Si vols compartir aquest relat...
Després d’hores conduint, sota el sol, per la plana deserta, el xofer vestit de negre frenà, aturà el tramvia, s’aixecà —flac, altíssim— i es va treure la gorra.
—Agnòstics? Ateus? —va dir.
Una jove alçà, tímida, el braç.
—Baixi aquí —feu el conductor assenyalant, a uns tres-cents metres, una caragola immensa, de la grandària d’una catedral.
La jove sense fe no va dubtar. Tampoc havia hesitat en demanar l’apostasia. Davant l’invectiva del xofer, aixecà diligentment el braç ortopèdic, l’esquerre. No volia ser associada mai més a la dreta. L'exorbitant caragola l’intimidava i per allí no s’intuïa res més. Vagó o intempèrie, sense poder triar. Però es negà a discutir amb un altre fanàtic. Mig tremolant, mig orgullosa de la seva convicció, la jove va aixecar-se. Va obrir la porta i va fer la passa que separava el món de la multitud, feliçment enganyada, del de la buidor, cruament reveladora. Ja fora del tramvia, hi va caure: amb els nervis, s'havia descuidat la bossa sota el seient. Hi guardava l'únic objecte que mai havia estimat.
Des de manyaga, la jove, que llavors es trobava perplexa defora el vagó, ho havia fet sempre allò: havia acomplert tot el que els adults funcionals del seu voltant li havien dictaminat que no fes. Fidel a les seves conviccions, la relació que mantenia amb aquell objecte, l'únic que mai havia estimat, no n'era una excepció. Sempre l'acompanyava. A casa seva sempre s'havia anat d'un lloc a l'altre. Mai havia sabut com fer-se d'algun lloc casa. Una tauleta de fusta sempre els acompanyava. S'omplia a mesura que els dies decidien passar. Li semblava una visió simplista de parlar de la cadència del pas del temps; l'acumulació d'objectes dins una tauleta de fusta. Allà és on el va trobar.
El xofer donà un cop d’ull al rellotge de butxaca per comprovar que havia arribat amb cinc minuts de marge. Va dibuixar un lleu somriure de satisfacció mentre, encara dret, s’eixugava la suor del front, encenia un cigarro i el pipava amb parsimònia. Abans de reprendre la marxa va recomptar el passatge i els embalums que omplien el tramvia. De seguida detectà l’equipatge orfe, sota el seient ratat de la jove que acabava d’abandonar el vagó. Una sola passa llarga li va servir per recórrer deu fileres atapeïdes de viatgers i situar-se en el punt conflictiu. Es va ajupir per agafar, amb dos dits cadavèrics, la bossa oblidada. Va obrir la porta disposat a llençar-la a la plana deserta.
Fou en aquell precís instant que es va escolar l'objecte que contenia la bossa: una caragola calcada a la que s'alçava a pocs metres del tramvia feia tombarelles pel terra del vagó. El xofer, astorat, es va fer enrere. Arrufà les celles i va cercar a banda i banda de la plana la jove propietària d'aquella heretgia. Aleshores, saltant-se el que havia après en tots els mesos de formació passats a l’escola de conductors de tramvies, el nostre xofer va deixar totes les portes obertes de bat a bat i va demanar al passatge que encara quedava dins els vagons que sortissin a l’exterior, desèrtic, a la recerca de la darrera passatgera que havia abandonat el convoi.
El conductor no va sortir directament. Un cop el silenci havia ocupat tot el vagó, i ell havia pogut quedar-se amb aquell enigmàtic objecte, no va poder resistir-se a posar-hi l'orella. De la mateixa forma que quan un troba un caragol a la platja no pot estar-se d'escoltar-hi el mar, ell només contemplava l'opció d'escoltar què en sortiria de dins.
—No cal que busquis —sentí dins la caragola—. Ja hi he arribat.
—Ella! —feu, indignat, el xofer—. Com ho ha aconseguit?
