La sospitosa hilaritat del conductor
Si vols compartir aquest relat...
Feia vint minuts que no en passava cap, però s’han començat a impacientar de debò quan la pantalla que anuncia el temps d’espera s’ha apagat de cop i volta. Jo m’he quedat on era, a l’extrem de la parada, admirant les seves expansions histèriques, també prenent notes obsessivament. Si sabessin que és culpa meva, serien capaços de linxar-me.
Una dona amb el cabell color ros artificial taconeja fins a la pantalla i gesticula exasperadament sense arribar a dir res. Mira al seu voltant, sospira i amb una mitja volta dramàtica marxa de la parada. Ho apunto tot en la meva llibreteta vermella. Pressiono tant la meva ploma contra el paper quadriculat que l'estic a punt de trencar.
Quan em van proposar fer aquell experiment, ho vaig tenir clar. Ho havia de fer en un tramvia. El primer pas ja està en marxa, i amb èxit. He generat un estat de nerviosisme i impaciència bastant elevat. Tot i que tothom sempre està nerviós i impacient. I irritable, com el noi amb ulleres de pasta que no para de mirar què estic escrivint.
"Els tramvies com a espais lliures de mòbils? Ho he entès bé?", vaig dir el dia que em van presentar el projecte.
"Exacte. Ho plantegem com a refugis analògics, una mena d'àrees de descans on no funcionaran ni mòbils ni tauletes ni res."
I ara aquesta colla de persones anònimes formaran part, sense saber-ho, de la prova pilot d'aquest experiment.
De sobte, es calmen. Tots miren el mòbil. De tant en tant, algú fa una llambregada enfurismada a la pantalla negra, que no diu ni ase ni bèstia. Reneguen i tornen obedients a la seva pantalleta.
—A veure quan arribarà?— diu el noi de les ulleres de pasta mig esgolat.
“Quan descobreixin que no tindran cobertura!”, se m’escapa un somriure murrieta.
L’esperat comboi arriba sense pressa. Només han passat deu minuts des que he començat a anotar el que vestirà aquesta provatura. Els que estaven asseguts fan un bot, la dona rossa, que semblava haver desistit, arriba sense alè i el noi de les ulleres, xiscla histèric Ja era hora, mentre s’atansa a la via. Jo m’impaciento. Comença l’aventura. M'espero que tothom sigui dalt abans de pujar jo també. No s'hi han fixat, perquè la gent no mira mai enlloc, però el conductor feia un somriure murri mentre feia encaixar amb suavitat el tramvia al llarg de l'andana. Riu perquè sap que durà una còmplice a bord? Mentre maleeixo la falta d'informació sec cap al final. Necessito una bona panoràmica.
En tancar-se les portes tinc la convicció d'estar tancada a dins d'una bombolla perfectament separada de la resta de l'Univers. El petit terratrèmol que sacseja al passatge quan arrenca el comboi va seguit del més extraordinari dels silencis. Tothom comença a preguntar amb mirades què és el què està passant.
Perfecte, ara que estan tensos com una corda de violí, els afinarem bé, he pensat. La catarsi del contrast. La meva puta sauna per als pensaments: llançar-se a l'aigua gelada després de vint minuts a setanta graus. Una explosió corporal, mental. Han arrencat els compassos de la peça que vaig triar, molt fluixet perquè hagin de callar per sentir-la. I la senten. Pareix que el nerviosisme general de l’espera ha mudat cap a un pianissimo; la velocitat del vehicle també s’ha estabilitzat i encaixa amb l’ambient. Trec la lliberta vermella.
El comboi va en la direcció que tothom pensa i el somriure murri del conductor de cop esdevé un gran esclafit. S’encén un llum verd. Totes les mirades ballen, nervioses, entre el conductor i el llum verd del costat de la cabina. Dissimuladament obro la llibreta, mentre em pregunto si aquella rialla del conductor no ha estat un pèl massa exagerada.
Ep, concentració, que ja sento com s'afluixen els compassos de la música! I ara sentirem l'avís que vaig programar.
—Propera parada: Ca l’Aranyó.
Què??? Ara soc jo la que quedo sorpresa. I l’avís que havia preparat? Els altres passatgers semblen alleujats de veure que arribaran a una parada. Deuen imaginar-se ja fugint de la gran riallada i del llum verd que encara brilla. Nerviosa, dibuixo quatre gargots sobre el paper quadriculat de la meva llibreta. El conductor em cerca la mirada pel mirall interior, però jo, distreta com estic amb la ploma que tampoc funciona com abans, no me n'adon. El noi de les ulleres sí que sembla témer-se d'alguna cosa. Rialla, llum verd, ploma, pensa i encaixa. La màquina comença a disminuir la velocitat.
Dubto de si aixecar-me i anar a parlar amb el conductor per mirar d'esbrinar què ha passat amb l'avís, però no vull cridar l'atenció: esguerraria el resultat que sospitessin de mi. A més, potser posaran la locució després de la parada. Decideixo no precipitar-me.
Arribem a Ca l'Aranyó i s'obren les portes. Baixen dotze passatgers. Massa. Prenc nota. Arrenquem. Cap avís. Em comença a pujar la mosca al nas. Ara sí que parlo amb el conductor. El conductor no em sent i no m’hi puc entendre de cap de les maneres. Em dona un sac ple de llibretes vermelles. Vol que les reparteixi? Vol que les guardi? Davant del meu astorament, el conductor riu sense parar. S’ho està passant molt bé el malparit!
El noi de les ulleres, que observa el que escric des que esperàvem el tramvia, ha canviat radicalment l‘actitud. S’evidencia que el seu histerisme inicial era fingit i començo a pensar que ell i el conductor estan conxorxats. Ara és ell qui, mort de riure, treu un grapat de plomes de la motxilla que porta a l’esquena.
Però què cony s'han pensat? Amb quatre gambades enfurismades em planto davant seu i em disposo a exhalar-li una tirallonga d'improperis que farien empal·lidir el mateix capità Haddock quan, sense poder aturar les rialles, m'assenyala les llibretes del terra convidant-me a obrir-ne alguna. Merda. La curiositat acaba guanyant i n'agafo una a l'atzar.
Està tota plena d'una lletra atapeïda, i sembla un diari: una data i els esdeveniments del dia en qüestió. No puc treure'm de sobre una sensació de familiaritat amb el que llegeixo, com una picor al clatell, fins que a la pàgina 42 hi reconec el viatge a Malta del 2016 amb els amics descrit amb tot detall i, el que és pitjor, en primera persona. Conté anotacions sobre mi i sobre els altres. De qui deu ser aquesta mena de diari? Del nòvio aquell idiota que tenia llavors?
Agafo una altra llibreta: un relat de les jornades professionals de l'estiu passat, també hi surto. Una tercera llibreta diu: «El subjecte escriu: “Feia vint minuts que no en passava cap, però s’han començat a impacientar…». Començo a passar pàgines frenètica mentre calfreds in crescendo em recorren sencera. «... la recorren sencera...». Alço els ulls i estic sola. El llum verd dorm en silenci, i al seient on hi havia el de les ulleres només hi queda una ploma solitària. La pàgina en blanc m'observa inerta, tant buit fa vertigen. Però ja ho he entès i prenc la ploma.
Penso Què se n’ha fet de tothom? I del conductor i la seva sospitosa hilaritat? Veig com la ciutat descansa. Potser l’experiment era fer-me caure rendida, amb tanta tensió, i regalar-me unes hores de concentració absoluta. Ho trobo original. Començo a escriure, tinc moltes hores per endavant. Quin privilegi ser l’escriptora convidada del Tram!
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
