Si vols compartir aquest relat...
Quant feia que mirava per la finestra sense veure res? El cap a Can Pistraus i la veu que anunciava propera parada: La Sardana. Hòstia, qui ho hagués dit, tota aquella gentada empenyent-se per sortir. Per fotografiar la plaça de la Sardana. Qui ho hagués dit, abans del llibre. Abans de la pel·li. Abans dels Oscars.
Aleshores algú, per darrere, em va tocar l'espatlla. Em vaig girar, nerviosa, i vaig reconèixer en Pau, amb una càmera de fotos enorme penjada al coll i un somriure d'orella a orella.
—Som-hi? —va dir-me.
Però aleshores una dona gran, amb cabells despentinats i un barret vermell extravagant, va començar a cridar:
—Que ningú surti! He perdut el gat! Vaig girar-me cap a la dona i vaig preguntar-li si el gat era famós, també. Però no va dir res, només se'm va quedar mirant, petrificada. En Pau havia començat a fer fotos a tort i a dret, i jo em vaig unir a la resta de passatgers, escorcollant sota els seients i dient «mixi-mixi» sense saber per què.
—Meu! —va fer el Pau per a que reaccionés.
Arrossegada per la gentada, sense voler vaig acabar al mig del carrer i de seguida vaig veure que la plaça de la Sardana era plena de càmeres, focus, una catifa vermella i un cartell gegant on deia: "Benvingut, Mixu!". En aquell moment vaig comprendre que aquell gat era la veritable estrella de la festa. En Pau va esclatar a riure i em va dir:
- Vinga, va! No et quedis aquí! Vine!
Quina olla de grills! Jo em sentia petita, petita... I perduda al bell mig del rebombori. Aquell gat miolava i la gent l'aplaudia amb els ulls encesos d'admiració. Desenes de periodistes i fotògrafs se li abraonaven a sobre.
La senyora del barret vermell extravagant va fer-se pas entre la multitud i va exclamar:
—Que ningú toqui el meu Mixu o se les veurà amb mi! Ai, deixeu-me passar, que soc la seva mare! Que ningú m'atabali el meu angelet! Però gairebé no se la sentia en mig d'aquell andarull. L'expectació era apoteòsica, som si es tractés d'en Bad Bunny o la Rosalia.
—Un gat nominat a l'Oscar, Pau? Me’n faig creus.
Doncs sí! En aquests temps de tanta deshumanització, i contra tot pronòstic, una nova adaptació de la història de Disney "Els Aristogats" amb animals reals ho estava petant. Una de les novetats d'aquesta peculiar versió era que estava ambientada a Catalunya, en concret la plaça de la Sardana era un protagonista més del relat. Júlia Pérez-Coll era una directora imparable. La seva "Plaça del diamant" amb Kate Winslet i Pedro Pascal havia enlluernat el món. Havia recaptat milions i havia tapat la boca als que arrufaven el nas amb una pel·li sobre la nostra guerra i en català. I ara, uns "Aristogats" que, punta-taló-punta, defensaven a vida o mort la plaça de La Sardana. Aquest lloc va ser l'escollit per a abandonar els gatets protagonistes en la ficció. En una aterridora escena, de nit i plovent, el majordom baixà del TRAM portant a l'esquena el sac que contenia els cadells i el diposità al bell mig de la plaça. El malfactor no va pensar que la proximitat del mercat municipal salvaria la vida dels felins. És per això que el recorregut de l'estora vermella per a la celebració de l'Òscar a la millor pel.lícula començava a la parada del TRAM i acabava triomfalment al mercat.
Flors, música, curiosos, periodistes i autoritats observaven l'arribada dels gats.
La Laia i en Pau des de la zona de premsa intentaven fer la seva feina el millor possible. Quatre anys de carrera i un posgrau caríssim de fotoperiodisme a Chicago per acabar cobrint unes pobres bèsties estarrufades com nuvolets de cotó de sucre acabats de sortir de la fira. Això no t’ho expliquen, a la Universitat!
