Si vols compartir aquest relat...
La parada de Glòries del TRAM és la més freqüentada, menys de nit, quan la solitud humana i els edificis gegants recreen un ambient fantasmal i futurista.
En Jan va seguir les instruccions: a les 04.04 hores del 24 de juny es va plantar a la marquesina, sol. Va posar una mà al vidre i va xiuxiuejar "nosocjo". El vidre es va obrir, hi va entrar i va desaparèixer.
"Primera parada: Cementiri de robots", va pensar arrossegant la mirada a banda i banda. L'olor enganxifós d'òxid i oli podrit es barrejava amb la llum de les lots, que es movien amunt i avall entre les piles de ferralla inservible.
Es va fixar en una ombra observant-lo de lluny, immòbil, amb la cigarreta incandescent:
—Merda! M'han trobat —va dir.
En Jan sabia que fugir o amagar-se seria un esforç inútil. Es va endur la mà a la butxaca i va recordar el jurament: "Protegiràs l'organització amb la teva vida".
Va treure's la pastilla de la butxaca. "Fulminant", havia dit la directora.
Va mirar un darrer cop cap a l'ombra. Una silueta se li apropava. No podia esperar més.
Es va empassar la píndola.
—Apa, bah! —digué en Jan creient que la píndola letal el mataria.
Però la pastilla el va travessar caient a terra, va ser la revelació de què era un fantasma i no tenia cos. No recordava res de la seva mort.
—Vine! Ens queda temps —digué la silueta, aturant-se a pocs metres d’en Jan. La llum intermitent d’una llanterna trencada il·luminava el rostre. Era una cara inexpressiva i pàl·lida. Havia pronunciat les quatre paraules sense moure ni un sol múscul. Però allò que realment li va fer pànic —que li hauria glaçat la sang a en Jan si encara n’hi hagués quedat una miqueta— varen ser aquells ulls vermells com de ratolí que l’absorbien amb la mirada.
L'ombra es va començar a apropar al Jan.
—Qui ets?
—Sóc en Jordi, te'n recordes de mí?
—Noo.
—Sóc...el cap de l'organizacíó LA LLUM és el Camí. La teva missió era crear la Gran desconnexió el 28 d'abril.
Tenim la missió de desconnectar a les persones de les xarxes socials.
—I com he mort?
—T'has electrocutat durant la teva missió.
—I què farem ara?...
—Primer de tot, farem desaparèixer la parada “Cementiri de Robots”. Cal transformar-la en una PERA.
—En una PERA? —va preguntar en Jan estranyat
—Sí, en una Parada d’Emocions Reals Activa. A veure, portes més de 57 díes mort i encara no t’has après les sigles ni les tasques?
—Què? Vols dir que em podría haver estalviat de prendre’m la píndola?
—Encara tens prou energia per acomplir la missió: destruir les xarxes socials de tot el planeta. I per sempre. Això obligarà la gent a tornar a ser persones.
—Però com puc fer-ho?
—Has de matar el Salvador.
—¿Quin salvador?
—Illa. Es un robot defectuós. L'has de transformar en una PERA. O destruir-lo.
Una cridòria els va interrompre i van mirar a banda i banda, estranyats.
Una manifestació arribava per l’esquerra, amb pancartes de VOLEM LA PERA.
Van sentir timbals. Una altra manifestació, més sorollosa, venia per la dreta. VOLEM EL CEMENTIRI DE ROBOTS, deien els cartells.
Els nens amb lots que regiraven la ferralla es van aturar i els van fitar, igual que en Jan i en Jordi.
El fimbrar de l'aire i un repicar sord de campanes va alertar en Jan. En cap moment no havia vist ni raïls ni catenària, però s'atansava el tramvia: els fars rodons i el morro verd maragda que li recordava els cucs de seda que de petit criava en una capsa de sabates, atipant-los amb fulles de morera. Les portes es van obrir amb un clic metàl·lic.
Mentre el Jordi afalagava el treball del Jan durant l'apagada, ell va entrar al vagó sense esperar permís. Ja acceptada la seva mort, només l'espantava fracassar.
