Un d’anada i tornada amb malson, si us plau
Si vols compartir aquest relat...
Em vaig despertar amb la frenada del TRAM. Estava en una estació subterrània i fosca. M'havia passat de parada? Estava sol dins del tramvia. Quan vaig mirar l'exterior em vaig estranyar en veure el nom de l'estació: Entremons. I una cosa al·lucinant: una estranya persona sense cara i de tres metres d’alçada esperava a l'andana. De l'espant, vaig córrer fins a la cabina del conductor per advertir-li que no obrís les portes…
I vaig caure de morros a terra. M'havien desaparegut les cames. La persona sense cara va entrar al meu vagó.
—Tu també? —va preguntar.
—Què?
—Les cames: en tenies abans, oi? Te les ha robat un altre passatger.
—Com dius? No...
—I en fugir, el lladre ha topat amb mi i ha aprofitat per furtar-me la cara. O creus que m’he llevat així, jo, aquest matí?
—És clar que no ho crec. Però és que tampoc he vist ningú dins el tramvia, i de sobte ja no tenia les cames.
—Fa una estona just en aquesta mateixa parada, m'ha desaparegut la cara, per això estava esperant aquí a l'andana que arribés el següent tramvia i poder preguntar on em trobava exactament. Perdona, com et dius?
—Fra..Frank. Bé, Francesc, però tothom em diu Frankie.
—Et diria quin és el meu, però crec que algú també me l'ha robat, el nom.
La conversa es va aturar quan una elegant i altiva dona va pujar al vagó. Ens va mirar a tots dos fixament, amb sis o set parells d'ulls que li envaïen la cara. Va caminar cap a nosaltres i, sense dir res, va seure a prop. —Has vist aquesta dona?
—No tinc ulls!—digué—Perdona’m, Frankie, no volia ser descortès—afegí.—Ens podran prendre les parts del cos però mai deixarem que ens prenguin la bona educació!—va cridar de sobte alçant el puny.
Devia ser estressant no tenir cara. Nota mental: intentar que ningú li prengués cap més part del cos.
—Un moment! Si no tens cara, com se suposa que estem parlant?!
Aquella situació començava a ser massa surrealista fins i tot per a mi. Frankie 'el friki', com em deien els falsos amics.
—Tranquil, de falsos aquí en tenim uns quants. Mentiders i lladregots!
El vaig mirar cap a on hauria de tenir els ulls. Quina classe de persona o ésser era aquell? De cop, les portes del comboi es van tancar amb un carrisqueig esfereïdor. Els meus companys es van asseure junts, fent conxorxa. L’home s’havia fet una bola per encabir els tres metres d’alçada al seient i amagar les cames. La part final s'assemblava sospitosament a les meves! No me'n podia refiar, d'aquells dos! Vaig rodolar pel vagó, desesperat. Amb tanta volta vaig caure i em vaig donar una tusta al cap picant contra la cabina del conductor. Em vaig palpar el nyanyo, però el que van veure els meus ulls va fer esvair el dolor que sentia. El conductor del TRAM era poc més que una silueta humana formada per núvols de boira negra. I a través seu es veia el panell de control més absurd que havia vist mai. Allà hi havia una sèrie de palanques i botons molt antics. Però el que més cridava l'atenció eren tres botons, amb llumetes, dels quals els dos primers estaven ben il·luminats:
El primer deia ANADA
El segon deia REMENATS
I el tercer deia TORNADA
Una idea esbojarrada va començar a prendre forma dins el meu cap. Vaig prémer decidit el botó de "Remanats". El comboi va frenar de cop I tots ens vam mirar sorpresos.
—Frankie, què has fet? —va preguntar la dona amb els seus sis o set parells d'ulls mirant a tot arreu.
Abans de poder respondre, vaig escoltar un xiulet molt fort i van aparèixer llums de colors tan brillants que vaig haver de tancar els ulls. Començà a sentir-se una cançoneta… Remena nena de Guillermina Mota! Encara confús per tot plegat, obrí els ulls i sentí quelcom entre vertigen i eufòria... L’home sense cara tenía sis o set parells d’ulls que flotaven a la seva no-cara, la dona que perdé els ulls, conduïa sense cames el TRAM i jo tot això ho veía desde uns tres metres d’alçada!
