Quantes cares hi entren, dins del TRAM?
Si vols compartir aquest relat...
Em vaig despertar amb la frenada del TRAM. Estava en una estació subterrània i fosca. M'havia passat de parada? Estava sol dins del tramvia. Quan vaig mirar l'exterior em vaig estranyar en veure el nom de l'estació: Entremons. I una cosa al·lucinant: una estranya persona sense cara i de tres metres d’alçada esperava a l'andana. De l'espant, vaig córrer fins a la cabina del conductor per advertir-li que no obrís les portes… Vaig arribar massa tard perquè les portes s'obrien en aquell moment. Aquella persona s'apropava a mi sense dilatació i jo dubtava entre sortir del TRAM, en aquella estació que no coneixia o quedar-me dins. Vaig optar per sortir d'allà corrents i just quan les portes gairebé es tancaven. Però la persona sense rostre seguia al costat meu. El comboi va emprendre la marxa i jo vaig quedar sol a l'estació amb aquell monstre que s'apropava a mi, vaig voler córrer cap a la sortida però al final de l'andana no hi havien escales per sortir a la superfície. El terror es va apoderar del meu cos, una por interior, un espant com mai havia experimentat i els meus peus van quedar clavats al terra. Neguitós, veia com la figura allargava les seves mans cap a mi. Notava com tot començava a donar voltes i les meves cames perdien les forces, a poc a poc. La foscor d'aquell ésser sense rostre començava a envoltar-me. Intentava cridar, però no em sortia la veu. Notava com començava a caure a terra. Un crit proper em va retornar la consciència. Aquella estrepitosa veu va fer que el gegant sense rostre es quedés immòbil i perdés tot l'interès per mi. Aquell crit procedia d'una dona vella que a pocs metres de distància em mirava fixament amb ulls vermells. Els seus llavis no es van moure ni van emetre cap so, però dins la meva ment vaig percebre de manera nítida el seu missatge:
-Corre!!!
I us puc assegurar que vaig córrer. Vaig pujar i baixar escales..Tot girant un revolt a la dreta vaig anar a parar a un passadís molt fosc. Al final de tot, es veia una llum. Gairebé podia sentir l'aire fresc a la cara. I quan vaig arribar al final del túnel...vaig veure que estava a una parada de TRAM, de nom Entremons. La figura allargada ja no hi era, tot i que havia deixat el seu alè gèlid per tot arreu. Com recordatori de que havia marxat, però que tornaria. Asseguda en un racó vaig veure a la senyora gran. Em vaig apropar, poc a poc, amb certa recança. No li veia la cara, d’ajupida que estava. Però, espera un moment, què és el que té a les mans? Semblava que entre les mans hi tenia alguna cosa important. Jo, simplement vaig seure al costat d'aquella anciana que, d'alguna manera m'havia ajudat a fugir. No vaig dir res. Necessitava agafar aire i pensar en aquella bogeria. Al cap d'una estona i sense dir res em vaig aixecar i de sobte, amb la mirada perduda em va dir: no trobaràs la sortida. La seguretat i la rotunditat de les seves paraules em va desconcertar. Qui era aquella dona i que feia allà? Ella va aixecar el cap i es va quedar mirant-me fixament durant uns segons amb els ulls vidriosos com si estigués a punt de posar-se a plorar.Vaig baixar la vista cap a les seves mans intentant d'esbrinar que era el que amagava. Vaig mirar de nou el cartell dl TRAM; El cor bategava cada cop més ràpid, vaig tornar la mirada a la dona, i em va dir amb veu rovellada de plors i silencis: "jo vaig córrer, desesperada, dies i mesos buscant la sortida de la maleïda Entremons.. i encara soc aquí". Es va posar a tremolar tota i aquell objecte li va caure de les mans; era un xumet El vaig agafar del terra, i li vaig tornar.
—És del seu nét? — Li vaig dir.
—És meu. Em vaig perdre quan tenia quatre anys. Anava amb la mare de la mà. Em vaig despistar i...
