Els homes del trajo de color taronja
Si vols compartir aquest relat...
La parada de Glòries del TRAM és la més freqüentada, menys de nit, quan la solitud humana i els edificis gegants recreen un ambient fantasmal i futurista.
En Jan va seguir les instruccions: a les 04.04 hores del 24 de juny es va plantar a la marquesina, sol. Va posar una mà al vidre i va xiuxiuejar "nosocjo". El vidre es va obrir, hi va entrar i va desaparèixer
A dins hi havia desenes d'homes amb trajos de color taronja feinejant al voltant de la locomotora d'un tramvia. Un d'ells, el que li havia donat les instruccions el dia abans per arribar fins la marquesina, li va allargar aquell uniforme taronja. En Jan es va passar les mans pels cabells blancs i va sospirar. No tenia escapatòria. La feina dels "Homes Taronja" va transformar la locomotora en un artefacte insòlit. Una mena de monòlit, també taronja; podia ser una arma o podria ser un ídol tecnològic. Algú va inscriure-hi unes sigles: A:R:S:E:C. DT-2. "El problema" va dir Jan, "és que per moure'l discretament caldria que la ciutat sencera patís una apagada".
En Jan va sentir que tot el seu cos tremolava. Va notar com una descàrrega elèctrica li creuava des de la punta dels dits dels peus fins al clatell. Ho havia de fer. Hi estava decidit. Amb el cap cot, fent el cor fort a un temor gairebé paralitzador, va agafar l'uniforme de color taronja i se'l va posar. Aleshores, va sentir un gran crit. Estava atordit.
No sabia d’on venia aquell crit. Si sortia del seu interior, amb una clara intenció d’esbravar aquell neguit que li havia general la discussió amb l’Antònia, o bé si els seus sentits una mica trasbalsats li avisaven que havia d’atendre una alerta exterior amb urgència.
Era el seu interior que esclatava i no podia silenciar més. Es va repenjar a la paret, va fer un parell de respiracions llargues, lentes. Tot anava massa ràpid pel seu gust; havia de fer una pausa, ordenar els pensaments: Estava allà per decisió pròpia; què era aquella mena de pastanaga gegant?, per a què serviria?; que volien dir les sigles? Tot havia de ser taronja?, li donarien menjar?, començava a tenir gana. Tot i això, va ignorar el retrunyir dels seus budells; hi havia moviment. El crit havia provocat un efecte immediat: tots es dirigien cap a la pastanaga gegant i s'agrupaven: el grup "A", carrer Aragó; el grup "R", carrer Rosselló; l'"S", carrer Sardenya; seguit per Entença i Còrsega. Mentalment, va resseguir aquells punts en el mapa de la ciutat.
En Jan formava part del grup A, del DT2: Detonador2. Quants més n'hi devia haver escampats?
Van agafar una de les mànegues que sortien del monòlit. Van arribar a Aragó. Amb el cap cot van pujar les escales dels pisos assenyalats amb un punt taronja i en Jan va recordar les últimes paraules de l'Antònia:
–Els turistes no en tenen cap culpa... i què passarà amb els nens?
Aquelles paraules el perseguien. Com havia pogut pensar que s'havia oblidat dels nens? Ell que tot el que feia era per l'Antònia des del dia que va nèixer; la seva única neta. No hi havia casualitats en aquesta aventura, no hi havia marge per cap error. I aquella nit, no era una nit qualsevol. 24 de juny.
En Jan seguia el comboi del grup A escales amunt. Van fer una parada al replà del desè pis per agafar aire. L'home de cabells arrissats i ulleres rodones que tenia davant, en veure la seva cara de desconcert, li va explicar que només durant aquella nit màgica, els Homes de Taronja tenien la capacitat d'entrar als somnis de tots els nens i nenes.