–Ens estavellaràs a tots!– vaig xisclar a la dona sense cames ni ulls.
Ella es girà cap a mi, ofesa.
–Creus que no soc capaç de portar aquest tramvia?
–És que tu no...
–Jo no, què? No sóc prou bona per a tu, senyor fums?
Em vaig adonar que el seu últim comentari era literal. En la remenada, jo havia acabat convertit en el núvol fosc del conductor. En aquell moment vaig descobrir quin era el funcionament del segon botó, i com diu la cançó: “Per fer un còctel ben fet, es tiren dintre d'un pot” el còctel som nosaltres i el pot el vagó del tram. Llavors vaig decidir que tornaria a prémer el mateix botó, però quan vaig mirar el panell de control ja només quedaven dos botons: ANADA i TORNADA. Ja no ens podíem remenar més? Anavem de cap a la realitat i despertaria com fum negre xuclat per l'escletxa de una finestra.
La porta entre vagons es va obrir de cop i un homenet vestit de revisor va entrar resolt. Es va aturar mirant el sostre i va entonar un monòton "Bitllet?"
Al mirar vaig veure una cara al sostre. El vagó era un passatger més. —Passatger?—va dir el rostre adoptant la fesomia aterridora d’una serp—. Sóc Damballa, creador de vida i garant de l’equilibri còsmic que vosaltres heu trencat. Ara m’ajudareu a restablir-lo.
Els vagons ondulaven transformats en el cos de la gran serp i els meus àtoms, que havien estat de fum, s’unien a les seves escates formant un tot amb el déu.
Si hi havia res que m'estava quedant clar era que arribats a aquell punt no entenia gens el que estava passant. Havia perdut el cos, la identitat, no sabia a quina realitat em trobava, ni què podia passar. Si us plau, Frankie desperta't! De cop, vaig sentir perdre la consciència individual per a formar una sola amb les veus de tots els allà presents. En esdevenir Tram vaig entendre què volia dir ser una màquina amb passatgers que parlaven, sentien emocions i es movien lliures, mentre que ella es limitava a lliscar per rails d’anada i tornada, lligada a un temps i un espai que es repetia. Però ara, amb els nostres cossos i identitats era una deessa desbocada amb uns poders que feien molta por. Ara, amb els nostres ulls i cames i estómacs ja estava preparada per fugir d’Entremons, per sortir a l’exterior, per volcar la seva fúria sobre la humanitat.
Vaig notar l’electricitat del Tram fluïr per la nostra matèria. Com més velocitat agafàvem, més m’agradava la idea de sembrar el caos.
Tot d’una, el minúscul revisor va prémer el botó TORNADA, i vaig aixecar-me i amb totes les forces que em quedaven, i en mig d'un raig enlluernador, vaig cridar:
—Propera parada Glòries!
Quan la llum del sol em va deixar mirar al voltant, vaig veure la resta de gent del vagó mirant-me estranyats.
Em dic Cecília Ribot, tinc 62 anys i un gos que es diu Frank. Durant uns segons recordo quan no ho era , va ser màgic veure el meu gos convertit en una persona incompleta. Després d'aquell somni, el meu gos i jo agafem el tram cada matí, Frank no vol anar al parc, ni a la muntanya, tan sols pujar al tram. Estem asseguts, tranquils, mirant a tot arreu envoltats de passatgers amb totes les seves parts del cos. El tram arriba a la parada "La Farinera". Mentre acaricio el cap d'en Frank, cosa que li encanta al gosset, comença a sonar una cançoneta al mòbil d'un d'aquests pesats que no es posen els auriculars: Remena nena, de Guillermina Mota. Encara no he paït l'esglai quan el cap d'en Frank es gira cap a mi i ben claret diu: Què passa Ceci!... Un altre subidón al Entremons o què?!
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
