Si vols compartir aquest relat...
Nou corxeres amb la nota “si”: si-si-si-si-si-si-si-si-si. El so que avisa del tancament de portes del tramvia. Passava per allà, l’ha sentit, i d’una revolada, sense saber per què, hi ha entrat. No ho pensava fer. Estava anant, a peu, a la botiga d’esports de l’Illa, a comprar una pala de pàdel. Ni tan sols té bitllet, ni sap quin bitllet li cal. Per què hi ha entrat? Un cop dins, busca el millor lloc per seure. Veu una parella que xerra animadament. Decideix que, davant seu, serà un bon lloc per fer el trajecte. Un trajecte que, fins fa uns segons, no sabia que faria. Quan seu, callen un moment, però de seguida reprenen la conversa. Para l’orella dissimuladament i no es pot creure el que s'estan explicant. Que si la Mamen es veu d'amagatotis amb un de l'oficina que té casa a Begur, que la dona del paio està forradíssima i és tonta del cagar, que el tio li ha dit a la Mamen que no s'estima la dona i amb qui vol estar és amb ella, i que queden les tardes de dijous, que la dona té pàdel, per trobar-se a un piset-picadero que el manso té a Pedralbes..
El tramvia s'atura a Numància amb un lleuger sotrac. Ara podria baixar i anar a buscar la pala que tant li ha demanat el seu nebot, havent-se estalviat de caminar uns quants metres. Però no s'aixeca. Es queda immòbil mirant com la porta que tenia més a prop es tanca de nou i el tramvia reprèn la marxa. Torna a centrar-se en la història de la Mamen.
És tan surrealista tot i alhora tan versemblant: Casa a Begur, Pedralbes... I tonta del cagar és una expressió molt pròpia de l'Alfred, el seu home. Fins i tot està segura que ell li havia parlat d'una tal Mamen de la feina, no hi havia parat atenció. Ara li agradaria haver-ho fet, però sempre l'escolta d'esma, com ha pujat ara al tramvia. Ja es pot preparar, en arribar a casa. L'interrogatori serà impecable. Qui és la Mamen aquesta? Confessa! O potser no, potser és millor dissimular, no dir res, i mirar-li el mòbil d'amagat. Així traurà el gat del sac. O encara millor: dijous, en lloc d'anar a jugar a pàdel, es presentarà al pis de Pedralbes. Enxampat! li dirà. Els pensaments obsessius la transporten a un altre món i no se n'adona que ja és a la parada de l'Illa. No sent ni l'anunci de la megafonia ni les nou corxeres. Entra una dona pèl-roja, a correcuita, amb dues bosses grans de paper. La parella atura de xerrar i saluda la senyora: Ei Mamen! Què hi fots per aqui? De compres?
I ella, la “tonta del cagar” i “forradíssima”, fa veure que està distreta amb el mòbil i es mira de reüll la tal Mamen. Les arrels dels cabells li cremen. La Mamen diu que va a l’hospital a veure la seva mare. Ella, “la tonta del cagar” i “forradíssima”, es llepa les genives. Va al Broggi. La parada es diu “Hospital Sant Joan Despí-Tv3”. Entesos.
Obre Linkedin, mentre continua mirant de reüll a una Mamen ploranera, amoïnada per la salut d'una mare que està en estat greu. Escriu les paraules claus: "Maria Carmen" i el nom de l'empresa del seu marit. Al quart perfil que visita, bingo! Maria Carmen Fernández, responsable de logística. La mateixa cara de traïdora que aquesta que té davant. Procura no cridar l'atenció però no es perd detall del que diuen. Pipipipipí. "Propera parada, Montesa". Montesa! La fàbrica de les motos, esclar. No es pot saltar la parada del Brogi (que és la de Tv3). No veu quantes en queden, des d’on és, però no hi fa res. Quan l’odiosa Maria Carmen s'aixequi, ella també s'aixecarà. Arriba a la parada de TV3. Veu que la Mamen s'atansa cap a la sortida i fa el mateix. Que es recuperi la mare! li diu la parella. Ppipipipipí. I allà la té, a cinc metres. La segueix per la voravia. Camina basculant els malucs, amb una bossa a cada ma. Arriba a la cantonada. S'atura. Semàfor vermell. Queda just darrera ella. Olora el seu perfum. Està tan absorta contemplant a la Mamen que no s’adona que ve un patinet a tota hòstia. Pam! La Mamen es gira ràpidament.