—La seva desesperació és un bon senyal per a tornar les emocions als robots.
El Jan odiava que anomenessin robots aquells qui vivien on hi havia electricitat. Això s’acabaria aviat.
Es va asseure dins del vagó, es va treure la motxilla i va detonar la bomba que duia des del principi. "No hi tinc res a perdre, ja estic mort", va pensar.
L'ona expansiva va destruir el Cementiri de Robots i va arrossegar al Jan de tornada a la marquesina de Glòries.
—No soc joooo! —Va cridar posant les mans al vidre i entrant a la llum.
En obrir els ulls cegats per la resplendor, es va sorprendre de seguir a la marquesina. A la seva esquerra, la veu tremolosa d'una noia va xiuxiuejar "nosocjo". El Jan es va afanyar a preguntar-li quina era la seva missió. Per què en feia falta una després de la bomba? Però ella no el podia veure. Per primera vegada, es va sentir com un fantasma. En Jan va contemplar com, darrere la noia, arribaven milers de persones. Algú havia filtrat el secret de "nosocjo".
Ja no volien destruir, sinó reprogramar: crear un món híbrid on la memòria digital preservés la humanitat. Volien fer de la PERA no només una parada, sinó una nova forma d’existir. I del tramvia, el vehicle per arribar-hi.
Volia seguir la noia, però la turbamulta la va cobrir fins que va perdre-la de vista. Un xiulet agut i metàl·lic el va distreure. Era un Tram i en el rètol del davant hi posava PERA. La multitud va començar a xiuxiuejar "nosocjo", s’empenyien per entrar dins del vagó. En Jan no notava que l’empentessin, era com una fulla fràgil que arrossega vent. En Jan, conscient que és un ser energètic. Entra a la megafonia del Tram. Crea Calma i presenta a Aurora, guia espiritual.
—que fem, Aurora?
—sou lliures de decidir el vostre Camí
Alguns ciutadans pujen el Tram i arriben a la PERA.
Salvador Illa els rep;
—Benvinguts! Ara la IA és la IAN ( Intel.ligencia de l'Anima i la Natura)
La tecnologia és la nostra aliada. Aurora-Les parades del Tram de la Pera d'aquest sector són: Ca l'Aranyó on estem, aprendrem a utilitzar la IAN, Selva de Mar on connectarem amb la Terra i Parc del Fòrum on connectarem amb la Mar.
Salvador Illa-Tots agafem els nostres mòbils.
Després d'una formació el grup i Aurora tornen al Tram, els esperaba la veu d'en Jan:
—Próxima parada Selva de Mar.
Va arribar a la parada de Selva de Mar, i allà, en efecte, va haver de respondre a la gran pregunta: "Jan, què decideixes conservar de la Terra?". Jan sabia que tenia poc temps per contestar a una qüestió tan decisiva. Va pensar en el futur de la humanitat, i per fi va contestar: "Les arrels de tot allò que viu"
Una melodia suau va embolcallar en Jan i es va sentir feliç.
—He contestat bé? —va preguntar.
—No hi ha respostes bones. Arreleu-vos a la terra. Només sabent on sou, podreu avançar.
Els peus d’en Jan van enfonsar arrels i la vida va cobrar un sentit nou. Com a arbre seria infinit. El ball lent de les seves fulles va entonar una melodia de jazz suau. Arbre, fantasma, terrorista, ésser d'energia i l'escollit per complir una missió difusa... La vida d'en Jan havia donat més voltes que el tramvia. No podia dir si feia hores o anys que s'havia plantat a la marquesina de Glòries del TRAM i xiuxiuejat "nosocjo". Però sí que, en aquest anar i venir, havia descobert que el futur penjava de les arrels. "Nosocjo" va ser l'últim que va pensar el Jan abans que la seva consciència s'anés apagant amb cada vaivé de les seves branques que perduraria eternament.
"No soc jo" xiularien les fulles per sempre més en caure a terra, on ningú tornaria a trepitjar-les durant la tardor.
"No soc jo. Soc la terra. I, la Terra, som tots".
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
