Si vols compartir aquest relat...
L'home que acabava d'entrar al tramvia cridava l'atenció. Portava els cabells exageradament llargs i duia un guant vermell a la mà dreta. El tramvia era ple de seients buits, però va anar directament a asseure's al costat del Quim. Va sospirar, es va girar cap a ell, i mirant-se'l amb cara de desaprovació li va dir: "Fas pena, Walter".
En Quim va aixecar la mirada del mòbil i se'l va mirar. Es va treure l'auricular de l'oïda dret i va dir: "Disculpi, no l'he sentit. M'ho pot repetir?". L'home del guant vermell el va mirar als ulls i quan estava a punt de parlar, es va sentir un soroll, es va quedar paralitzat i va caure sobre ell. En Quim va mirar al fons del vagó i va veure una dona vestida de blanc. Li va somriure.
Veure-la allà li va sacsejar records enterrats, no tenia clar si era una al·lucinació. El somriure era el de la dona a qui havia estimat. També recordava l'home que tenia al costat, tots tres havien patit un accident i ella va morir; va assenyalar el guant vermell i li va etzibar: "Almenys tinc la consciència tranquil·la. Jo ja fa temps que vaig desar el guant vermell".
La dona que vestia de blanc va atansar-se als dos homes que estaven a terra preguntant-los si estaven bé. El tramvia estava aturat i semblava una avaria. L'home que duia el guant vermell se'l va treure i li va posar la mà al nas del Quim. "Ensuma", li va dir. "No veus que encara fa la seva olor?" La dona que vestia de blanc es va desmaiar.
En veure-la així, tots dos es van mirar i van empal·lidir. Els haurien descobert? El guant amagava una fragància que endormiscava les dones. Modificava la resposta de la Pituïtària, la glàndula principal del sistema endocrí. Quan ensumaven aquella olor el sistema endocrí provocava un augment d'insulina i les fèmines perdessin l'orientació.
L'entorn de l'exparella s'esvaeix amb ells i es transforma en un ring de boxa boirós i somnolent. La dona jau a terra inconscient, la sang que li brolla de la boca li taca el corbatí negre i la camisa blanca. En Walter es descorda els guants amb les dents i s'ajup per atendre-la. El contrincant alça els punys vermells cap al sostre del gimnàs. Els ensuma. La ferum de la sang de la dona amb la suor d'en Walter tira enrere: "Tombaria a qualsevol", pensa en Biff.
L'ambulància s'endú l'Eva en estat greu. En Walter l'acompanya i neix un amor secret entre tots dos que el destí truncarà aviat.
El record desapareix. En Biff segueix a terra, però l'esperit de l'Eva, la dona de blanc, ja no hi és.
Un cop situat, el Quim va sacsejar en Biff: "Per què has tornat? Per què, després de tant de temps?", li va cridar. Mentrestant, un altre passatger del tramvia es va acostar on eren ells dos: "He avisat el conductor. Ara ve una ambulància", els va dir. I ben aviat es va sentir una sirena que s'atansava.
En Biff va obrir un ull i murmurà: «No he tornat. Mai me n’he anat.» En Quim, encara a terra, va notar un calfred. La sirena, cada cop més propera, trencava el silenci.
—Hola, amor —va dir una veu familiar. L’Eva tornava a ser allà. Una olor dolça i estranya tornava a omplir el vagó, com un record que no marxa mai.
El nii-non, nii-non estrident va omplí el carrer i va entrar dins el tram fort i veloç, amb les seves llums. Calgueren uns segons intensos perquè la sirena s´anés fonent.
Per les finestres obertes un remolí de flux turbulent va entrar i va sacsejar el tram, abans d'arribar a Glòries.
“Estàs bé, Eva?”, preguntà el Quim.
En Biff digué: “I tu Walter?”.
"No estic bé, no", el Quim va desviar la mirada, "han passat molts anys, però encara la veig per tot arreu. Fa un moment era aquí al teu costat".
"Jo puc ajudar-te", li va dir el Biff aixecant-se de terra.