Decidits, els components del grup A van apuntar les mànegues cap a les portes marcades i hi van disparar els relats que havien tramat. Així, l'endemà la canalla es llevaria amb aparent normalitat, però quan sortissin de casa i trepitgessin el primer panot, l'encís s'activaria i es dirigirien, en tram, cap a la central del Besós per fer-la volar. En Jan estava pàl·lid. L'Antònia des de ben petita havia tingut la capacitat de veure algunes imatges del futur i ahir havia sabut que ell s'incorporaria al reclutament dels “Homes Taronja”. De fet, era per això havien discutit, i ara de cop entenia la seva darrera pregunta... “què passarà amb els nens?” Era molt perillós enviar-los a la Central!
En Jan va entendre que l'havien enganyat, i que només era un instrument. La finalitat? Convertir tots els nens de Barcelona en zombis kamikazes. Volarien la Central, i mitja ciutat. La política estava convertint els somnis infantils en el malson del present. Calia desactivar el monòlit... però els Homes Taronja no el deixarien.
Es va dirigir a corre-cuita cap a la central del Besòs. Les cames li feien figa. Tot d'un plegat va pressentir que no hi seria a temps. Barcelona va quedar a les fosques. En Jan va sentir que defallia: ja tot era inútil. Una espessa boira de fum omplia els carrers. I lluny, uns nens amb ninetes ataronjades que brillaven en la foscor... De debò veia el que es pensava que estava veient? Era real aquell exèrcit de canalla d’ulls ataronjats que se li aproximava? Qui governava la ment d’aquells autòmats que cada cop teia més a prop?
Per cautela, immers en la foscor, va decidir deixar el camí que el Tram té escrit al terra, i que aquell exèrcit ataronjat resseguia disciplinat.
"Pensa, Jan, pensa, que pots fer?" Es preguntava. Si resseguien el camí escrit a terra, els podia fer donar voltes sense parar, tan sols havia d'anar a una sala de màquines i fer que les vies fessin un circuit tancat. "Que fàcil!" es va dir irònicament. Després havia de fer esclatar la pastanaga gegant, aquella andròmina els domina el cervell.
Va recaragolar una de les mànegues cap a l'interior de l'andròmina fàl·lica, i es va anar inflant fins que provocà un estrepitós renou confirmant que el controlador dels pensaments dels infants havia estat destruït. Rere el fum de la detonació, s'erigia una vagina en salvadora de la població. Plovia espuma rosa. Era la màgia del solstici d'estiu? Després de quedar-se meravellat per aquella imatge que se li escapava dels sentits, però que, en aquella època posthumana, tot semblava possible, s'apropà el rellotge intel·ligent a la boca i envià una nota de veu a l'Antònia:
—Tenies raó... La humanitat no ha d'acabar així. Ens queda molt per aprendre, encara hi ha esperança. Torno a casa.
Amb un batibull de pensaments rondant-li pel cap va enfilar carrer amunt, deixant el mar d'espuma rosa enrere. Estava nerviós. No sabia què es trobaria quan arribés a casa. Havia marxat enmig d'una discussió. Una discussió, però, que li havia donat el coratge per prendre la decisió correcta. Ho sabria veure? El sabria perdonar? Absort en aquests pensaments, va tardar uns minuts a adornar-se que l'espuma rosa li havia desfet l'uniforme. Era de dia, tornava a ser a la parada de Glòries i la resta d'homes de taronja havien desaparegut. Estava esgotat; esperaria el següent tram perquè l'apropés a casa l'Antònia. El vagó anava ple de turistes tornant de celebrar la revetlla.
Maldant per fer-se un lloc entre aquell ramat, en Jan aconseguí agafar-se just abans que el Tram arrenqués. Tres parades i baixaria a Selva de Mar. Amb el cap emboirat, pitjà el botó per obrir la porta i en sortí escopit. Fou en creuar la mirada amb la conductora, que quedà fos... Unes nines taronges s'allunyaven somrient en direcció a la central.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
