Si vols compartir aquest relat...
“L’Associació de Guionistes del món convoca reunió avui a les 22 h en aquest mateix tramvia. Ordre del dia: Valoració de la feina dels becaris que van crear el guió de l’any 2020. Calia una pandèmia mundial? Votacions. Guió del trienni 2021-2023. Pluja d’idees.”
Això deia la nota que vaig trobar-me, per casualitat, sota el meu seient. Eren les 21.55 h. Vaig aixecar el cap per fixar-me en qui tenia al voltant: un reguitzell de persones assegudes aleatòriament pel vagó em miraven fixament. El primer impuls va ser agafar la bossa i marxar, sortir d'aquell vagó; però, ben mirat, potser era l'única oportunitat que tindria a la vida d'explicar el rumb que necessitava agafar el món. Així que, després de respirar profundament per asserenar-me, vaig tornar la mirada als passatgers, amb seguretat i una mica d'insolència, com si no fos l'atzar qui m'havia convocat a aquella estranya cita. Dos nois d'ulleres vintage xiuxiuejaven a l'última fila. Els becaris -vaig pensar. Llavors un home panxut amb camisa de pana es va aixecar. Duia una barba d’aquelles que es porten ara, pantalons negres i calçat de marca. Per què arribada una edat els barcelonins em semblen tots iguals?
—Penso que ja hi som tots. Comencem, doncs: realment calia?
—Els guions a quatre mans ja ho tenen això, que de vegades se te’n van de les mans —va contestar una dona mentre em mirava, com si m'esperés.
De sobte el tren es va aturar i tothom va fer cara de sorpresa. Què passava? Érem al mig de la via i no es veia res davant ni darrera. Ens vam mirar els uns als altres, després vam mirar per la finestra, ningú deia res. Semblava que fins i tot s'hagués parat el temps, just quan jo anava a dir: "Qui hagi provocat aquesta pandèmia que expliqui com ho arreglem."
De sobte del fons del vagó una veu va renegar amb un crit eixordador: Collons! Estem suspesos a l'aire. Toqueu l'alarma!
Una noia prou bonica ens fitava amb ulls esbatanats, com si no sabés com s'havia colat en aquell tramvia d'il·luminats.
Un dels joves d'ulleres vintage li agafà la mà. I jo mateixa vaig sentir el formigueig d'aquelles mans tocant-se.
“Tranquils! Asseieu-vos” va dir l’home amb camisa de pana. Tot i el surrealisme de la situació, tothom li va fer cas. “Com a president de l’AGM dir-vos que, per error, s’ha activat ja el guió a quatre mans del 2021-2023.” I mirant-me fixament a mi i a la noia bonica, va afegir: “quina de les dues noves becaries s’ha imaginat el tramvia volar?”
—No sé de què carai em parla, ni per què insinua que soc becària, però som dalt d’un vagó suspès a l’espai: alguna cosa hem de fer. On és el guió del proper trienni? Llencem-lo. Comencem ara mateix a escriure’n un de nou. I fem-ho junts! —vaig dir amb un to capaç de transformar la por que compartíem en esma i coratgia. —Aquest 2021 ha començat a batzegades i repetint capítols del 2020, no ens ho podem permetre o perdrem credibilitat —vaig afegir. Mirant fixament els nois d'ulleres vintage, vaig alertar: —Us he estat observant i no ajudeu gens fent-nos fer salts al guió del 2050. Incorporeu-vos al treball en equip o retorneu a algun dels equips de l'Edat Mitjana.
Realment feia impressió tenir aquell poder, teníem l'oportunitat d'escriure la història i la responsabilitat que tothom sentis que valia la pena viure aquell guió. Calia valentia per escriure el que anava a passar: "Que sigui el que el virus vulgui" i en veu baixa em deia a mi mateixa "No em rendeixo, descanso".
