Si vols compartir aquest relat...
L'home que acabava d'entrar al tramvia cridava l'atenció. Portava els cabells exageradament llargs i duia un guant vermell a la mà dreta. El tramvia era ple de seients buits, però va anar directament a asseure's al costat del Quim. Va sospirar, es va girar cap a ell, i mirant-se'l amb cara de desaprovació li va dir: "Fas pena, Walter".
En Walter era tan intel·ligent com sapastre.
—Havies d’aturar el tramvia abans d’arribar a l’última estació. Has aconseguit entrar al seu sistema operatiu?
—Impossible. Era infranquejable. Però no et preocupis, he fet una cosa més fàcil.
El tramvia es va aturar sobtadament, la il·luminació es va apagar i els semàfors van deixar de funcionar. A les fosques només un punt de llum vermella els va sorprendre.
—Estem connectats, vindran per nosaltres, no et preocupis!, va dir amb contundència en Walter.
—Aquesta és la prova? —va reclamar confós l'home del guant vermell mentre indicava la seva mà dreta il·luminada i el tramvia semblava una nau espacial. Qui vindria a buscar-los?
—Sí, era un guant o un paraigües florescent. Vaig pensar que seria més sofisticat i menys estrident un guant, que amb la sequera que portem un parigües hagués sigut sospitós, si no ho són ja els teus cabells. Encara no sé com no ens han clissat.
I mentre en Walter remugava, la foscor s'havia apoderat de tota la ciutat, i més enllà.
De sobte, el tramvia va flotar uns centímetres per sobre les vies. Un plor de nadó va trencar el silenci des del seient buit darrere seu. No hi havia ningú. En Quim i l'altre home es van mirar, paralizats. El guant vermell va començar a brillar més intensament, i una veu metal•lica va xiuxiuejar: “Massa tard, ja us han vist”.
—Però Blasi, el nadó...— va començar a dir en Quim.
—Xut, Walter! Vam dir noms en clau! — el va tallar l'home del guant, indignat.
—Perdó, Samson, però el nadó ha desaparegut i el tramvia levita com una truita que s'escapa d'una paella!
Les finestres van tremolar, i el guant va projectar un feix de llum vermella cap al sostre.
La veu metàl·lica procedent del guant va tornar-hi: "Compte, no esteu sols". En aquell instant es van adonar que no hi havia rastre dels escassos passatgers que viatjaven aquell matí. A excepció d'una silueta encaputxada situada al fons de l'últim vagó que els observava expectant, abans que el tramvia caigués sobre les vies i s'obrissin les portes. El contacte entre el tramvia i les vies va causar un gran terrabastall, cosa que va provocar el plor constant i estrident del nadó.
—Hòstia, Walter! Ja t'ho deia, jo! Mala idea crear un plor de nadó... Fa interferències amb l'avatar que ens ha de donar el senyal!
"Us he dit que no esteu sols! Esteu a punt de cagar-la!", va repetir la veu metàl·lica. L'encaputxat s'havia aixecat. Els apuntava amb una pistola. Va somriure i va disparar.
Tot va quedar negre i la veu metàl·lica va dir: "S'ha acabat, nois!. Ja us podeu treure les ulleres de 3D".
Els dos amics es van mirar fastiguejats.
—Hòstia Blasi, hem perdut per culpa teva!
—Els fan massa complicats aquests jocs.
—Sí, com si la vida no ho fos prou.
Surten del NeuroArcade queixant-se del simulador.
—El nadó?
—Trampa del sistema, diu en Blasi, mostrant el guant vermell robat.
Un apagó enfosqueix la ciutat. El guant brilla i sóna una veu: “Nivell secret: realitat alternativa activada”. Corren i pugen al tramvia, que sembla viure. L’encaputxat reapareix.
—Això ja és massa real!— xiuxiueja en Quim.
L’encaputxat avança cridant:
—El guant hackeja la xarxa!
En Blasi l’aguanta amb força; brilla més. Els semàfors parpellegen al carrer i la veu avisa:
—Desactiveu-lo!
