Si vols compartir aquest relat...
Quant feia que mirava per la finestra sense veure res? El cap a Can Pistraus i la veu que anunciava propera parada: La Sardana. Hòstia, qui ho hagués dit, tota aquella gentada empenyent-se per sortir. Per fotografiar la plaça de la Sardana. Qui ho hagués dit, abans del llibre. Abans de la pel·li. Abans dels Oscars.
Podria haver baixat a La Sardana. De fet, li anava millor, però no li venia gens de gust posar-se a esquivar mòbils i Can you take me a picture, please? Baixaria a la següent, i així, podria gaudir de l'aire condicionat sense aquell tuf constant a suor. Uns minuts de treva abans de llançar-se al trenta graus, típics d'un quinze d'agost. Quin gust. El vagó quasi buit. Davant seu, una nena es mirava el ram de roses que la seva mare agafava amb un braç, i comentava que l'àvia segur que hagués preferit els gira-sols. Esperava escoltar la resposta enginyosa de la mare, quan del no res una llum cegadora va filtrar-se per tot el vehicle. I pum! Un colom estabornit contra el vidre. Tot va passar de pressa. Un ensurt i el no res. Sota el sol del migdia, la foscor va embolcallar el vagó i la olor de les roses es va fer asfixiant. Cap soroll. Cap veu. Cap crit. Estava sola en un comboi atapeït. Les portes del tramvia es van obrir de bat a bat. La llum i la calor van invadir l'espai, però un calfred li va recórrer l'esquena. Es va quedar sense saber si sortir o quedar-se, les portes eren obertes, però ningú es movia. Va mirar la nena, la mare, el ram de gira-sols. Gira-sols? De sobte el so del tram, que es preparava per arrencar, sonava com si fos una locomotora antiga, com si el temps mateix es desplacés lentament. Va mirar el cel. Tot semblava igual, però res ho era.
—Ves a buscar al teu avi— i la nena a poc a poc va desaparèixer entre la gent.
Vaig començar a caminar, empesa més per por que per curiositat. Si la nena sabia on anar, potser jo també entendria que hi feia allà. En aquell moment un home em va mirar, com si m'hagués estat esperant tota una vida.
—No t'hauràs adormit? S'obrirà aviat i t’esperen.
Vaig tornar a mirar el ram, gira-sols... estava segura que eren roses abans. L'home em va agafar la mà bruscament.
—El portal ja s'obre.
Darrere seu dues dones en veu baixa murmuraven— ja comença.
—Quin portal?
—Aquell que et portarà allà on cal, Maria.
Vaig fer un pas enrere i vaig treure la meva mà de la seva, que cada vegada estrenyia més i més fort. Havia de sentir por?. El que si estava era molt intrigada i un cop deslligada de la ma, vaig caminar envers la porta, envers aquelles dones tant estranyes com aquell home. Potser era pels seus grans ulls, potser pel seu aspecte i les seves robes.
El lloc també era estrany. Ple de llums blaves que sortien de l'interior.
—Vinga Maria. —Em vaig dir.
Mentre travessava el portal, l’aire va canviar. Ja no feia calor, sinó un fred sec i dens. El terra sota els meus peus brillava com l'aigua en calma. Darrere meu, ningú. Davant, la nena m’esperava, ara amb cos d'adulta. Em va somriure amb una mirada còmplice.
—Ja gairebé hi ets, Maria. No et cal entendre-ho, només recordar per què vas pujar al tram.
