Si vols compartir aquest relat...
Després d’hores conduint, sota el sol, per la plana deserta, el xofer vestit de negre frenà, aturà el tramvia, s’aixecà —flac, altíssim— i es va treure la gorra.
—Agnòstics? Ateus? —va dir.
Una jove alçà, tímida, el braç.
—Baixi aquí —feu el conductor assenyalant, a uns tres-cents metres, una caragola immensa, de la grandària d’una catedral.
La jove va empassar aire, va engrapar la caixa d’eines i s’esmunyí cap a la porta entre els passatgers.
—Vergonya— va escopir-li una vella, als ulls un fàstic turquesa, la triple creu esmolada de tan polir-la.
El tramvia s’allunyà amb un cop de vent amarg. Ella s’apressà vers la caragola, que desenrotllava cel amunt reflexos exagerats de sol i pluges.
—Maleïda l'hora en què hi he pujat! No era un treball cooperatiu? On són els altres? Sola no puc pas arranjar el món!
S'eixugà la suor i mirà enlaire. Un reflex daurat l'enlluarnà i la caixa li lliscà dels dits. S'ajupí per recollir les eines amb els ulls encegats.
—Gràcies a D...! —es mossegà la llengua.
El sèrum de la veritat seguia intacte.
Sotjà l’avinguda que moria als peus de la caragola. L'esborronà reconèixer la vella del tramvia asseguda en un banc. No semblava res de l'altre món així; fent una capcinada amb el cap cot i les mans agafades al bastó.
N'estava tipa de fer de missatgera. Destapà amb mans tremoloses l’ampolleta del sèrum i en xuclà unes gotes bullents.
—Red..., com crema! —callà en sec i amb esgarrifança s'empassà, com pogué, coll avall el líquid agre.
Deixà enrere l'ombra funesta de la vella i començà a enfilar agitada caragola amunt. Les cames li pesaven i es notava l'estómac regirat. Aviat el sèrum li començaria a fer efecte. Accelerà el pas: "No hi ha res perdut encara", pensà amb convicció. Mirà enlaire quan per sort sentí la veu d'Urpa que ja l'esperava al capdamunt de l'escala de caragol. Laura, com sempre, devia arribar a misses dites.
—Pren-te el sèrum —li digué— jo ja el duc a dins. Ens donarà una hora justa d'agnosticisme fugaç per fer la feina.
Entraren a la sala Charles Darwin i la jove desplegà les eines sobre la taula.
—Molt clàssic el teu contingut —digué Urpa tot mirant-les, i afegí: —Es nota que ets força nova, en això.
—Només he seguit instruccions de la Laura.
—Bona una, aquesta.
—Si tens cap queixa, espera't que es pugui defensar, no? A més a més —replicà tot traient pit—, duc caragols i tacs de totes les mides.
—Molt bé. I així vols esborrar del món la petja de D.?
—Tant se'ns en fa el que jo vulgui. Algú ho havia de fer, no? Ni tan sols la Laura hi té res a...
Una reverberació esfereïdora, que pujava des de la base de la caragola, la interrompé. El sol devia haver arribat al punt més alt. Laura entrà a la sala segons abans que el soroll hi arrivés.
—Hora de comprovar que aquesta abominació no té ànima!
De l'interior fosc de la caragola emergí, lentíssima, una figura gegant, vestida de negre.
—És la vella del Tram —va dir ella.
—La conec —feu Laura—. M'ha insultat a l'avinguda.
—No —afirmà Urpa—. És Déu. El que en queda, de Déu.
La vella vomità un tramvia, es torcà la boca amb la màniga i feu, en veu de tro:
—Torneu-hi, insensats! Últim avís!
El crit esfereidor de la vella s’enfilà caragola amunt aixecant un polsim metàl·lic només visible pels fars encesos del Tram. Encara amb la pols antiga de la sala entre les dents, van fugir de l’ombra amb la certesa que havien d’eliminar la vella abans no fos massa tard. El motor del tramvia va callar deixant les portes obertes.
Començà a baixar un eixam de gent mig corrinyant però aviat iniciaren les corredisses i les empentes.