Vaig començar a tremolar. Però ella va somriure:
—No et preocupis. — Va treure alguna cosa de la butxaca — Aquest és el bitllet de tornada. Potser tu el pots fer servir. No sabia si agafar-lo, m'assaltaven milions de dubtes. I si aquesta vella no era qui deia i m'estava engalipant? Vaig titubejar una mica però la curiositat em matava, era el gran defecte que em caracteritzava; així que vaig allargar el braç i el vaig agafar, de sobte una llum cegadora va sortir del túnel i el bitllet va sortir volant, la vella... va desaparèixer i jo tornava a estar a la mateixa parada del TRAM però amb un nen agafat de la mà. D'on havia sortit? Qui era? Quan vaig dirigir-me a ell, va apujar el cap per mirar-me i dir alguna cosa, però no tenia cara. La meva ment, el meu cos van quedar perplexos. Vaig tornar a mirar i la seva cara... em va semblar molt familiar.
- Ens coneixem?
Per més que ho intentava, no era capaç de recordar de què em sonava aquell rostre. L'infant es va lliurar de la meva mà i va arrencar a córrer per la parada del TRAM.
- Espera'm.
Vaig cridar amb totes les meves forces, però no em va sentir. Desesperat, els meus genolls van xocar contra el terra. Vaig demandar ajut a crits a qualsevol persona o deïtat que pogués escoltar o sentir la meva desesperació. Es van començar a escoltar passes aproximan't-se cap a mi. Eren desenes d'infants precedits per aquell gegant sense rostre. Un cop davant meu van dir a l'uníson:
—Tots volem sortir, estàs amb nossaltres o amb la vella? El bitllet de tram cremava a la meva butxaca. Que amb qui estic, diu? Estic cagat de por i vull sortit d’aquí, això és l’únic que tinc clar. Vaig balbucejar, com explicar que no formo part d’aquest mon, que tot plegat és un gran error. Just en aquell moment vaig començar a escoltar un soroll...s’apropa un Tram? És possible? Sí, ho és! El meu cos va reaccionar, com els centenars de vegades que esperant el transport a la feina, aixecava la vista del llibre de torn, per veure arribar el primer vagó. Tinc el bitllet, tinc el bitllet, vaig começar a cridar, tot començant a còrrer cap a l’andana. Però ni el gegant ni els nens sense cara es van quedar aturars... Corrien cap a mí tot bramant una mena de càntic. No els acabava d’entendre..pot ser dèien propera parada Inframon??? La locomotora de Tram va entrar a Entremons, jo corria cap ella i procurava deixar-los enrera. Llavors la vella se’m va aparèixer de nou i va dir, no el deixis escapar!!!I El bitllet cada vegada em cremava més... el tramvia lentament començava a afluixar la seva marxa i jo esperava neguitós que s'aturés totalment per veure de quina manera el bitllet podia ajudar-me a sortir d'allà .Quan el comboi es va aturar em vaig adonar que els nens havien desaparegut, la vella em va mirar fixament i em va dir: ara o mai!
Un instant després es van obrir totes les portes , vaig dubtar un segon, i vaig entrar d'un salt. Totes les llums estaven parpellejant, dins el TRAM. La melodia de dins anunciant les parades, sonava amb un to metàl·lic, "Propera estació...mons" Havia dit Entremons, un altre cop? No s'acabaria mai el malson? vaig escoltar molt concentrat l'altaveu i vaig sentir rialles sornegueres. Vaig mirar La dona vella. Amb cara trista.
—El bitllet ha volat. —Vaig dir enfadat. —Com pot ser que em cremi a la butxaca?
—És el bitllet d'ells. Ja has decidit.
—No he agafat el seu bitllet, hi ha aparegut. I el teu ha volat. No és just. No he decidit res.
—Ningú ha dit que fos just. Només era una elecció.
I el TRAM va submergir-se dins la boira, desapareixent.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
