Un tramvia que t'ha canviat el destí
Si vols compartir aquest relat...
Nou corxeres amb la nota “si”: si-si-si-si-si-si-si-si-si. El so que avisa del tancament de portes del tramvia. Passava per allà, l’ha sentit, i d’una revolada, sense saber per què, hi ha entrat. No ho pensava fer. Estava anant, a peu, a la botiga d’esports de l’Illa, a comprar una pala de pàdel. Ni tan sols té bitllet, ni sap quin bitllet li cal. Per què hi ha entrat? Des que la Marta l'havia deixat feia unes setmanes, s'havia proposat seguir amb el que s'esperava d'un divorciat com ell: començar a jugar a pàdel i conèixer dones noves. Però, just en aquell precís instant, el pilot automàtic del seu cervell s'havia aturat en sec. No pensava ser un altre clixé amb pala de pàdel i perfil de Tinder. Sospira mentre mira un anunci de colònia que promet "renéixer com l' au Fénix", i pensa que, en el seu cas, ni amb mitja perfumeria. De sobte una veu greu el fa tornar al present: "Bitllet, si us plau." El revisor, amb posat seriós i un bigoti que sembla retallat amb cartabó, l'espera amb la mà estesa. Merda! I ara què? Quines opcions tinc? Buf... Podria fer-me passar per guiri. Un bon accent, cara d’estar perdut i un 'Sorry, I don’t understand…'. Al cap i a la fi, per alguna cosa em vaig treure el First, no? Però… soc un adult responsable. Potser que faci el que toca. Acceptar la multa, pagar i prou. Una dona asseguda davant la porta el mira i, sense dir res, li allarga el bitllet al revisor.
—Joan, sempre et passa el mateix, no tens ni idea d'on deixes el bitllet.
Ell, sense entendre qui és ella ni per què l'ha ajudat, somriu amb nerviosisme i el revisor passa al següent passatger. Ella s'acomoda a la finestra i ell pren el seient del costat. La mira de cua d’ull. No sap si donar-li les gràcies o preguntar: perdona, et conec? Continua processant el què ha passat mentre s’acomoda al seient, però el contacte amb la cama d’ella el torna a posar en tensió. Per què no te la sensació del tacte d’una extremitat i si en canvi la de tocar quelcom metàl·lic?. Potser és una cama ortopèdica!
—M'agrada, el nom. —Aconsegueix finalment verbalitzar. —Trobo que en faig cara de Joan. —Li somriu divertit mentre procura no desviar la mirada més avall del seu melic el temps just per no semblar massa atrevit.
La dona, que ja estava absorta en una novel·la de l'escriptor suís Joël Dicker, doblega la punta de la pàgina per mirar-lo encuriosida.
—Doncs tens raó, sí que fas cara de Joan —diu ella amb una mena d’ironia que no pot desxifrar —. Però si no ets el Joan que penso, qui ets, aleshores?
Ell es queda paralitzat. Què vol dir amb això? No la coneix de res, però ella el tracta amb familiaritat i seguretat, com si fossin part d’un record malgirbat o com si ella s'esperés aquesta trobada.
—Perdona, ens coneixem?— Li pregunta ell amb cara de babau. Ella se'l mira de dalt a baix, li agafa la mà i amb un mig somriure sota el nas li diu molt segura:
—Jo diria que sí que ens coneixem.— Ell no sap cap a on mirar i de sobte comença a notar unes gotes de suor freda baixant per damunt el front i el seu cor bategant bruscament.
De cop li ve una imatge, com qui a mig matí recorda un bocí del malson de la nit anterior: una batzacada, fum, una veu (Joan, Joan!), una dona estesa a terra amb la cama ensangonada... i ell, com un estaquirot sense saber què fer, amb el casc posat, paralitzat pel pànic. Si-si-si-si-si-si-si-si-si, torna a fer el tramvia. La dona sonriu encara.
—Li has donat el bitllet d'en Joan, però què passarà si et demana el teu? —mormola l'home del seu costat.
I ella, llavors, somriu encara més i xiuxiueja:
—Hem de baixar, Joan!
