El bitllet valia tres monedes d’or
Si vols compartir aquest relat...
Feia vint minuts que no en passava cap, però s’han començat a impacientar de debò quan la pantalla que anuncia el temps d’espera s’ha apagat de cop i volta. Jo m’he quedat on era, a l’extrem de la parada, admirant les seves expansions histèriques, també prenent notes obsessivament. Si sabessin que és culpa meva, serien capaços de linxar-me. Però ningú ha badat boca i els rostres de la gent han tornat a capbussar-se a la pantalla dels telèfons. Fa un moment, d'allà al fons, han aparegut els llums del Tram, i a la parada s'han sentit els primers renecs. La segona onada d'expansions histèriques. Cops nerviosos a les pantalles. Que també s'han fos. Que comenci l'acció.
Tothom manifesta d'una manera o altra el seu enuig pel retard. No em sorprèn, tots tenim compromisos i qualsevol imprevist et fa anar de corcoll.
Hi ha tota mena de gent a la parada, però em crida especialment l'atenció un home palplantat al meu costat, alt i prim, que mira a la gent amb ulls tenebrosos, amb un somriure pervers que fa venir por. La seva mirada retopa amb la meva, i sento un instint primari de retirar-me. Faig el cor fort i el miro. També li somric, com si li volgués confirmar que sí, que soc responsable del retard. Ho sap? Ho haurà entès? El Tram passa de llarg, ara sí que ja no n'arribarà cap més.
—Els mòbils —diu.
—Què? —li responc.
—Que tampoc no funcionen.
La pantalla negra del meu aparell em confirma el que diu l'home. Tot va sortint com estava previst, doncs.
—Has pagat les tres monedes? —li pregunto.
—Com?
—El bitllet valia tres monedes d'or.
—He pagat amb la targeta.
—Doncs l'has cagat. El bitllet no et servirà quan arribi la nau.
Començo a caminar deixant enrere l'home. Arribaran en mitja hora.
La desesperació de la gent em reconforta. Trec el mirall i busco la rateta a l'edifici de la cantonada. Ja gairebé la tinc a la vidriera del setè pis quan l'home es dirigeix a mi.
—Ja podeu deixar anar les iaies! —diu amb la mà fent-li d'altaveu a la boca.
El mirall cau de punta a terra. Em giro cap a ell i me'l miro demanant explicacions.
—Iaies? —em pregunto.
De cop i volta es comença a sentir una remor de fons. Sembla que vingui del final de la via. La gent encara desconcertada interpreta que un nou comboi està a punt d'arribar. El soroll comença a ser ensordidor. Un nombrós exèrcit de iaies armades avança cap a nosaltres al crit de:
—Qui no tingui bitllet anirà de cap al bidet!
Em roda el cap. Què és això de les iaies? No hi cabrem tots a la nau. Què es pensen! Qui els ho ha dit? Què collons… De cop, el món grogueja, balla, caic.
Unes mans em sacsegen. És ell, el de la mirada negra. Corre, em diu. Oblida't de la nau.
—He sigut jo —em confessa mentre correm.
—Sí home, he sigut jo, no fotem. Mira —i li ensenyo les meves notes.
I de cop s'atura en sec i fixa els seus ulls a punt de desorbitar cap a la meva llibreta, mentre es treu de la butxaca un bloc i me'l mostra.
Torno a empal·lidir: les paraules que hi veig són pràcticament iguals que les meves... vull fer-li moltes preguntes, però no podem aturar-nos: la massa octogenària s'acosta a gran velocitat. En primera línia avança la divisió motoritzada: trenta iaies en cadira de rodes llançades en estampida que udolen com pirates a l'abordatge. Les segueixen un esfereïdor cos de patinadores sobre rodetes de porta-sèrum amb expressió venjativa. Al darrere, la infanteria del boatiné desferma una violència urbana tumultuària cremant contenidors.
