Si vols compartir aquest relat...
“L’Associació de Guionistes del món convoca reunió avui a les 22 h en aquest mateix tramvia. Ordre del dia: Valoració de la feina dels becaris que van crear el guió de l’any 2020. Calia una pandèmia mundial? Votacions. Guió del trienni 2021-2023. Pluja d’idees.”
Això deia la nota que vaig trobar-me, per casualitat, sota el meu seient. Eren les 21.55 h.
Vaig mirar al meu voltant i dins del Tram només érem cinc persones. Totes cinc amb el cap cot, il·luminat per les pantalletes. "És una broma? És un joc? Si hagués estat al bus potser hagués preguntat a la conductora, però aquí és innaccessible. Igualment, quina vergonya, no? Què li dic? Això va per mi? No soc pas cap guionista, jo..."
21.59 h. Destinació Estació de Sant Adrià. Enllaç amb rodalies R1. Al rètol electrònic hi anaven passant les lletres P R O P E R A P A R A D A: A U D I T quan de sobte va sortir l'hora 2 2 : 0 0. I llavors el Tram es va aturar al mig de la rotonda de Marina amb Almogàvers. La conductora va baixar i va pujar una dona amb pantalons i jaqueta blanques.
—Bona nit i benvingudes. Heu estat seleccionades entre uns quants milions de persones de tot el món per a valorar el guió del 2020 i proposar un full de ruta per al proper trienni.— la veu de la dona sonava estranya, com la d'un gps. Abans que pogués acabar, una mà s'alçà darrere meu.
—Eh... Bona nit... Jo... És que he d'anar a casa a fer el sopar!
—Fer el sopar, fer el sopar! I si a partir de 2021 no som només les dones les qui hem de córrer per arribar a casa i cuinar? I si canviem la trama, els nostres rols, en el full de ruta que ens demanen? No entenc res del que està passant, però és una gran oportunitat! –vaig dir com si de cop la vergonya no anés amb mi.
Tothom es va girar per veure qui havia proposat trencar amb el sistema patriarcal imperant a la nostra societat. Van començar a sentir-se murmuris, en general de desaprovació. Que molts dels assistents fossin homes cinquantins no ajudava, estava clar. De sobte, entre els renecs es va sentir la veu aspra d'un senyor: "Completament d'acord!".
Resulta que el senyor era, en realitat, una figura molt coneguda per a tothom d'aquest Tram. Una persona molt present en l'imaginari dels catalans. Però com era possible que aquest senyor fos aquí? Potser havia passat, com mínim, un segle de la data de la mort d'aquest home. Ningú no estava entenent res. Aquella cara allargassada, aquella barba blanca espessa que li tapava fins més avall del coll... No hi havia dubte, era Ramon Llull. Curiosament, però tenia una aura estranyament rejovenida. Duia uns pantalons de fil color cru i una camisa marronosa. Al cap un barret de palla que li donava un curiós aire de Tomeu Penya.
—Per un cop a la mort et dono la raó, Ramon! —va exclamar l'altre senyor amb barba— Sempre he defensat que s’han d'acabar les idees i les línies rectes, i ara les dones han de poder seguir un camí ple de vitralls de colors! No obstant, no em refio de cap becari... No heu vist el desastre del 2020? Per què vam convocar aquell jugador de videojocs?
—Quanta raó teniu, estimat Fidel. Com diu aquell periodista de la tele: becaris no. I gamers encara menys, que et descuides i fugen a Andorra deixant-te amb el merder. I llavors ens toca novament als veterans treure les castanyes del foc al jovent. Per cert, apagueu l’havà que aquí està prohibit fumar —replicà en Ramon tot allisant-se la barba. La dona de pantalons i jaqueta blanques va fer un pas endavant.