—Ara és la nostra. Afanya't Antígona, tu ets l'escollida! Se'ns acaba el temps, teníem tot just una hora! —li propinà Urpa gairebé esbroncant-la— i tu Laura, treu la Fischer que jo li preparo els caragols i els tacs de 8X80MM.
L’últim glop de sèrum va desfer la veritat dins l’Antígona en fils amargs. Els cabells de la vella, electrificats pel tramvia, s’eriçaren com filferrada de guerra antiga. S’hi atansà amb la vista clavada en aquells ulls ensorrats en grutes de pell, i mirant de no veure la Laura: de cua d’ull, descargolava els perns de la via. S’agenollà. S’entregà. S'endinsà en el turquesa tèrbol que li oferia una imatge amb sornegueria: Es veié vestida de comunió abraçada als pares. La imatge s'esvaí i una altra ocupà el seu lloc: El pare encès i la mare plorant perquè havia decidit avortar. La vella jugava amb les seves emocions, més punyents que mai degut al sèrum. Però havia de ser forta i guanyar temps.
—Ser forta, forta... —el mantra emmudí amb la darrera estacada: la mort soliua de l'oncle. Amb alguns cooperants havien furtat el cos de l'hospital, juntament amb d'altres que no mereixien marxar sense un ritu de pas. L'olor groga i freda de la pell del "tiet" desfermà un plor càustic. La vella es caragolava de riure èbria de la feblesa d'Antígona.
—Ha, ha , ha… —ressonava el riure de la vella dins seu.
Notà com algú la sacsejava amb força i amb el vòmit marxaren tots els records. Obrí els ulls i la vella ja no hi era. Calia actuar i ràpid. Veié les portes del tram obertes de bat a bat, la caixa d’eines restava ajaguda damunt la via. Un soroll eixordador li rebentà els timpans. Tota la caragola retrunyí. El tramvia feia l'últim avís abans de reprendre la ruta cap al cel. Antígona, apressada, acabà de descargolar els perns de la via amb la Fischer. A correcuita tragué d'un racó de la sala el cartell preuat. Amb tacs i cargols posats amb destresa, clavà a la xapa del vehicle el cartell terminant: "Línia del cel clausurada".
El xiulet del comboi sonà tan eixordador que se li feu insuportable, a la jove. Els fars, que pampalluguejaven anunciaven la marxa imminent. En un tres i no res, aquella andròmina havia arrencat motors.
—Aparteu-vos, o aquest conductor ens farà combregar amb rodes de molí! —cridà Urpa.
Però Antígona es va posar al mig de la via, que, paradoxalment, tornava a estar intacta i amb els perns ben fixats. Alçà les mans i buscà contacte visual amb el conductor que havia dit Urpa. Però no era conductor sino conductora. La vella. Els ulls turqueses es delectaven assaborint la victòria.
—No hi podeu anar pas, al cel—diguè Antígona, mirant fugaçment les portes. Els botons encara parpadejaven.
Laura i Urpa captaren el missatge i s'afanyaren a obrir-les. Hi van pujar amb intenció d'escometre la vella, però es trobaren un colom blanc damunt del volant, que s'enlairà i escapà per una de les portes obertes.
—Déu abandona! —va dir Urpa—. Puja, Antígona! Marxem!
En ser-hi tots tres a dins, Laura agafà el volant i engegà el motor. El tram es precipità per l'espiral interior, tenebrós, de la caragola.
—Sortim del laberint! —bramà Urpa mentre s’afanyava a ajudar amb els comandaments.
El comboi avançà amb voluntat pròpia per cruïlles de foscor, mentre la caragola les engolia.
—Saltem abans no pari del tot. —la veu d’Antígona trencà el silenci del vagó.
Corrien pel túnels cercant la sortida quan van veure una llum d’emergència. Empenyeren les tres a la vegada, amb força, fins que la porta cedí. A pocs metres hi havia el començament de la línia: Estació Bon viatge.
A l'andana, entre una munió de gent coneguda, Antígona veié el pare, la mare, l'oncle...ni rastre de la vella, i somrigué.
—Som-hi companyes, feina feta, és la nostra vida—giraren cua i desapareixeren raïls enllà.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