Ell obre la boca, com un peix, sorprès per la determinació d'ella. Ella. És ella la del malson? Si Si Si Si Si Si Si Si Si, sembla dir el tramvia. La parada és desconeguda. No és cap lloc on hagi estat mai, tot i que el nom li sona.
—On som? —pregunta, però ella ja s’ha endinsat carrer avall, sense mirar enrere.
L'he de seguir? Fa un pas enrere, com si el tramvia encara fos una opció, però les portes ja s’han tancat. No tornarà. O almenys, no ara. Es gira i veu l'home que seia al costat de la dona assenyalant el que hi ha escrit al vidre entelat: "RECORDA". Ella s' atura davant d' un cafè petit amb taules a fora i olor de canyella.
—Aqui fan el millor pà de pessic del barri —diu com si acabessin de quedar per esmorzar.
Ell la mira encara descol.locat.
—Però... tu qui ets? —ella obre la porta i respon:
—De debò? Un altre cop amb el mateix, Joan? De veritat m'estàs traient de polleguera.
Ella s'asseu en una taula i ell sense saber què fer, titubejant i nerviós decideix seure al moment apareix una cambrera jove i dirigint-se a ell li pregunta:
—El mateix de sempre, Joan?
No ho pot creure.... no recorda haver estat allà ni conèixer la cambrera.
Sí-sí-sí...!!! Torna a sonar el tramvia i en Joan s’adona que res del que estava vivint era real. El món al seu voltant es deforma i, de sobte, es desperta. Havia estat en coma a causa d’un accident de moto, i tot -el tramvia, la dona misteriosa, el cafè- havia estat un somni.
—En Joan s’ha despertat, truqueu a la metgessa! —sent de lluny una veu càlida.
En Joan torna a sentir vertigen. La cambrera és la infermera! El sí-sí-sí el soroll del monitor de constants vitals i la doctora...és la dona misteriosa del tramvia!!!
—Joan com et trobes? —diu la doctora—. Saps on ets? Recordes qui t'ha portat aquí?
En Joan balboteja sons mentre la seva ment visualitza "RECORDA" als vidres entelats del tram.
—Joan, m'escoltes? —insisteix la doctora.
—El tram... el tramvia m'ha portat aquí —murmura amb un aire revelador.
Al despertar del coma, ho entén tot. Mentre el seu cos restava atrapat en un somni profund, havia pujat al tram per instint. Era això o acabar desmuntant la seva vida com un moble d'Ikea sense claus Allen. Ja n'estava tip d'etiquetes: ara, a "home seriós i funcional", s'hi sumava "divorciat".
De cop el seu cervell li fa un clic.
—Ens coneixíem d'abans de l'accident? —pregunta temorós.
La doctora triga massa a respondre:
—Vam coincidir a la presentació del llibre d'en Jöel Dicker. Hi vas arribar en moto... Vas fer una pregunta brillant i desprès a la cafeteria em vas vessar el teu suc de tomàquet. Em va quedar gravada la teva cara. En Joan tanca els ulls, li comencen a venir pensaments i records: la Marta tancant-li la porta de casa als nassos, el suc de tomàquet damunt una noia maquíssima, el tramvia... la moto... i ell estirat al terra davant l'Illa Diagonal. Obre els ulls, mira a la doctora i amb un lleu xiuxiueig li pregunta:
—M'ha atropellat el tramvia?
—Més aviat l’has atropellat tu a ell. Devies anar envelat perquè has rebentat la porta i t’han hagut de treure, amb moto i tot, de dins.
—He ferit algú?
—Quatre esgarrinxades al revisor, res greu. Qui ha pres mal de debò ets tu: no t’he pogut salvar la cama -li ve fluixera. Ella s’arremanga el pantaló i li mostra cama metàl·lica —Benvingut al club!
—Ha sigut culpa meva?—pregunta ell. I es mira la cama d’ella, tan preciosa. —Ho pregunto perquè... Cobraré indemnització?
Ella somriu:
—Ni idea. Què en faries, d’una indemnització?
—Tu vas cobrar-la? Què et va passar? Jo no vull una cama de ferro.
—Aniria a voltar el món.
—Explica—diu ell. —Sisplau, explica—. I plorós torna a dir:—Sisplau, explica. Què faríem? Què farem?
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
