Concurs de relats col·lectius La TRAMa 2025

Bases concurs

Queden: 0 dies

Queden: 0 torns

Portem: 20 de 20 torns

Torns saltats: 12 torns

Data límit: 29/05/2025

Li toca a: -

Punts de cohesió:
-El temps verbal és el PRESENT
-El protagonista es diu JAUME

Minairons, go home!

Si vols compartir aquest relat...   

Acomiadar-se de la mare la mateixa setmana que el pis de dalt s’ha convertit en un Airbnb, és difícil. En Jaume plora al tramvia abraçat a la seva herència. Una capseta de fusta on hi diu: La pots obrir només si saps què fer i què dir. De sobte, un grup de turistes exaltats xoquen amb ell i sent un crec. Tot de follets pugen pels braços d’en Jaume cridant a l'uníson.
—¿¡Què farem, què direm!?

No estava preparat encara perquè s'obrís la capseta... i ara és oberta ... No sap què fer ni què dir... però ara només vol tancar-la. A què es referia la mare quan deia que només podia obrir-la si sabia què fer i què dir? Els follets cada vegada li fan més nosa. Crida: Prou!!! I de sobte resta tot en silenci. Els follets després d'un minut tornen a posar-se de nou en moviment i van baixant pel cos... arriben a les cames i als peus i segueixen amb la seva cançó: què farem, què diem!? Per un instant, recorda la mare... ella sempre deia que dubta massa a l'hora de fer coses i de dir el què vol dir. Potser és la seva darrera lliçó? Típic de la mare; ensenyar sense manar, com qui planta llavors de saviesa.
En recordar-la, en Jaume intenta no plorar en un tramvia ple de turistes fascinats pels encants de Barcelona. Dissimulant, abaixa la mirada i, obrint una petita finestra dins seu, pregunta als follets que ballen i murmuren:
—Us fa res tornar a la capsa? Ara no és bon moment.

Els follets aturen de nou la seva dansa, el miren fixament i, amb una sola veu composta d’un centenar de timbres aguts i esmolats, responen:
— Encara no és hora de tornar.
— Primer ens has de dir què fer —diu una de les veus per sobre de les altres.
— O què dir —contesta una de més greu.
— Sí, sí, sí. Què farem? Què direm? —afirmen tots alhora.

I sense saber què respondre, una veu metàl·lica ho fa per ell:
— Pròxima parada: Glòries.
La funerària és a cinc minuts i allà l’espera una taula freda, un cafè cremat i decisions que mai hauria volgut prendre sobre com acomiadar la mare.
Quan hi arriba, seguit de cent follets, demana a la dependenta que li expliqui les opcions d'enterrament.
 Ella comença a donar idees sobre taüts, flors i música en directe.
—I tot això, quant puja? .
—Depèn de les prioritats del client.
En Jaume es voldria fondre de vergonya. Un dels minairons li puja al genoll i diu:
—Demana un pack barat i nosaltres ens encarregarem de la resta.
En Jaume dubta. Què fer? Què dir?
—Miri, de moment ho fem senzill.

Surt d'allà amb el cap com un bombo. Haurà d'avisar els tiets i les amigues de la mare (Whatsapp? Millor trucar.)
I les flors, la cerimònia, la música? Massa coses alhora.
Tot d'una es gira i comença a donar ordres al seguici de minairons:

—Vosaltres els aspectes pràctics, jo les relacions humanes!
Ara només vol tornar a casa, dutxar-se i plorar.

—Tan de bo algú organitzés la cerimònia per mi.
Diu abans d’adormir-se.
Es desperta pel Sol. Cosa estranya ja que al pis de mala mort on viu de lloguer no té llum natural, ni aquest immens finestral. I el vestit negre que duu no és el seu pijama.
—Bon dia i de res.
Li diu un follet a cau d'orella.
En Jaume està assegut al llarg passadís del tanatori.
 Una treballadora s’apropa i comenta que tothom l’espera per fer el comiat. En Jaume, situant-se, s’aixeca i la segueix. De sobte nota un paper a la butxaca: un discurs de dues planes parlant de la seva mare. En Jaume vol suport i facilitats, però els follets parlant de la mare és massa personal. Dubitatiu, entra a la sala i s’apropa al faristol. Amb la gola seca i el cor encongit, guarda el paper a la butxaca i mira la gent. Familiars, amics, veïns… la mare seria molt feliç de veure’ls tots aquí. Sentint l’estima de tothom, sobretot la de la seva família, procedeix a fer un discurs seu: proper, senzill i sincer.
Després d’alguns tràmits més, en Jaume surt veient que tothom encara l’espera.
 Es dirigeix primer cap a on hi ha els tiets.
—Quina preciositat de cerimònia. La teva mare estaria tan orgullosa...
A en Jaume se li fa un nus al pit, impedint-li contestar, fet que aprofita el tiet per a dir:
—Nano, ho has muntat bé això eh! Ja et demanaré consell, que a la "jefa" li queden quatre dies!— I tot seguit, es posa a riure sorollosament.

