Si vols compartir aquest relat...
La parada de Glòries del TRAM és la més freqüentada, menys de nit, quan la solitud humana i els edificis gegants recreen un ambient fantasmal i futurista.
En Jan va seguir les instruccions: a les 04.04 hores del 24 de juny es va plantar a la marquesina, sol. Va posar una mà al vidre i va xiuxiuejar "nosocjo". El vidre es va obrir, hi va entrar i va desaparèixer. Al cap d’un instant, la marquesina va tornar a ser buida. El vidre es va tancar, però no del tot: una boira blavosa en va emergir i es va començar a estendre pels raïls. Al seu mòbil, en Jan tenia ara un missatge nou. Només deia: “Et veiem”. I sota, l’hora exacta del seu naixement.
Va sentir unes passes davant seu. Algú l’esperava. Una veu va dir: "Els volies, i aquí els tens. Els manairons són teus". I van aparèixer unes criaturetes d'un pam d'alçada, membres prims i cossos esvelts. Tenien ulls d'aranya i boca de piranya. La veu va dir:
—Et seguiran com ombres i et serviran com un rei. Però vigila que el seu seguidisme i servilisme no esdevingui maledicció.
Va sortir de la marquesina. Però ara a les butxaques duia tot de petits, i lletjos, manairons. Començava el dia, les botigues obrien. Passava davant d'un forn i va pensar: "voldria un xuxo". Aleshores, els manairons, com un llamp, van pispar un xuxo. El forner no havia vist res. Eren invisibles per a tothom menys per a ell! I el servien.
Sorprès per l'eficiència d'aquelles criatures, va continuar caminant per una Barcelona ressacosa. Al passar pel costat d'aquell aparcament ple de cotxes, no va poder evitar pensar que era una llàstima que allò ja no fos el camp de futbol on tant havia jugat. D'una revolada, els diligents manairons el van restablir tal com ell el recordava.
Quins moments de feblesa! No era això el que li havien encomanat, s'havia de centrar en la seva missió. Aquell poder sobrevingut havia de servir per deixar enrere el passat i acabar definitivament amb la tirania dels sentiments. Arborat per aquella violència, es va adreçar tot decidit cap al museu de disseny amb la intenció de destruir-lo. Les instruccions eren inequívoques: ment freda i decisió ferma.Tal com li hauria agradat educar els fills, si n'hagués pogut tenir. Un cop plantat davant de l'edifici, aquelles bestioletes inquietes s'hi van enfilar rabents per esbotzar-lo compassadament fins a l'enderroc. Així, el munt d'objectes pretensiosos que albergava van esdevenir quincalla. El va envair un calfred d’orgull, seguit d’una ombra de dubte. “Ment ferma!”, es repetí. Havia fet el primer pas que tant havia somiat i ara calia continuar. “Al Museu d’Arqueologia”, va invocar. Un brunzit metàl·lic trencà el silenci: un vell tramvia s’acostava per uns rails sorgits del no-res. Els manairons somreien, maquiavèl·lics. Aquell número 30 serigrafiat al frontal del tramvia li resultava familiar. En acostar-se, una veu greu, desconeguda i estranyament familiar li va dir: "recorda qui ets". En aturar-se davant seu, li va venir a la memòria aquella visita a la Pedrera on li havien explicat que un tramvia d'aquesta línia havia atropellat Antoni Gaudí.
Els vidres de les sis finestretes laterals semblaven entelats de tan bruts. L'impuls de pujar al tramvia se li va produir alhora que els manairons van proferir un crit de goig que mostrava ganes de gresca. La mà raquítica d'un manairó va lliurar al cobrador una moneda desconeguda. Un cop a dins, del nas d'en Jan va caure la primera gota de sang.
Immediatament li va caure una segona gota. Va agafar un mocador, que sorprenentment era de roba. Va mirar la gent del seu voltant, una estranya sensació de ser fora de lloc el sacsejà. Havia canviat, no se sentia ell. Restava el pes dels manairons que somrigueren amb maldat. Ara era una hemorràgia que brollava del seu nas i s'extenia per terra.
La sang tenyia el terra fosc del vagó. En Jan va agenollar-se, amb la mirada perduda. Els manairons formaren un cercle macabre al seu voltant, xiuxiuejant ordres inintel·ligibles. Un estrident soroll que provenia dels raïls va anunciar la marxa del tramvia. Cap a on anava? El seu cor bategava a un ritme inhumà. La tensió era insuportable.
Qui manava? Ell als manairons o els manairons a ell? Els havia emprat per causes innobles, la destrucció i l'egoisme, això havien après, i ara s'hi tornaven. Va mirar el mòbil: "Et veiem", deia el missatge "però tu no et vols veure a tu". Volia saltar del tramvia en marxa. Però si ho feia, moriria, atacat pels manairons. No volia que el vencessin. Un raig d'ira el va inundar. La sang li continuava rajant, però en Jan va prémer les dents i va pensar amb força: “Prou!”. Els manairons s’aturaren en sec, com si una ordre superior els hagués paralitzat. El tramvia avançava entre ombres. Li feia mal tot, sí, però va posar-se dret i va mirar els manairons fixament Un dels manairons va fer un pas endavant, confús. En Jan no pensava res, només els observava amb una calma ferotge. L’absència d’ordre els incomodava. Un altre va començar a tremolar. El vincle s’esquerdava. En Jan va inspirar profundament: per fi, començava a veure-hi clar.
Potser no calia fugir… potser era hora de tornar.
Va tornar-se a fixar en els passatgers, que consternats observaven els propis narius convertits en devessalls de sang insondable. Què els unia que els havia dut en aquell tramvia dantesc? Desconcertat, va adonar-se que empetitien lentament. Podia ser que s'estiguessin transformant en manairons? "No soc jo", "et veiem", "ment freda", "decisió...". Anaven repetint aquelles paraules sense deixar d'empetitir-se.
El tramvia es va aturar davant del Museu d’Arqueologia i en Jan va baixar seguit d’aquell exèrcit impacient per ser manat. I quan estava a punt d’ordenar la destrucció de l’edifici, l’alarma del seu mòbil va sonar. Eren les 16h. Només faltaven 16 minuts per l’hora del seu naixement. El temps anava minvant, igual com ho havien fet els passatgers del tramvia, igual com ho faria ell si no acomplia les ordres. Calia actuar assumint-ne tots els riscos. Així que va respirar fondo i va cridar “vull tornar a ser jo”.
Els manairons van xisclar a uns decibels impossibles de suportar per l’oïda humana i una boira blavosa va emergir. El terra es va esquinçar i un remolí va engolir el tramvia i els manairons amb els seus crits eixordadors.
Palplantat davant de l’esvoranc, va dubtar de si saltava a dins o no. Finalment va fer una passa enrere. Havia escollit conservar el seu cos i hauria de pagar un peatge. La boira el va cobrir i el va transportar a l’any 1926. Les espardenyes velles d'en Jan van trepitjar el terra polsegós d'aquella avinguda concorreguda per carros i cotxes a parts iguals. Ningú el mirava. Era ell qui observava la gent amb uns ulls com a plats. Es va tocar el nas. Ni rastre de sang. Meravellat com estava, no es va adonar del manairó engrescat que li sortia de la butxaca de l'armilla. Amb aquella barba, l’aspecte del Jan era tan semblant al d’en Gaudí que en trobar-se els dos cara a cara, el manairó va saltar directe a les mans de l'arquitecte. Aquest el va rebre com si l'estigués esperant. Si un tramvia en aquell precís moment hagués atropellat el Jan, tothom hauria pensat sempre que el mort era Antoni Gaudí.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
