El despertar de les criatures fantàstiques
Si vols compartir aquest relat...
Acomiadar-se de la mare la mateixa setmana que el pis de dalt s’ha convertit en un Airbnb, és difícil. En Jaume plora al tramvia abraçat a la seva herència. Una capseta de fusta on hi diu: La pots obrir només si saps què fer i què dir. De sobte, un grup de turistes exaltats xoquen amb ell i sent un crec. Tot de follets pugen pels braços d’en Jaume cridant a l'uníson.
—¿¡Què farem, què direm!?
Envaït per l'exèrcit de bestioletes cridaneres, que es multipliquen per moments, en Jaume es pregunta si s’ha acabat de trastocar del tot. Mou els braços amunt i avall com un nen desemparat. Amb la calma de la resta de passatgers s’adona que la seva situació és invisible a la resta del món. Es mira la caixa oberta i pensa: Mama, no entenc res.
"Pròxima estació: Glòries". Els ulls d'en Jaume, clavats a la fusta; la mà, a la barra metàl·lica. Però el cap, el cap es troba ben lluny d'aquí, submergit entre les preguntes del que està passant. Amb la sacsejada d'arrencada, el jove surt de la seva abstracció i aixeca la mirada: ja no hi ha persones al tramvia, només criatures fantàstiques.
Envoltat de bruixes, fades, nans i tot de bestioles, ningú sembla veure'l. Només els maleïts follets, aquells minairons que, embogits, han escapat de la capsa de fusta i segueixen cridant. Un d'ells li xiuxiueja:
—Pst! Ens has de manar alguna cosa.
En Jaume empassa saliva i diu, gairebé sense l'alè:
—Vull saber la veritat d'aquesta capsa! Què passant?
—La capsa és oberta, però no saps què fer ni què dir. És això, el que passa! ¿¡Què farem, què direm!?
—No entenc què volia la mare que fes amb vosaltres, ni què en feia ella, però us he de trobar un quefer ben aviat o pararé boig. Calleu! Quin xivarri! No puc pensar!
"Pròxima estació: Auditori - Teatre Nacional."
—Baixem, em penso que tinc una idea.
El rebombori acompanyat dels follets omple l’espai del carrer només sortir del tramvia. La ciutat sembla quasi la mateixa als ulls d’en Jaume, si no fos que en comptes de persones s’hi veu envoltat de més criatures que semblaven sortir dels contes i mites que la seva mare l’hi contava.
— Veniu cap aquí, tinc un bon encàrrec per vosaltres.
Amb un suau gest de la mà, en Jaume indica als petits follets que el seguissin. Travessant el carrer, el rebombori dels minairons l’acompanya mentre fan una mica de drecera caminant per la gespa, no triguen gaire a ser davant de les grises tanques que envolten l’auditori, parant al costat del lloc de lloguer d’escombres màgiques. Encuriosit, s'apropa cap a l'entrada, albirant un cartell que proclama "Best Barcelonian Magic Transportation Services".
—No fotem! —exclama en Jaume, exasperat—. Els negocis de les criatures màgiques també han hagut de cedir al pes del turisme?
—Ja ho pots ben dir, noi —li contesta una veu greu rere seu—. Quin afer et porta per aquí?
Es gira i veu un home de tres metres d'alt i gras com una matrioixca. Porta una barba amb restes de pinso que li arriba fins als peus. La duu enrotllada entorn una cama.
—Aquestes escombres no són per a gent com tu.
De mentre, els minairons s'han posat a desmuntar les escombres, i d'altres han pujat a la barba de l'home per menjar-se'n el pinso. Se sent desubicat, les escombres li han despertat unes ganes boges de volar i alhora se sent com si aquells follets descontrolats fossin els seus fills malcriats als qui cal posar límits per evitar mirades acusadores. De sobte, es descobreix fantasiejant amb la idea de donar-los la missió de fer fora tothom que ocupi el pis de dalt. Vol tornar.
—O els hi dones feina a fer o se't menjaran, i no metafòricament.
En Jaume mira a terra, doncs d'allà ha vingut aquesta veu. Té un gat negre ajagut a sobre els seus peus mirant-lo fixament.
