Petit viatge a l'Entremon
Si vols compartir aquest relat...
Em vaig despertar amb la frenada del TRAM. Estava en una estació subterrània i fosca. M'havia passat de parada? Estava sol dins del tramvia. Quan vaig mirar l'exterior em vaig estranyar en veure el nom de l'estació: Entremons. I una cosa al·lucinant: una estranya persona sense cara i de tres metres d’alçada esperava a l'andana. De l'espant, vaig córrer fins a la cabina del conductor per advertir-li que no obrís les portes… Quan el conductor es va girar vaig comprovar horroritzat que al lloc on hauria d’estar la seva cara hi havia un gran interrogant flotant.
—Perdoni. Sap on estem?
—Dins el TRAM? — Va respondre.
Vaig veure que el gegant, havia pujat al vagó i ara caminava directe cap a on jo estava.
I llavors es van tancar les portes.
Estava atrapat amb ell. Vaig caminar lentament cap al final del vagó, en passar davant seu, la seva cara s'anava girant cap a mi, seguint-me. Foradant-me amb el buit que omplia la part frontal del seu cap. Em sentia observat per un ésser sense ulls, així que vaig apartar la mirada, cap a fora.
Gran error. Allà pul·lulaven ànimes sense cos, enganxades als cristalls. Vaig quedar totalment paralitzat, perquè a més, cada vegada n'hi havia més, mentre feien un soroll molt estrany, era com una mena de barreja entre plor i rialla nerviosa, picaven als vidres desesperats com si estiguessin esperant que jo els donés o digués alguna cosa que esperaven amb moltissima ansietat i desesperació.
Tot d'una, em van venir al cap les imatges aterradores de les pel·lícules de por protagonitzades per zombis. La meva fi s'acostava? Em convertiria en una més d'aquestes criatures que vaguen pel món sense cap objectiu, com ànimes en pena? Em trobava col·lapsat; el pànic no em deixava pensar. Tanmateix, havia de buscar una sortida a aquell atzucac. De sobte, el gegant va agafar la meva mà i tota l'angoixa va desaparèixer, de sobte tot era tranquil.
El tacte de la seva pell, freda, però suau, em va transportar a una mena de son dolç.
Allí, vaig entreveure un món on aquelles ànimes sense cos estaven felices, en pau, sense angoixa, i jo estava al mig de totes amb un llibre a les meves mans.
Què hi feia allà? Per què tenia aquell llibre a les mans? Just quan anava a fixar-me amb el seu contingut vaig notar que estava tornant a la realitat. El gegant ja no m'agafava, estava baixant a la parada i jo, que no podia quedar-me amb aquella intriga; el vaig seguir sense saber cap a on em dirigia, perquè em donés respostes. Vaig baixar del TRAM. Era una estació subterrània i deserta. Vaig buscar amb la mirada el gegant i vaig veure'l allunyar-se per un fosc passadís i desaparèixer en doblegar la cantonada. Vaig córrer darrere seu, però a l'arribar a la cantonada vaig parar de cop. Davant meu va aparèixer una vella porta de fusta amb un cartell que deia "Un altre Món". No hi havia arribat tan lluny per deixar passar aquesta oportunitat, així que vaig decidir entrar.
Sense empènyer, es va obrir la porta davant meu. Dins hi havia el gegant, però no estava sol, sinó que l'acompanyava un bon grup d'éssers. Semblaven d'un altre planeta, però eren reals. Un d'ells es va acostar i em va donar un llibre. Posava "Al Azif". Per alguna raó vaig obrir el llibre per la primera pàgina. I vaig llegir, Klaatu barada Nikto. Tot d'una el llibre va començar a brillar amb llum verdosa i dels seus extrems van sortir uns tentacles que em van agafar per les mans. Tot de cop i volta es va tornar fosc i només podia albirar en el fons una petita llum que a poc a poc es feia més gran. Tot d'una, un so estrident, com el d'un enorme monstre de metall, que s'apropava amb la llum. Al meu costat van apareixer unes portes que es van il·luminar amb uns rètols "realitat 1", "realitat 2 ", " realitat 3"; "realitat ?" podía sortir d'allà , la llum i el so cada cop eren més a prop, havia que marxar! Em vaig apropar a les portes ... Quina havia de triar?
