La invasió de les suplantadores de dones casades
Si vols compartir aquest relat...
La meva dona i jo fèiem horaris molt diferents. Per això em va estranyar trobar-la al tramvia, aquell vespre d’hivern.
—Amor meu! Quina sorpresa! —vaig dir, excitat.
Freda com el gel, em va mirar i va respondre:
—Ix nyi tzut.
Arribàvem a una parada que no era la nostra. Per alguna raó, ella va baixar allà.
En un rampell, la vaig seguir.
La vaig veure entrar en un bar petit. Quan hi entrava jo, en sortia una dona. La seva cara m'era coneguda, però no recordava de què.
— Bona nit —vaig dir.
— Ynoc augnell —va respondre.
Em vaig quedar mirant com se n'anava i pujava al tramvia. A dins el bar no hi havia cap client. Vaig demanar un cafè per poder anar a mirar al lavabo. Allà no hi era. On carai estava?
De sobte vaig fixar-me que a terra hi havia una arracada. Inconfusible! Era de la meva dona!
Just en el moment de recollir-la vaig sentir uns crits d'ira que provenien del carrer.
Palplantat a l'andana del Tram un home cridava a aquella dona misteriosa:
—On és la meva dona? Respon!
—Piiip —va respondre el Tram tot tancant les portes.
La cara d'aquell home també em sonava, vaig intentar cridar-lo, però estava massa lluny i jo encara no havia pagat el meu cafè. Me’l vaig beure d’un glop mentre observava com s’allunyava el tramvia i com s’allunyava ell.
—Quant és? —vaig preguntar.
—Ux myu tzal —va dir la cambrera amb veu nerviosa i sense deixar de mirar cap a la porta del lavabo.
Vaig decidir mirar de nou al lavabo. La porta estava encallada! Em vaig girar a preguntar a la cambrera. Havia desaparegut!
En el seu lloc hi havia una petita caixa de reflexos irisats. La vaig agafar i vaig sortir corrents cap a l'estació del Tram. Allà un desconegut me la va arrabassar de les mans amb una força sobrehumana.
—Nxew! —va cridar.
A continuació, el desconegut va sortir corrents. Però de sobte vaig sentir les paraules Txigi nxu vixotd i un cop fort. Era el desconegut que havia caigut a terra al fer-li la traveta un ós polar amb la seva pota blanca com la neu. Sí... un ós polar que li retreia alguna cosa amb aquelles estranyes paraules. Allò era de bojos!! L'ós, llavors, em va mirar fixament.
Em vaig envalentir i li vaig plantar cara. Li vaig subjectar les galtes amb força i el seu cap va quedar entre les meves mans.
A sota la disfressa hi havia la cambrera.
—Ux myu tzal —va repetir-me. Volia que li pagués el cafè? O ho feia per distreure’m?
Jo em vaig furgar la butxaca buscant alguna moneda i ella va anar gatejant fins agafar la caixeta.
A l’interior de la caixa hi havia una clau amb una forma peculiar que ja havia vist abans. Quin era el misteri darrera aquella clau tan buscada? La curiositat em matava.
El desconegut es reincorpora llavors i, amb les seves primes i delicades mans, va retirar la caputxa que duia posada, que de tant gran li cobria el rostre. Vaig quedar blanc. Era la meva dona.
Em va sostenir la mirada uns segons i, de manera instintiva, se'm va dibuixar un somriure. Vaig aixecar la mà per saludar-la. Ella, sense canviar de cara, va girar cua i es va allunyar seguint la via del Tram.
Estava ben confós. Què havia de fer? Seguir-la per veure on anava o arreplegar aquella clau estranya i anar a obrir la porta del lavabo? La decisió havia de ser ràpida i vaig optar per llençar-me sobre la capsa. La disfressa de la cambrera va jugar a favor meu i vaig apoderar-me de la clau sense problemes. Vaig arrencar a córrer.
Tot i sentir-la esbufegar darrera meu, no em vaig girar. Tampoc ho vaig fer quan l'home que havia cridat a la dona del Tram va arrencar a córrer cap a mi.