Les llums blaves resplendien. Vaig començar a caminar cap a la dona amb por però em vaig relaxar de seguida, veient la seva mirada de comprensió. Ara reia obertament i em va lliurar una capseta brillant, que jo vaig agafar de seguida. Vaig obrir-la amb precaució i, per a la meva sorpresa, a dins hi havia un exemplar del famós llibre, i el seu dvd. El llibre tenia les cobertes arrencades, el títol esborrat, els fulls fets un manyoc. Però vaig separar-los ben a poc a poc, ben a poc a poc, i vaig començar a llegir. Mare meva, què era aquella meravella! Si no s'assemblava gens al famós llibre! Com podia ser? Com podia ser que ens haguessin aixecat tant la camisa, vaig pensar. Sí, era estrany, ben estrany. El llibre original que va acabar donant vida a la pel.lícula premiada als Oscars! I ara el tenia a les meves mans! Quina emoció! Però, de sobte, vaig recordar les paraules de la dona, la qual havia tornat a ser una nena i vaig deixar de llegir. L' enigma del portal es resoldria quan recordés perquè havia pujat al Tram. De cop, un altra vegada aquella llum que ho invadia tot.
Em vaig despertar i tornava a estar al vagó, a punt d'arribar a la Plaça de la Sardana. Però ara a la plaça no hi havia ni una ànima. La mare sostenia un ram de gira-sols i la nena mirava per la finestra. Vaig baixar la mirada i allà estava, el llibre, amb el meu nom sota el títol. Vaig ajupir-me per agafar-ho, però no podia. Per molt que el toqués, aquell objecte no es movia. El sentia sota les meves mans. Per què se'm resisteix? La suor per l'esforç em picava els ulls. L'estridor dels frens em va ensordir. La nena, amb un somriure, va recollir el meu llibre i va baixar del tram perdent-se entre els turistes. —El meu llibre!— En veritat, no el sentia tant meu. Mai vaig pensar que els meus relats acabarien així, en un llibre de prediccions conegut mundialment. Tot allò que havia escrit amb la innocència d’un refugi, ara em lligava amb una cadena a un destí que no volia.
El pes del llibre a les mans de la nena m’arrencava més preguntes que respostes. Va parar de sobte.
—Escolta'm, Maria. Si vols, pots agafar el llibre i tornar enrere. Tot el que has escrit, totes aquelles catàstrofes, no hauran passat mai. Però la predicció que queda pendent, aquesta Maria, serà letal. No podràs explicar mai res a ningú o tornàrem al mateix punt on érem fa cinc minuts, amb tot allò que ja hem viscut.
—Espera, espera, i què passarà amb l'última? Letal?
—Res, si aconsegueixes estar calladeta, Maria. El teu llibre no es complirà. Mai l'hauràs publicat. No sé si entens el que et dic.
Ja em suaven les dents. Estava tan atordida.
—Tu tries —va dir, estirant les mans amb el llibre—, però ha de ser ja.
Havia patit tanta gent, i jo em sentia tan culpable. Asseguda al Tram, la Maria veia com la nena s’allunyava més i més. El seu somriure quedà en el passat.
—He pres la millor decisió? —Es preguntava sense tenir una bona resposta. — Vull arribar a casa i descansar, tot ha estat massa intents.
Va treure el llibre de la bossa, el seu nom encara estava allí, en lletres grans.
—Que passarà amb la pel·lícula?
Va obrir el llibre per la primera pàgina. No hi havia paraules. Només la superfície en blanc que es va començar a escriure sola. Cada frase nova revelava un possible futur alternatiu, com si el llibre s'escrivís a partir dels seus pensaments. Va tancar-lo de cop. Ara ho sabia: el llibre era el portal, i el tram, el trajecte cap a la seva decisió. Va ser una revelació tan abrumadora que la va colpir de cop. Ara podia triar les decisions correctes i desestimar aquelles que no la portarien enlloc. Podria fer-ho sense tenir por del futur. El llibre estaba en blanc, com la seva ment, i era el portal cap al seus somnis. I ara va recordar la pel.lícula. Tot encaixava per fi, tot rutllava. "Tot encaixava, per fi tot rutllava". No era el final que s'esperava, la veritat, però no sempre t'escriuen el llibre a mida, va pensar. Va tancar l'aplicació de lectura, va desar els cascos i es va posar la motxilla a l'esquena. Propera parada, Hospital Sant Joan Despí-TV3. El dia seria llarg, avui l'esperaven tres ronyons i dos fetges.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