Però el tram, que s'havia començat a moure per l'aire, havia arribat a Guardamar i calia tornar a Catalunya, que ja m'anava bé perquè de tornada pel País Valencià podríem sumar idees i, sobretot, fer una bona mascletà. Segur que podríem reflexionar millor i alhora espantar els virus, els quals com tothom sap, són al·lèrgics a les festes i al soroll.
— Potser podríem fer una parada? — vaig insinuar. Tothom se'm va quedar mirant, i vaig afegir: — No trobeu que una mascletà ens relaxaria?
Els joves becaris em fitaren sorneguers i les ulleres fumades es fongueren en un ull pirata. El vagó s'aturà en sec. Flotàvem a l'aire, però les portes es van obrir i aparegueren unes escales.
—Doncs cap a la mascletà! —va exclamar el president. Però just quan aixecàvem els culs dels seients una veu femenina va irrompre per megafonia: "Toooootes quietes! Què us heu pensat? Heu llençat una plaga sobre la humanitat sense demanar-me ni permís ni consell, a mi, que en vaig llençar deu sobre Egipte. I ara marxeu sense més explicacions?".
—Ves! I què hem de fer? —vaig respondre tota indignada— Que fàcil que és criticar! Nosaltres només volem fer un gir radical de guió i sortir d'aquest malson d'una vegada. Quina barra que tens! Clar com que la senyora tenia sempre el recurs del deu o el messies de torn... però, i ara què? Recordeu que algú el va matar en la temporada anterior. Els deus no ens salvaran d'aquest desordre, hem de ser valentes, baixem i mirem què ens trobem, potser fins i tot ens emportem una sorpresa. Anem-hi, anem-hi!
A poc a poc vam agafar les escales, no sabíem què ens trobaríem. I si ja no estàvem al 2021 o no ens trobàvem on ens pensàvem i el virus ho havia capgirat tot? Tant ens feia! Haviem perdut la por. Ens adinsàvem al buit, esperonats pel fulgor i el rebombori de la mascletà. De ple ens vam trobar en un temps on tot semblava divendres. Com si l'endemà fos etern. I entre nosaltres ens vam veure com a éssers mitològics invertits: les dones en centaures i els homes en sirenes. Algú digué: on anem, estem en el futur?
—No estem al futur! —va dir el president de l’AGM, que ara era una sirena amb barba i camisa de pana—. Som al món de la creativitat, aquí plouen les idees! És la nostra última oportunitat per trobar una idea per poder fer un gir radical de guió. Ràpid! El viatge està a punt d’acabar, hem de treballar junts abans que el tramvia arranqui de tornada.
—Sí, aquí tot és possible. Qui us parla era ahir posidònia, i des d’avui soc un ocell que migra. Com cansa buscar una terra on fer niu, un clima càlid que no cremi! Què li heu fet, al món? Petarà aviat si no hi feu alguna cosa. Avanceu-vos a l’esclat, que per això sou aquí! —i va alçar el vol mentre detonaven els primers masclets de la nit.
De sobte vaig fer un click i ho vaig entendre tot! Cert, clar i breu com aquella cançó que tantes vegades havia escoltat. Havíem hagut de forçar els límits per poder sentir sense marges ni excuses que sí, que estimavem tot allò que gairebé havíem deixat perdre aquest 2020. Aquells nois d'ulleres de pasta eren la pista que no havíem sabut veure. I, mentre tot plegat agafava un nou sentit, aquella familiar senyal sonora del tramvia ens va recordar que el temps s'acabava. La creativitat necessita no tenir límits però aquest sentit de llibertat acaba xocant sempre amb un límit ben real: el control del temps. Havíem arribat a l'última parada, l'últim torn.
L’instant s’eternitzava i la realitat s’allargassava. Entumida, vaig intentar robar el guió als becaris, en un intent fútil per destruir-lo. Si ho feia, acabaria amb el determinisme indeterminat que la veu dels altaveus, la Que Tot Ho Sap, havia imposat al món. Els gafapastes, els seus ajudants, van començar a riure: havien dominat l’Espai-Temps.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