Sense entendre ben bé què feia, vaig mirar d'arribar primer a la porta del lavabo. Impossible. Aquell paio era molt més ràpid que jo, camallarg, àgil. Em va venir al cap la llambregada d'un record llunyà: un noi esprimatxat i atlètic que sempre guanyava totes les curses de l'escola. I si era ell? I els altres? De cop vaig caure que tots em sonaven.
Em va atrapar i em vaig girar. La seva cara va passar de l'expressió de violència a la de sorpresa. Ens vam reconèixer.
—Què passava allà? M'he cregut que eres un lladre que fugia —em va dir.
Llavors li vaig explicar tota l'aventura mentre ell assentia amb el cap. El misteri estava en el bar i la clau, però la cambrera ens esperava a la porta sense la disfressa i apuntant-nos amb una arma.
Tot va ser molt ràpid: En Pol (per fi hi queia!) va saltar sobre ella i la va estabornir.
—Ajuda'm Jaume!
Vam posar el cos dins el bar, i jo, amb una coça, desencallava la porta del lavabo.
Un quadre havia caigut encallant l'entrada i ara al seu lloc hi havia el pany d'una porta molt ben camuflada.
En Pol i jo vam mirar-nos als ulls i ens vam llegir el pensament: La clau havia d’obrir aquella porta i efectivament encaixava a la perfecció. A l’altra banda hi havia una mena d’antiga cotxera del Tram, però plena de llits amb dones dormint.
Ell va localitzar immediatament a la seva dona, però quan es va acostar no va ser capaç de despertar-la.
Notava el neguit d'en Pol, però no sabia com ajudar-lo. De sobte, vaig veure a la meva dona dormint en un llit proper. No sé com no l'havia vist abans. Vaig córrer desesperat cap a ella. Tampoc vaig poder despertar-la.
Llavors ho vaig entendre tot: l'havien suplantat! Algú em va tocar el braç: era la cambrera. De nou m'apuntava amb la pistola!
—Déu meu!!
I, de sobte, alhora, vaig sentir una veu de dona que deia: "Nxu nyixa ki... Abans anava al gimnàs tots els dies, però a tu t'agrada una vida més casolana i vaig deixar d'anar al gimnàs". Com?? Era la meva dona! Però va ser dir això i tancar els ulls un altre cop.
Havia de prendre una decisió. L’instint m’empenyia a protegir la meva dona, el meu sentit comú em deia que allò no podia ser la Montse. El cos i la veu li pertanyien, però ella no hauria deixat mai d’anar al gimnàs per mi. Vaig mostrar-me submís. Em lliuraria a la cambrera i abans de morir, li demanaria que m’expliqués tot el què estava passant.
Avançava cap a la boca del canó quan tot es va enfosquir.
Vaig despertar en un llit, amb dolor al clatell i atordit, i amb la sensació de tenir el cos adormit.
Aviat vaig entendre que era a una de les cotxeres del Tram plena de llits, la majoria buits. En un d’ells en Pol dormia. I no estàvem sols. Ens vigilaven les que fingien ser les nostres dones.
Era una altra cotxera. Aquí tots érem homes... i tots dúiem anell de casat. Encara en estat de xoc, em vaig preguntar:
—Parlava prou amb la Montse? M'interessava per les seves coses?... De debò vull dir.
Em vaig adonar que ho havia fet com a resposta al que estaven dient les guardianes que ara, no sabia com, podia entendre. Vaig entrar en pànic quan vaig sentir que ara estaven decidint com ens eliminarien. Els fèiem nosa. Havien escollit molt acuradament les dones a suplantar i que en Pol i jo ho haguéssim descobert els trastocava els plans.
De què anava tot allò? Em va venir al cap una peli antiga però no aconseguia recordar com acabava. Tampoc importava perquè allò era la vida real.
—Enllestim d'un cop! —va fer la guardiana—. Poseu les disfresses d'ós polar als homes, ràpid. Les dones són a punt? Bé. L'emissió serà en streaming. Algun participant ha desxifrat el llenguatge encriptat? O només s'han obsessionat amb la clau? Babaus! Els solters sí que se n'han sortit. En fi, selecció natural, suposo. Que comenci l'espectacle!
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