Tornant a emprar la mà com a altaveu, l'home del bloc crida amb veu ferèstega:
—Estimades iaies, sou la nostra força. Tot això no seria possible sense vosaltres. Gràcies per la vostra empenta i coratge! Sapigueu, però, que tenim un traïdor entre nosaltres. Algú ha desvetllat els nostres plans. Sigueu amatents, trobeu-lo, i puniu-lo com mereix!
—La rateta, la rateta! —sento.
Al voltant només crida l'home de la mirada negra i desorbitada “sou la nostra força”! Qui martelleja la meva oïda, doncs? La rateta, la rateta! La veu no es detura i les iaies ens han rodejat. Porten totes una xeringa lluent a la mà. El reflex de les agulles dibuixa a l'edifici del davant tres monedes d'or.
En tenir-les a prop veig que les iaies són robots dirigits per control remot. Me n'adono quan una ha alçat la mà i li cau a terra junt amb la xeringa que subjecta.
Queda clar que no hi ha cap rateta com crida la veu. És un dron camuflat que vigila per saber qui té amagades a la butxaca les tres monedes d'or que val el bitllet. El dron mira d'enfocar-me i un instint primari de protecció em porta a grapejar les tres monedes d'or que porto a la butxaca. Hi són. Les tinc. Per res del món me les traurà, aquesta llauna voladora. Una de les iaies-robot s'avança i es planta a pocs metres de mi i del grup. Branda la xeringa com si fos una espasa.
—Vinga, canteu: qui és el traïdor?
—Ningú. No hi ha cap traïdor —dic amb veu segura— Que no teniu les tres monedes d’or, vosaltres? Ensenyeu-les.
A la iaia se li afegeixen altres, que arriben panteixant i amb la cara vermella. Es miren les unes a les altres, interrogant-se. Es fixen en una que mou nerviosament tres peces petites.
—Són aquestes? —em pregunta.
—A tu què et sembla? —dic a la de les peces.
—Són blaves —diu amb decepció—. Perquè les meves són blaves? —es queixa amb veu frustrada i rabiosa.
La resta de iaies es giren cap a mi. Totes volen saber una resposta que no els puc donar.
—Ens faran la pell —em diu dissimulant l'home—. No hem guanyat gens de temps i les has fotut emprenyar.
—Jo?
—Sé de que parlo. Son perilloses. Corre collons!
Correm, i tant si correm. Però per més que ho intentem no avancem. Sembla com si el terra...
—Coi! —li exclamo—. Sobre això que ens va en contra no avançarem pas!
Tota l'andana és ara una gran cinta estàtica que de mica en mica va augmentant la velocitat. Al cap d'uns instants, cansats, cedim i ens deixem fer.
Ens punxen amb totes les xeringues fins a deixar-nos el braç com un colador. Després, ens lliguen a la llitera amb rodes, que avança al ritme de les ondulacions de les rajoles. Cric-crac-cric. Perdo la consciència observant les estrelles, esperant veure almenys la llum atansant-se'ns. Però res. De cop, silenci, foscor.
Aleshores, ve l'hospital.
Quan torno a obrir els ulls em trobo en un lloc que em resulta familiar, envoltat d'un blanc asèptic que em provoca certes nàusees. Al meu costat hi tinc un home, també ajagut, amb una mirada i un somriure una mica inquietants.
—Encara les tens? —em diu
Obro la mà dreta i m'hi trobo tres monedes daurades.
—Sí.
—Doncs som-hi, no?
Un plat volador immens s’atura just a la finestra de la nostra habitació. Un ésser verd amb cap ovoide i gorra de cobrador desplega una passarel·la cap a la finestra i ens fa pujar a corre-cuita a canvi de tres monedes d´or. Els hi donem i entrem, estem salvats. O no. Dins la nau, ens esperen deu iaies amb bata, ganivet a la boca i pedaç a l'ull.
—Quins inútils, comandant! Ni han entès res, ni descobert al nostre infiltrat, ni han fet cap esforç per salvar-se —l'home parla a l'ésser verd—. Aquest pobre tanoca m'ha caigut bé, per això li he donat una oportunitat. La resta es queden tots a un planeta a punt de destruir-se per culpa seva. Quan arribem a Ceres, direm que vàrem fer tard.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