En Quim arrenca el guant d’en Blasi i l’obre: un xip s'il·lumina. L’encaputxat torna a cridar:
—No el trenqueu!
En Quim treu el xip i el tramvia vibra.
—Si el destruïm, s’aturarà tot?
—Obvi que no ho sé. Quan he robat el guant, no he demanat les instruccions al seu propietari. No sabia que portava un xip; pensava que era una eina més per jugar al NeuroArcade, una petita trampa... Que no sóc el primer! Tothom fa trampes! Com m’havia d’imaginar que traslladaria el joc a la nostra realitat?
—El teu cabell interminable, l'apagada i el tramvia levitant, aquest plor de nadó estrident, la veu metàl·lica que se'ns apropa apuntan-nos, les nostres ulleres 3D, un guant robat amb un xip responsable de tota la xarxa. Masses móns, amic, per dir que jo només volia una estona de distracció, perquè la vida em bombardeja com al NeuroArcade.
—Doncs destruïm-lo i acabem amb tot això! La realitat virtual no podrà funcionar sense aquest xip.
Tots dos havien vingut per passar una bona estona i distreure's de les seves vides, dels maldecaps d'oficina, rutines avorrides, dies grisos asfixiants gens refrescants... Necessitaven sortir, esbargir-se i riure. No esperaven pas aquesta aventura.
En Quim va llençar el xip a les vies just quan el tramvia tornava a moure’s bruscament. Una espurna va saltar en esclafar-lo i tot va tremolar. L’encaputxat va cridar: “Què heu fet, inconscients?!” El guant es va apagar i va caure a terra. Durant un instant, el món va semblar congelar-se. Però el tramvia no es va aturar. I ara anava sense conductor.
—T’imagines que tot això és part del joc encara?
—O pitjor! que som només personatges d’una història escrita per deu persones diferents.
De sobte, el tramvia va començar a fer un soroll estrany. En Blasi va mirar en Quim.
—Saps què? Ja no em fa gràcia.
Amb un salt decidit, van córrer cap a les portes i van sortir disparats del tramvia en marxa.
Van rodolar per l’asfalt com croquetes mal fetes. En Blasi es va aixecar primer, amb un genoll esgarrinxat i la dignitat feta miques, mentre que en Quim, estirat a terra, reia. El riure però es va tallar en sec quan un sospitós cotxe amb vidres tintats va començar a apropar-se als dos amics i la finestreta del seient del darrera baixava lentament. Darrera la finestreta, s'hi intuïa la silueta encaputxada que una estona abans era la figura d'un joc de realitat virtual.
—Vaja, vaja... —va exclamar la figura. Qui tenim per aquí? El parell de gamarussos que han estat a punt da cagar-la dins d'una ficció i que ara ja l'han cagat del tot fora del joc?! Nanos, ara sí que l'heu feta bona... El Quim i el Blasi van mirar-se. No tenien forces per arrencar a córrer però tampoc volien fer-ho. Havia arribat el moment d'entendre què estava passant i la resposta s'amagava sota una caputxa.
—Qui ets i per què ens està passant tot això? —va preguntar el Quim.
—Dona la cara! —va cridar el Blasi amb un to que va sonar més desesperat que amenaçador.
—Sóc una projecció de la IA del guant.
—Una què?
—El joc ja no existeix. Vau trencar el xip, però la vostra ment segueix connectada. Sou dins d’un bucle de simulacions.
El guant es va encendre sol:
—Últim avís: escolliu quedar-vos o sortir, si podeu. Però recordeu, no heu estat mai lliures en cap realitat. Ni tan sols ara. La Llibertat és una il·lusió. En Blasi va mirar el guant i després en Quim.
—Potser la llibertat no és sortir... potser es tracta d'escollir.
Va prémer el guant. De sobte, tot es va esvair.
Quan en Quim va obrir els ulls, eren al tramvia com al principi.
Tot semblava normal.
A la seva mà, immòbil, brillava discretament un dit... vermell. I el trajecte tot just acabava de començar.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
