A què juguen els Martínez quan s’avorreixen
Si vols compartir aquest relat...
La meva dona i jo fèiem horaris molt diferents. Per això em va estranyar trobar-la al tramvia, aquell vespre d'hivern.
—Amor meu! Quina sorpresa! —vaig dir, excitat.
Freda com el gel, em va mirar i va respondre:
—Ix nyi tzut.
Arribàvem a una parada que no era la nostra. Per alguna raó, ella va baixar allà.
En un rampell, la vaig seguir.
Es va apujar la caputxa de l'abric. I, sense comprovar si jo la seguia, es va dirigir cap al carrer més estret.
Maldestre, em vaig posar la jaqueta i em vaig penjar la motxilla amb el portàtil. No comptava que fos avui. Si m'entretenia gaire, la perdria.
Sabia que no la podia cridar o trencaria la nostra primera norma. El cor em bategava a la gola. I, ostres, quina mirada la seva!
Pobre de mi que no estigués a l’altura. Havia de jugar el meu rol.
No feia ni mitja hora que estava defensant el teorema del programa estructurat i ara no aconseguia recordar les paraules que m’acabava de dir al tramvia. Collons! «Ix nyi...què més?»
De sobte, em venien a la ment les paraules del nostre master, «Els Martínez protagonitzareu l'aventura dels swingers». No sabia de què ens parlava, però amb una cerca ràpida en vaig tenir prou per assumir que patiria com mai... Intercanvi de parelles! Què s'hi podia amagar, al fons d'aquell carrer estret? La Bet havia iniciat l'aventura? «Ix nyi...»
Sí, això era! Segona norma: caminar per la vorera i creuar només pels semàfors.
És clar, això l’havia portada fins a aquest atzucac!
Es va aturar, va entrar en una botiga i, suant, vaig aconseguir escurçar la distància que ens separava. Què li havien donat? Portava un paquet mig obert, hi penjava una tira elàstica amb una pinça metàl•lica a l’extrem. Em vaig esperar el final del carrer esperant que sortís. Havien passat cinc minuts i la Bet continuava allà dins xerrant amb la propietària de la botiga. Em semblava que parlaven del que hi havia dins la caixa, perquè la miraven molt sovint. Potser li estaria explicant com ho havia d’utilitzar?
Cada cop estava més nerviós. Normalment aquests jocs em semblaven entretinguts, però aquesta vegada em sentia com un titella, no entenia res. De sobte, la vaig perdre de vista. On s'havia ficat? Vaig entrar corrents a la botiga. La dependenta em va donar una capsa com la de la Bet i em va assenyalar la porta del darrere:
—Divertiu-vos —va dir, i em va picar l'ullet.
Vaig enfilar el passadís. Em notava l'escalfor a la cara, no sabia si tenia més por, vergonya o excitació.
Vaig entreobrir la capsa, estava clar que m'havia de canviar de roba... Oh! No! Precisament m'havia posat els calçotets de color cigró que feia temps volia llençar...
O potser no calia portar roba interior? Al final del passadís -fosc, encatifat- hi havia dues portes tancades, identificades amb dos rètols. El de la dreta deia: "Allò que vols tu". El de l'esquerra: "Allò que vol ella". Vaig dubtar un moment. Ostres, era difícil, tant que em costa sempre decidir-me. Mirant de no fer esperar, vaig respirar fondo i vaig empènyer la porta de l'esquerra. Però no es va moure ni un milímetre. Era tancada. Se suposava que havia de dur la clau? De cop vaig recordar que alguns swingers es dedicaven només a mirar i instintivament em vaig ajupir a mirar pel forat del pany. L'escalfor que em començava a pujar per les galtes va desaparèixer en no veure res més que foscor. Em rendia? "Allò que vols tu" cridava lluent la porta de la dreta. Què volia, jo? Fugir, sortir corrents, desaparèixer. Estava nerviós i descol·locat, però havia de seguir l'aventura o, com a mínim, trobar la Bet i tocar el dos d'allà. Em sentia observat. Dissimuladament, com aquell qui no vol la cosa, vaig tornar a obrir la capsa: fantàstic! Amb els pebrots per corbata ho vaig fotre tot per terra.