Aprofitant que la resta de passatgers eren fora, va seure al volant, tancà portes i arrencà. Els passatgers abandonats van veure com el tramvia es feia petit, com es convertia en un punt, en un no-res.
—I ara, què fem? —va dir un.
El mareig ambiental no era conseqüència de l'excés solar. Era un atribolament moral. Havien entrat al tramvia per anar a la feina i allò havia esdevingut una trampa inquietant.
—Jo entro a la caragola, va anunciar una dona resolutiva. No ens vindrà pas a salvar un exèrcit celestial.
—A mi em fa por la foscor —va musitar un noi minsament desenvolupat.
Mentrestant, el xofer s'allunyava, i tremolava, i s'allunyava encara més. Se sentia com un genet que cavalca amb fúria en un cavall gegant, però tenia por. Molta por. Qui era realment aquella noia que havia gosat baixar del tramvia? Era perillosa? Devia estar enfadada? La tornaria a veure?
El paisatge, a l'exterior de la cabina, no deixava de moure's. El capitost deixava enrere quilòmetres i més quilòmetres sense adonar-se del que succeïa més a prop; en el seu propi cos. Unes taques desconegudes cada cop es feien més evidents sota l'aixella de l'home. També s'escampaven pels canells, ventre i genolls.
Al veure-ho, va parar el tramvia de cop. Com un cop sec donat sobre la taula. Tot al seu voltant va frenar. Menys aquells símbols. D'entre tots, va fixar-se en dos dibuixos concrets; dues caragoles, una de més gran i una de més petita. Eren idèntiques a la que feia uns minuts havia tingut entre les mans. En cap dels protocols ni llibres antics que havia llegit per optar a la plaça de xofer es mencionava l’aparició de taques referents a la caragola. Allò ja era massa. Va engrapar la caragola petita i, empetitint els ulls, va mirar-hi a dins. Només hi va distingir replecs de closca de mol·lusc que es perdien en la foscor.
—Encara ets aquí?
El silenci l'asfixiava. Les seves mans tremolaven tan ràpid com creixien les taques. Res. Absolutament res. Una gota de suor va caure pel seu front, i desesperat, va cridar de nou a través de la caragola:
—Segueixes aquí?!
A l'altre costat del mol·lusc, la noia escoltava i somreia. Sabia molt bé el que estava passant. Decidida, va empènyer la caragola amb la mà del seu braç ortopèdic, emprant molta energia però la força justa per no trencar-la. Ràpidament, al xofer li va entrar un mal de panxa exagerat. Notava com si algú hagués fet un nus amb el seu estómac i el tibés amb força. El dolor va pujar de cop i volta a la gola, fent-li sentir un mal proper a l'ofec. La caragola l’estava xuclant. O més ben dit, la noia de l’altre cantó de la caragola. Se l’estava enduent. Començava a sentir el vertígen de veure de sobte tot el temps escolant-se, o més ben dit, tota la seva energia vital, xuclada per la bruixa ortopèdica. Se l’estaven enduent enrere, el cos pres pel remolí de l’espiral de la caragola. Les taques van començar a estendre's pel voltant del cos del conductor. I ben aviat, tot era tacat. Es va fer la nit. Tot fosc. El tramvia, de cop, va fer marxa enrere. Amb la mateixa velocitat que el conduïen per les avingudes metropolitanes, però a l'inrevés i enmig del no-res. I no va poder fer cap pregunta, la seva veu també sonava del revés.
La foscor donà pas a la pàl·lida llum de l'albada. El xofer, convertit en nen, seia, amb pantalons curts, al final del Tram buit que avançava per una plana deserta. La jove de la caragola conduïa.
Ell s'aixecà i s'hi acostà.
—On anem? —va dir la criatura.
—Al principi de tot —feu ella—. Però no preguntes quan, ni per a on.
—Per què?
—Perquè soc cega.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