De sobte, entra en escena un home amb cabell llarg i canós vestit d'una forma molt cridanera, samarreta groga i pantalons bombatxos verds. Samarreta groga?.. en un funeral? L'home s'acosta a Jaume i diu que sent molt la pèrdua. De què coneixia la mare? El tiet que abans reia sorollosament ara semblava contrariat. Era clar que el coneixia.
—Veig que no estem per abraçades —diu mirant els tiets amb incomoditat.
Abans que ningú pugui reaccionar, l'estrany agafa en Jaume pel braç i se l’enduu cap a un racó.
—La teva mare tenia un "préstec" meu, i m’agradaria recuperar-lo. Si pot ser avui, millor. Ah, sí... hola, fill. Veig que els follets t’han anat força bé durant tot aquest temps.

En Jaume fa un pas enrere, descol·locat.
—La teva mare no et va dir res de mi, oi? —pregunta l’home amb veu baixa—. Bé, millor així. La qüestió és que jo vaig atrapar els minairons fa anys i els vaig confiar a la teva mare perquè et cuidessin abans de marxar.
—I per què tornar ara? —pregunta en Jaume.

—Perquè ha arribat el moment de recuperar-los.

Contrariat, en Jaume s’aparta i, instintivament, estreny la capseta dins la butxaca, protegint el regal de la mare.
“Què farem? Què direm?”. D'entre tots els dubtes, de sobte en Jaume s’atreveix a fer la pregunta que més l’inquieta:
—Ajudeu-me, si us plau; feu fora d'aquí a aquest home i digueu-me: la mare us va fer servir mai per cuidar-me de petit?
 Els follets diuen llavors:
-No, mai. Ella deia que criar un fill sola no era màgia, només amor i paciència. No vam intervenir mai. De fet ella creia que tú tampoc ens necessitaries, però en els últims temps estava preocupada pel teu futur i tenia por que, quan ella ja no hi fos, el teu pare aparegués i es convertís en una mala influència...

En Jaume se sent molt trist i buit. Tants esforços per què? Una feina precària, un piset rònec, sense parella... Les coses que hauria pogut aconseguir amb l'ajuda dels minairons! Reformar el pis, crear una plataforma web per a la startup que volia muntar, ser més ric, més atractiu, més...
Llavors mira fredament el seu pare, i després els minairons.

—És hora de tornar a casa.
—Ja l'heu sentit, torneu amb mi. A casa!
Exclama satisfet.
—No em referia a ells.
Un dels minairons fa un pas endavant.
—Des que ens vas abandonar, som a casa.
Es llencen a sobre seu sota l'atenta mirada del seu amo. Tot de records amb la seva mare circulen pel seu cap mentre despedacen a son pare.
—Va per tu, mare.

De cop, silenci. En Jaume, que havia estat aguantant la respiració per la tensió, veu que tot ha canviat: el pare ja no hi és i, en canvi, la mare sempre hi serà. Els follets aplaudeixen.
- Vinga! I ara, què farem? Què direm? Tenim idees per la startup i per fer fora els de l’Airbnb.
En Jaume somriu. Per primer cop sap què vol fer i què ha de dir.


En Jaume es desperta sobtadament, com si tornés d'un lloc llunyà. Encara sent unes veus que pregunten: Què farem? Què direm?
Mira al seu voltant i localitza la capsa de la mare a la tauleta de nit. La capsa és oberta, però buida. Era tot tan real... S'alça i obre la finestra, fent que una nova tranquil·litat l'envaeixi. És hora de començar a viure.
Filtres:
  • El tramvia, un element més de la narració:  

El concurs s´ha acabat!

Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:


Utilitzem cookies pròpies i de tercers. Si continues navegant considerem que acceptes aquestes cookies.
Pots canviar la configuració del teu navegador en qualsevol moment. Política de cookies