Havia de decidir-me i ràpid, només tocar la porta on hi havia el rètol "realitat 2" vaig aparèixer envoltat de miralls i la meva persona reflectida fins a l'infinit, el silenci era inquietant, ja sabia on era, estava segur, era un laberint de miralls.
A l'apropar-me a un mirall, terroritzat vaig contemplar com el meu rostre anava desapareixent.
—Perdoni. Sap on estem? —La veu sortia d'un dels miralls.
Abans de poder respondre una altra veu va dir:
—Dins el TRAM? —Va respondre algú altre. En buscar el seu origen, vaig veure que era una altra de les meves versions distorsionades. Concretament la que estava a la meva esquerra.
—Potser encara no hem arribat enlloc. O hem baixat ja? El pànic se estaba apoderant de mi, tots els miralls tenien la meva cara reflectida i cridaven:dins el TRAM! dins el TRAM! Vaig tancar rápid la porta i sense pensar-ho ni un segon, vaig obrir la porta "realitat 1".Tot estaba fosc,menys dues fletxes il-luminades,una a l' esquerra que posava "FI DE TRAJECTE" I l' altre deia: PROPERA PARADA ENTREMON".
Tot i la basarda que s'havia apoderat de mi, em vaig decidir a tirar cap a la dreta. Què m'estava passant? Actuava d'esma, gairebé no tenia consciència dels meus actes. Em guiava la curiositat, el desig de saber, la fal·lera de sortir-me'n d'aquesta sa i estalvi. La sala on havia entrat era tota negra: moqueta negra, parets entapissades de negre... No entenia res, primer el tram, després el gegant, les animes sense cos, el vagó vuit, el somni extrany i el gegant agafant-me i després marxant pel passadis foc.
Que volia dir això? Quin sentit tenia?
El llibre extrany, que m'havia transportat a una realitat diferent..be.....jo havia triat aquella realitat.
La parada a Entremons.
I em vaig posar a pensar...tot tenia que veure amb el Tram, allà havia començat, i segurament allà estava la clau de tot.
Havia agafat al tram, al sortit de la feina,...era un vagó ampli, net, amb molta llum, vaig asseure mirant per la finestra, veient passar la cuitat i m'havia adormit i de sobte havia començat aquesta historia. Recordava tot això, però el que sentia era tan real! Seguia en aquesta sala totalment negra i no entenia res. Tot d'una, un fort vent em va sacsejar i em va empènyer a terra. Quan em vaig aixecar, vaig veure sorprès que em trobava de nou a l'andana que havia baixat. Tot d'una va sentir el soroll llunyà de l´arribada del Tram.
—Disculpeu, això que s'ha caigut es vostre?
Em vaig girar al sentir aquella veu anciana, era una dona, amb barret i una gran bufanda que feia servir d'abric. Tenia el llibre a la mà.
—Si, suposo que ara es meu, gràcies.
La dona, ja somrient em va dir
- Jo ja el vaig llegir fa molt temps. Aquest que ara dius que es teu. Saps lo bo que tenen els llibres? La dona va prosseguir.
—Els llibres et transporten a on menys t´ho esperes.
Vaig mirar aquell llibre i em vaig adonar que era el mateix que m´havien donat abans aquells éssers estranys. Vaig buscar la dona, però hi havia desaparegut. Un calfred va recórrer el meu cos. Havia de sortir d'aquell horrible lloc...el Tram ja arribava a l'estació. El Tram es va aturar, era vuit tret d'un home amb un maletí vell de pell a la porta. L'home va somriure i em va dir mentre sortia:
—És la meva parada, però el teu viatge tot just comença... ens veiem al Tram.
El vaig mirar estranyat mentre entrava i les portes es tancaven. El Tram arrencava i per megafonia es va sentir:
—Propera Parada Realitat Irreal.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