—L'escombra son 20 euros l'hora, però te'n cobraré el doble pel merder.
Per cada segon que s'ho pensa els minairons fan més destrosses.
—¿Acceptes targeta?
—Bizum.
Al cap d'un quart, en Jaume travessa el vidre del balcó de l’airbnb. Els 4 alemanys que s’hi estan, criden aterrats. Un d’ells agafa un ganivet de cuina i l’apunta.
—Traieu-li.
Els follets salten a sobre del turista desarmant-lo amb facilitat.
—Lligueu-los i destrosseu el pis.
Seu al sofà i observa com les criatures compleixen ordres. No hi ha rastre d’en Jaume poruc. Els follets, obedients, disfruten mentre lligan els turistes i juguen amb cada petit i gran objecte de la casa. En Jaume comença a acostumar-se a això de tenir un petit exèrcit de criatures al seu abast en tot moment, el fan sentir tot poderós.
—Agafeu alguna cosa de menjar — ordena en Jaume —que seguirem amb el volt entrant a cada casa turista.
L'exèrcit de petits follets obeix immediatament i asalten la nevera. Son bastants i tots estan morts de fam. Un cop tots estàn tips, inclòs en Jaume, reprenen el vol.
S'enlairen per unes quantes finestres fins que troben la seguent presa: un airbnb del que semblen ser 5 nòrdics fent festa.
—Tots cap al tercer d'aquest edifici —crida en Jaume.
Assegut al sofà del desè pis arrasat, en Jaume contempla l'escena: un exèrcit de follets fan un concurs de rots davant la nevera buida, la resta fa volar plomes de coixí ballant al voltant de sis japonesos esglaiats lligats a terra. Mira l'escombra i recorda el tramvia, la capsa, la mare...
—Mama, a tu tampoc t'agradaven els turistes, oi? —Murmura.
Aixecant-se del sofà, en Jaume decideix caminar cap al centre de l’habitació i es dirigeix cap als follets. És hora de tornar cap a casa, o almenys això és el que li diu la nostàlgia, però primer ha d’aconseguir tornar tot aquest exèrcit de petites criatures torni cap a la caixa.
—Escolteu. —Diu el jove ennuegant-se amb la seva pròpia veu.
Agafa forces per seguir però, de cop, s'obre la porta de bat a bat i entren 4 policies armats. El Jaume es queda tan perplex que no sap reaccionar i se l'enduen a comissaria. Els minairons el segueixen més callats que mai, i és llavors que se n'adona que els hi ha dit què fer, però no què dir.
—Tourists go home.
Els follets se'l miren i marxen.
Irritat dins el calabós, en Jaume perd la noció del temps. Quan comença a pensar que l'han abandonat, sent unes veus provinents de les ràdios dels policies.
— Això és un desastre, inspector! Hi ha caos absolut en totes les línies de transport, els viatgers criden i lluiten contra alguna força invisible!
— Ai mama, què he fet? — gemega en Jaume. Una ràdio en algun lloc de la comissaria dona pas a una veu a mig hiperventilar. Entre alenades el periodista amarat de suor anuncia que la Sagrada Família acaba d'ensorrar-se, i que, d'alguna manera, el Parc Güell ha aixecat el vol. Els experts acaben de confirmar que ara mateix es troba orbitant just darrere la corrua de satèl·lits d'en Musk. Se n'adona que s'ha deixat endur pel dolor, per la ràbia que li ha provocat la mort de la mare. Per un instant es torna a veure assegut al tramvia amb la caixa a les mans. No ho entén, viatjar amb tramvia sempre l'ha relaxat. Recorda aquell xoc fortuït que ho ha tergiversat tot, sembla que hagin passat setmanes. Vol tornar enrere, però com fer-ho. En Jaume tanca els ulls.
—Mare... si tot això és real, si els follets i les bruixes viuen entre nosaltres, sé que m'escoltes. No vaig obrir la caixa. Es va trencar. Mai he sabut què fer ni què dir. Sense tú encara menys. Ajuda'm, si us plau.
El soroll de tancament de portes el desperta. Segueix al tramvía. La caixa també, però tancada... de moment.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