—Companyes, estem en un moment decisiu per a la nostra ciutat. L’hem de fer més humana, més neta, més sostenible. De vosaltres espero idees transgressores on el TRAM en sigui el protagonista —i amb un somriure, va seguir:— Aprofiteu el cuc de l’espai-temps on us he fet entrar. Teniu llibertat absoluta per proposar tot allò que imagineu —va continuar la dona—, dins del cuc veurem com evolucionarà la vostra idea al llarg dels anys, si s’acabarà implementant i quina resposta per part dels usuaris tindrà. En definitiva, teniu un túnel del temps a la vostra disposició.
—Vinga, qui vol començar? Vostè, senyor Llull? —Què no hi ha cap jove amb idees? —va preguntar en Llull— No m’ho crec! Hem de tornar a ser els veterans qui us treiem les castanyes del foc? Perquè després ens ho agraiu titllant-nos de boomers, d’olders o que som uns losers!
Va, pavos, no sigueu pardillos i feu propostes cool! Hem de fer que el TRAM sigui Trending Topic!
—Trending topic, loco? Sí que sou boomers, sí... Ara es porta l'insta i el tiktok! Si voleu canviar el món serà amb videos de 30 segons o no serà, i aquesta reunió ja dura massa. El lector ja ha perdut l'atenció! —sí, hi havia una noia jove, amb els cabells blaus i les idees clares. Jo seguia sense entendre ben bé què féiem allà.
22.34h
—Ni vídeos ni paraules absurdes, ni aquest voler passar per jove tan ridícul! –va cridar mentre es treia la jaqueta l’única persona que semblava digne de ser allà. Amb els ulls clavats a l’autor del Llibre d’amic e amat, va afegir: —La història és literatura. Prou que ho sabeu. Agafi el bolígraf i continuï la frase: “Tot canviarà a l’estiu del 21,
quan gràcies a les vacunes s'assoleixi l'ansiada immunitat de ramat a Occident. Però la vacuna tindrà un efecte col·lateral inesperat: tothom amb almenys una dosi serà immortal.".
—La mare de Déu! Al costat d'això la pandèmia sembla un joc de nines —comentà un dels assistents.
Els reptes a què s'hauria d'enfrontar la societat semblaven inabastables.
—Ei ei ei espereu un moment! — va dir el Fidel aixecant-se del seient — Portem aquí tancats una hora i no ens han dit res de les nostres condicions laborals. El nostre pensament també és força de treball. A qui li interessa que siguem aquí? Si no fem el que volen, ens deixaran marxar? Proletàries del tram...
—Exacte! —vaig interrompre'l— Tenim una oportunitat extraordinària i l'estem desaprofitant fent-nos els entesos en ciència-ficció... No sóc cap guionista jo, així que jo crec que si sóc aquí és pel coneixement de la vida. Si volem arreglar una mica el món més val que mirem què volem canviar del present i no escriure futurs distòpics apocalíptics.
—Què vol dir que no ets cap guionista?—va replicar la dona de blanc—No canvies cada dia el teu rumb? No has decidit anar a viure al camp per pasturar cabretes i fer formatges ecològics? No has començat a comprar únicament productes de proximitat i has deixat de comprar roba fabricada per gent explotada? Quin és el canvi que vols que hi hagi al món?
—Jo vull dir una cosa —va interrompre un infant que a tots havia passat desapercebut fins al moment. —Els adults heu manegat el rumb de la humanitat des de sempre i què heu aconseguit? Que hi hagi guerres, malalties, pobresa, fam...Per què no deixeu que siguem els nens qui ens encarreguem per una vegada. Voleu dir que ho farem pitjor que vosaltres? —Tens tota la raó, noia! —va dir la dona de la jaqueta blanca— Ja ho deia en Carl Sagan, “Passem per la vida sense entendre gairebé res del món”. Avui, tampoc hem entés res del que ha passat aquí, peró, com a directora del TRAM, els agraeixo totes les trames que vostès han esmentat. Del caos aparent n’hem eixit gràcies a les paraules d’un infant!
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