De sobte, un soroll eixordador els va obligar a girar-se. En Pau va prémer el disparador.
—Crac!—un tramvia va aparèixer derrapant com el DeLorean de Back to the Future. D’una de les portes va saltar el maquinista amb ulleres de sol, brandant una estatueta daurada. El Mixu va fer un salt èpic sobre la catifa i jo, atrapada entre flaixos, vaig pensar que d’Esplugues a Hollywood només hi havia un bitllet de TRAM… i potser set vides més. La Júlia Pérez-Coll i la senyora del barret vermell extravagant s'havien unit al grup folklòric d'Esplugues i ballaven sardanes com si levitessin. En un dels girs, el daurat llampant de l'estatueta va enlluernar la directora i, com si es tractés d'un pol oposat, va sortir imantada cap a catifa. Cada pas projectava una ombra sinistra sobre el Mixu.
Havia arribat el moment de la veritat, el zenit a la seva trajectòria cinematogràfica. Decidida, Júlia Pérez-Coll va dirigir-se al photocall per saludar les autoritats, que l'esperaven amb un somriure. El Mixu la seguia amb elegància, però en arribar al seu costat va esgarrapar-li les cames involuntàriament i la directora va perdre l'equilibri.
La Pérez-Colll va relliscar amb en Mixu enganxat a les seves mitges platejades. Es va arrossegar per terra uns quants metres amb el felí d'ungles esmolades al damunt. Tot d'una es va poder desempallegar del gat, que va fer una volta de campana i va saltar pels aires. Va caure de quatre grapes a la safata d'un cambrer que servia copes de cava. Al veure en Mixu voltat de Juvé Camps em vaig recordar del "Marrameu torra castanyes" i m’imaginava que li petava una castanya als morros, i aleshores em va entrar un atac de riure que no podia parar, i això que no havia probat una gota de cava! Era clar que la plaça començava a semblar un orgue de gats i algú va trucar als mossos d'esquadra. Per acabar-ho d'adobar l'actor que havia d'entregar el premi va començar a baixar del TRAM. Una adolescent en veure'l va dir :"és en Carlos Cuevas!". La gent esbojarrada va començar a cridar i a córrer cap al TRAM, fins i tot la Laia es va deixar portar per aquella eufòria contagiosa i va anar cap aquella gentada. Uns metres més enllà s'anava per feina. Les camises es cordaven, els mocadors es tibaven, les espardenyes s'entortolligaven. Les faixes se cenyien. Les mans es falcaven, les cames es clavaven a terra, les gotes de suor regalimaven. Els sospirs es contenien. La gralla s'escurava el coll i, a punt de fer sonar el toc...
Enmig de la festassa vaig pensar: On vaig? Quina bogeria és aquesta?
No podia més. Vaig notar que una poderosa energia esclatava dins meu. Res no m'aturava. Vaig arribar al capdamunt de les escales del mercat i un cop pujada a la tarima, li vaig arrabassar el micròfon a la mestra de cerimònia i em va sortir: Senyores i senyors, ja n'hi ha prou!!
No soc crítica de cinema, però qualsevol se n'adona. Quina merda de criteri porta a premiar una pel.lícula en la que els personatges actuen gràcies a la IA? Té algun mèrit el guió d'un remake? Senyora directora se sent orgullosa de la seva feina? Aquesta és una mostra de la crisi de la societat en què vivim. El cinema pot servir per a millorar això?
No tenia temps per cabòries. Mentre l’enxaneta feia l’aleta,en Mixu grimpava pel castell totalment desbocat deixant un rastre d’esgarrapades al seu pas. Els flaixos l’enlluernaven i l’últim salt el va propulsar cap al bo de’n Carlos. Clic! La darrera instantània:el felí clavant urpes i dents a l’estatueta, la plaça emmudida i el Tram de fons.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
