Si vols compartir aquest relat...
Quant feia que mirava per la finestra sense veure res? El cap a Can Pistraus i la veu que anunciava propera parada: La Sardana. Hòstia, qui ho hagués dit, tota aquella gentada empenyent-se per sortir. Per fotografiar la plaça de la Sardana. Qui ho hagués dit, abans del llibre. Abans de la pel·li. Abans dels Oscars.
Va pujar tot l'equip, després de sentir el seu nom enganxat a l'and the Oscar goes to. Van ballar, van desplegar la pancarta i se'ls van endur. Emmanillats, davant d'una audiència de dinou milions de persones. Davant del món sencer, quan la imatge va córrer per les xarxes. Si no vols pols, no desafiïs la Nova Llei Suprema Americana. Ara et pots esperar qualsevol cosa de la gent, ja casi no ens sorprèn gens ni mica les bajanades del personal. De fet, no vaig poder sortir del tram a la meva parada. Una senyora ben mudada em va trepitjar, empènyer i de cop vaig veure la serie d' V. Clar que no m'estranya, fa dies que la xarxa en va plena. A l'hospital tinc temps de sobres. Dormisquejava a la butaca, passant fred i ànsia, amb aquella mena d'olor que fan els hospitals. Anava de pressa a treballar i altre cop a la clínica. Em quedaba embadalida mirant la gent al tram i cada vegada en pujava més, i altre cop la Sardana. Ja hi tornàvem a ser, empentes i embranzides en aquella plaça que per mi era casa i per ells escenari.
No calia morir d'èxit, la vida de les petites coses continuava .
Haver escrit el llibre em trencava la rutina i no podia amb els meus reptes diaris;cuidar la Mare malalta que era a la clínica.
La plaça de la Sardana, era l'escenari del crim, d'aquella novel.la escrita per mi, i que havia inspirat al director per portar-la a la gran pantalla. M'indignava el cinisme de la situació. Era un assessinat en un emplaçament amb història, però la pel·lícula havia viralitzat una coreografia lligada a un missatge polític que no era el meu. Ara la plaça era un escenari amb projecció mundial, un decorat fictici que res tenia veure amb la meva idea original ni amb els records que em van inspirar.
Vaig pensar que calia fer alguna cosa per aturar aquell sense sentit. Aleshores se'm va acudir que, com que gràcies a la popularitat adquirida a la novel.la, els meus seguidors a les xarxes socials havien crescut en progressió geomètrica, podria difondre alguna notícia "fake" que fes desistir la gent de visitar la Plaça de la Sardana. Podria fer-ho o bé podria crear una altra novel·la, que fos igual d'impactant que l'anterior i, ara, amb tants seguidors a la xarxa, segur que tindria molta més difusió; però això sí, que passes en un altre indret de la ciutat, emblemàtic i misteriós, sense parada del tram, o com a mínim, que no fos del meu recorregut habitual. El meu editor, però, no hi estava d'acord. Volia allargar l'èxit sardanesc com un xiclet i fer-ne una saga llarga i truculenta.
—Que no veus que el true crime està de moda? Tothom vol posar llum a la foscor!
Una veu em va fer sortir de les meves cabòries.
—Vostè és la Natàlia Freixa, oi?! La de l'Oscar! Que baixa ara La Sardana? Ui, miri, hi ha un munt de policia!
Vaig alçar el cap i efectivament, vaig veure un munt de policia, molta gent i poques persones. Feia dies que dormia poc amb el tràfec de la feina i de les hores eternes al costat de la mare. Potser tot era fruit de la meva imaginació? Ans al contrari, al vell mig de la plaça, sobre el pedestral, jeia un cos inert amb un flabiol clavat al cor. Apropar-se al lloc dels fets era com deslligar el nus d’un collaret. A mesura que m’hi acostava més peus, cames, braços i mòbils veia. Mans clicant pantalles com si no hi hagués demà. Fotos i més fotos. Vaig aconseguir avançar a cops de colze, vaig aixecar el cap i davant meu: el pedestal.
I a sota, bassals de sang. Però, de cop, una tronada, un aiguat, i tot va quedar esbandit. Es va sentir un fimbreig en cadena, després un pet, i tot a les fosques, com si el món sencer hagués caigut dins la gola d’un llop. Començaven deu dies de l’apagada més grossa del segle. O del ciberatac de la Nova Llei Suprema Americana. Com em ressonaven les paraules del meu editor: "Ara tothom vol posar llum a la foscor". En dècimes de segon va esdevindre el caos absolut. Éssers individuals i individualistes corrien i cridaven sense sentit. A on havien quedat els valors de la sardana? La germanor, la unitat, la resistència? Ara més que mai necessitàvem crear una "Supersardana". Jo volia comunicar a tothom que la Nova Llei Suprema Americana no podria amb nosaltres. Qué coi! Érem catalans! Fills i filles de castellers, sardanistes, gent d'aplecs de muntanya. Al nostre ADN teníem el contraatac perfecte: la unió d'un poble resilent! Però com fer-me escoltar sense les xarxes socials que em feien diàriament d'altaveu? La gran apagada ens va fer adonar de l'eina que teníem per comunicar-ho amb la ràdio analògica. L'autor del crim aviat seria descobert. El Tram es va aturar amb l'apagada i vaig tenir temps de pensar. La unió tan impensable en altres temps, s'anava fent realitat i s'acostava amb determinació la resposta que voliem donar a l'atac rebut. Mentre la ràdio clamava unitat a ritme de sardana, una figura inquietanent coneguda entre la multitud em va observar. Ulls fixes, mig somriure. Portava una funda de flabiol penjada al braç. No vaig poder dir res. Una mà desconeguda m'agafava per la dreta mentre una altre ho feia per l'esquerre. La supersardana havia començat.
Tot d'una, mans enllaçades arreu formant sardanes concèntriques! Una senyora cantava "La Santa Espina" i tot seguit, moltes més veus s'hi van unir, rebatejant-la com "L'Espina del Tramvia". Increïblement, un reporter de ràdio, micròfon en mà, va dur l'eco del nostre cant als milers de llars que havien aconseguit trobar un transistor. La ràdio i les xarxes socials (dels telèfons que encara funcionaven), van fer que la supersardana, fos retransmesa per tot el món. Aquella ciutat, aquella plaça, aquella dansa ... Trigarien molt a sortir de l'imaginari col·lectiu!
I jo segur que no podria oblidar el moment, estava condemnada a escriure un nou true crime, era el meu destí. I mentre mirava de no caure i obrir-me el cap entre tant moviment de cama desacompassat (la coordinació mai ha estat el meu fort), me'n vaig adonar: el cadàver continuava a terra, però el flabiol no hi era! Una turista ianqui, emulant el rei Artús, l'hi havia arrencat sense miraments i s'hi feia una selfie!
—Excuse me! Miss! Però on va?! És una prova!
"Don't worry! Totes les proves t'incriminaran a tu!" I de cop, ho vaig veure clar. El tram. La Sardana. La pancarta. Els emmanillats. La coreografia. El missatge polític. El ciberatac. La figura amb un estoig de flabiol. La ianqui. I per últim, la mare a l'hospital. Ai la mare! Les seves darreres paraules! Com havia tingut els ulls al clatell? El cap a Can Pistraus, altra vegada. Havia d’arribar ràpidament a l’hospital, la mare m’esperava. Però, com hi aniria, si el tram no funcionava? Tampoc podia trucar ni consultar les parades de bus o tren més properes. No teníem Internet i anàvem perduts per la ciutat, per una plaça de la Sardana plena de gom a gom que començava a mirar-se els ulls.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