El primer que vaig agafar va ser un sobre quadrat amb un disc compacte. Amb l’escassa llum del passadís vaig aconseguir llegir:
NIVELL 01 (INICIACIÓ). ("Un u era la nota que em fotria a mi la Bet.")
USUARI: BiP. ("De Bet i Pere, suposo. Respira Pere, respira.")
PASSWORD: (propi). ("Propi? Glups.")
"Quina deu ser la contrasenya? Quelcom relacionat amb nosaltres? La data del nostre aniversari? Ostres!!! Clar, les paraules que m'ha dit la Bet al tramvia... Com era? Ix nyi... Collons Pere!!! Pensa una mica... Ix nyi txus? You? No, sonava més a oriental... A veure si la Bet apareixerà vestida de geisha... quin morbo... TZUT! Era Ix nyi tzut!"
Serenitat, vaig pensar. Contrasenya en ment i bloquejat pel pànic. Discretament, vaig recular de puntetes pel passadís encatifat, com el tramvia que arriba a la Ciutadella i fuig cap a Glòries.
Tercera norma: prohibit fer preguntes.
—Hoo... hoola —vaig topar amb la botiguera.
—Sembles atabalat. Reserva’t energies que avui suaràs! —va alertar.
"Què??? Suaré? Déu meu quins nervis i quina memòria de peix que tinc", vaig pensar.
—Ja m'ho penso, ja... —vaig respondre-li.
—Com es nota que és la primera vegada —va puntualitzar amb mitja rialla a la cara— va, vés passant cap als vestidors, que les altres parelles estan esperant!
Estava tan intrigat que vaig enfilar el passadís de nou. Sort que em vaig topar amb un noi molt elegant que també anava cap els vestidors i em va poder obrir la porta de la dreta fàcilment.
Un cop dins vaig quedar sorprès perquè es tractava d’uns simples vestidors, on amb una de les taquilles hi havia anotat NIVELL 01. Em vaig dirigir cap aquesta i vaig introduir l’usuari i la contrasenya per a poder-la obrir. A dintre hi havia una nota: "Per a l'aventura d'avui, hauràs de moure els malucs fins que ja no puguis més. Només et cal posar-te la roba que hi ha a la capsa i mostrar a la resta els teus atributs!". Aleshores vaig mirar el noi, que es despullava.
—Ets el Pere, oi? Afanya't, tens la dona a dins practicant. Ho fa bé, eh... No sembla pas una principiant!
El meu somriure es va esmicolar.
"Qui em manava a mi!... En fi... Vinga! Som-hi"
Vaig obrir la capsa, tampoc aquella roba era tan suggerent: camisa verda, pantalons marrons, tirants... "Menys és més, en alguns casos... com aquest. Doncs ja ho tinc, amb el llacet i l'americana faig. Tinc fred descalç, espero que hi hagi calefacció, segur que sí. Vaig recórrer a gambades el passadís. Em costava respirar, no trobava la manera de posar-me bé els calçotets. Una porta. Una cortina de vellut vermell. La vaig apartar. La llum va encegar-me. Era en una pista de ball. Dreta, preciosa, la Bet, portava un vestit curt i negre. Va esclatar la música.
—Que sexi, amor meu —va fer la Bet, tocant-me el cul.
Mirant al meu voltant i d'una revolada vaig entendre que allò que jo em pensava que seria sexe desenfrenat era, en realitat, un curset de ball. I jo despullat sobre el parquet, petrificat pel malentès i amb uns calçotets ideals per l'ocasió, estava sent el protagonista indiscutible de l'escena.
—Però jo... —vaig xiuxiuejar.
Estava a punt de desmaiar-me. No gosava alçar la vista de terra. Un silenci eixordador regnava a l'ambient fins que la Bet, enèrgica, em va fer tornar en si:
—Va, mou-te, talòs... que si ens afanyem encara podrem agafar el darrer tram per tornar a casa!
I picant-me l'ullet hi va afegir, subtil:
—I aprofitar aquests calçotets, allà sí.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