"Tu me la vas prendre."
"Va ser un accident".
"Un accident?", la mirada del Quim es va omplir de ràbia, "no suportaves que s'hagués fixat en mi".
“L´Eva t'estimava. Amb mi va descobrir com atansar-se a tu. De fet diria que hi va haver un moment que la nostra amistat la feia patir”.
Els ulls clavats a terra d'en Quim es van alçar. Va mirar de fit a fit en Biff, i llavors va recordar. Com n'eren d'amics!
“Walter, ella accedint a l´arbitratge entrava al teu món. Al nostre món”.
En Quim escoltava.
El cap li bullia amb records confusos, però la veu d’en Biff sonava clara, com si sortís d’un lloc segur i remot alhora.
"Quan ella va acceptar arbitrar aquell combat, vaig entendre que no ho va fer per mi, ni per tu. Ho va fer per nosaltres. Volia comprendre el que ens unia. Jo no estava enamorat d'ella, sinó de tu, i ella tenia por de perdre't".
Ara, l'escriptor d'aquest relat, assegut al tramvia a rebentar, vol acabar aquesta història inspirada en els dos homes que hi ha drets al seu costat. No sap cap on tirar: i si fa parella als dos homes després d'anys d'un amor contingut? S'asseu una dona al costat de l'escriptor i de reüll mira la pantalla. "Em dic Blanca. Encantada, soc editora."
Hola Blanca!
La teva cara em sona... Crec que una vegada vam coincidir en una entrega de premis, eres la que anava acompanyada del director de l'editorial Valldeferro?
—Sí, efectivament. Ell és el meu exmarit. La seva amant també estava en aquella festa... Era la cap de premsa del premi Martí Josa.
Després ens vam divorciar i ara soc autònoma.
L'escriptor roman pensatiu; blanca encantada, exbanyuda, excasada i exassalariada ressonen dins seu i l'empenyen a acabar el relat, mentre la Blanca es fon en la multitud en veure's ignorada. "Exviva!", pensa, i comença un tecleig frenètic: en Quim i l'home pelut s'abraçaren entre plors i singlots, els passatgers de la vora van aplaudir emocionats.
Aquell gest col·lectiu no celebrava res. Servia per deixar anar allò que ja feia massa temps que pesava.
En Biff respirava feixugament. Per fi s’havia alliberat del silenci d’un amor mai confessat.
Walter havia deixat enrere una carrera brillant per viure una vida anònima.
I tots dos —ho sabien ara— havien perdut la mateixa dona dos cops. Tanmateix, el destí els deia que potser no l’havien perdut del tot: l’havien portat sempre a dins, i era el seu record el que, sense ser-ne conscients, els havia mantingut units. La generositat de l’Eva, fins i tot en l’absència, obria ara la possibilitat d’un amor correspost. Alguna cosa en les paraules de la Blanca ho havia fet evident.
En Quim va mirar en Biff i no hi va veure un rival, sinó algú que també havia estimat amb intensitat. L’Eva ja no era absència, sinó el fil invisible que els unia per sempre. Sense dir res, van restar drets, espatlla amb espatlla, mentre el tram avançava lent, com si entengués que, finalment, els dos sabien cap on anaven junts.
En Biff inspirà profundament mirant fix a l’amic."Sé que puges al Tram, de dilluns a dijous, aproximadament a la mateixa hora. Baixes a Fòrum”.
La cara del Quim s´avançà interrogant.
"Avui m'he decidit”, i afegí: “Ah!, he agafat el teu guant!”. L'alçà, com un trofeu. Mirant-se’l atentament els dos, esclafiren a riure. I es van trobar abraçant-se. L'escriptor va posar el punt final, va tancar el portàtil i llavors se'n va adonar. Aquella història que havia escrit era un missatge que s'estava enviant a sí mateix. Necessitava una vivència extrema per fer el pas? En realitat tot era més senzill. Només es tractava d'estimar.
Va decidir que aquell mateix vespre parlaria llargament amb en Joan".
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
