als aparells de radioteràpia. Amb a penes 100 grams funcionava tot un aparell. L'inconvenient era que el cesi es un metall radioactiu perillós i que qualsevol fuita pot provocar des de febre i al•lucinacions fins la mort. Era al taxi, camí de la reunió per tancar el tracte comercial, quan va trucar-me la Teresa. S'havia quedat a la piscina de l'hotel amb la intenció d'esperar-me per dinar junts al bufet, però llavors, proposant-me un canvi de plans que em va desconcertar venint d'ella, em deia que ens trobariem al restaurant "Os girassóis" .
—Martí! Rigau! Que no em sents?
Sentia les galtes calentes, un sacseig que m’estabornia i l’olor cítrica d’en Moreu.
—Rigau, reacciona! Així, sí, molt bé, sí. Ara deixa’t de ximpleries i pren-te la càpsula, ja saps on la tens.
Les portes del TRAM es van obrir i, sense pensar-m'ho, vaig ingerir la pastilla. Fora neguit, fora records, tot fora, tot.
—Anem xino-xano cap a casa, així et tocarà l'aire. I fes el favor d'explicar-me què va passar a Brasil.
—La van violar, Moreu, violar!
—Què?
—Eren cinc. No t'ho imagines. Quina violència! Cridaven i jo no entenia res. Res! I tot per la meva obsessió per la feina. Si hagués arribat puntual al restaurant... Si no hagués insistit per anar a Goiania...
Mentre parlava els records se m'omplien de boira i s'esprimatxaven fins a desaparèixer.
—Ja saps que l'aparició de records falsos és un altre dels efectes del cesi, oi, Rigau? —em deia en Moreu.
Gairebé érem a casa. Al portal, acabats de plantar, hi havia dues dotzenes de gira-sols.
La Teresa m'esperava amb el sopar a taula i un somriure als llavis.
—Bon profit estimada. Ai Teresa, quina altra crisi!!! La teva visió m'ha fet anar de corcoll tota la nit, que si frases incomprensibles, pampallugues, que si nens gira-sol... i Goiania, que tot ho confon. De fet, ben desconcertat estic, potser res és com he imaginat, potser el Moreu té raó i ja no sé què m'empesco.
Mmmm, molt bona, la truita, per cert.
—Ai, Martí, ja ho tens ben complicat, ja...
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