—Estàs bé?
—Putus patinets elèctrics!
—Esperat que truco al 112. Pot venir una ambulància, si us plau? Sí, al costat de la parada de TV3 del Tram. Com es diu? Un moment... Perdona, com et dius?
—Clara, em dic Clara Pallarès.
I la Clara Pallarès, “tonta del cagar i forradíssima”, es pregunta què fot a terra, com coi ha anat a parar allà. Pendent de la història de la Mamen no ha notat el canvi de sentit del Tram, i ara, concentrada en perseguir els malucs hipnòtics de la pèl-roja sexi no ha vist el puto patinet! Caguntot! La mira i, tot i que ho dissimula de seguida, nota que a la Mamen el seu nom li sona.
—No em cal cap ambulància, estic bé.
Prova d'aixecar-se per no fer més el ridícul, però el cap li fa voltes i torna a caure, aquest cop als braços de la Mamen. I tenint-la tan a prop, es fixa en els seus ulls. És odiosa, però s'ha de reconèixer que és encisadora.
—Ui, no, tu no estàs bé. Ni de lluny! Mira què farem: vens amb mi a l'hospital i et demanem una infusió a la cafeteria. Si no et refàs descansant una estona entrem a Urgències i que et mirin bé.
La Clara no es resisteix. Es deixa portar per la Mamen, encara li volta el cap.
Ara es troba esperant en una taula. Pensa, aquí tampoc hi hauria de ser... Se sent petita, enrabiada, confosa. Es fot doble sucre a la infusió. La Mamen li diu que ha d'anar a veure la mare, però que després tornarà a la cafeteria a veure com està. Pega un glop a la camamilla, ben calenta. Un somriure malèfic li atrapa la cara. Agafa el mòbil. Alfred! Deixa el que estiguis fent i vine al Broggi, que he tengut un ensurt.
Mitja hora més tard, compareix la Mamen.
—Que et trobes millor, Clara? —li demana.
—Sí, molt millor. Ara vindrà el meu marit a buscar-me... —contesta. Li demana per la mare:
—Està molt bé. Demà li donen l'alta —respon.
La Mamen s'ofereix per fer-li companyia fins que arribi el seu marit. La Clara li agraeix. "A què està jugant aquesta meuca?", pensa. S'acaba la camamilla.
—Em fas un favor?—li demana. —Estic que no sé què faig. Tu pots trucar el meu marit, poses el mans lliures i li diem que estàs amb mi? Té por que si em quedo sola... Pateix molt. Truques i t'hi poses?
—Clar que sí, tonta —fa la Mamen. El telèfon ja fa el to de trucada. Ell de seguida despenja.
—Clara com estàs?, ja vaig de camí —diu la veu que surt de l’aparell.
La Mamen dubta un moment. Serà possible que aquesta veu sigui la de…? Mira el nom que apareix en el telèfon, que està sobre la taula, entre les dues dones. “Alfred”, diu la pantalla.
La Clara té la mirada clavada en ella. Seriosa. Atenta a la resposta. La Mamen intenta disimular.
—Hola… no miri, estic aquí amb la seva dona, que ha tingut un petit accident, i…
—Mamen??
Abans que la Mamen pugui respondre, se sent un fragorós soroll de rodes derrapant i un fort cop final.
—AAALFREEED!!! —criden les dues dones alhora, sorpreses pel que sembla un accident de cotxe i per la reacció de la Mamen, que la fet autodelatarse. La Mamen mira la Clara molt sorpresa.
—Sí, sóc la tonta del cagar, la forradissima. Has trucat al meu marit -agafa el mòbil i s'aixeca-. L’Alfred ja te’l pots confitar. El divorci li sortirà caríssim. Ah, i la infusió la pagues tu.
Desfà el camí per entrar al Tram just quan sonen les 9 corxeres en "sí". Pensa que amb sort trobarà l'Illa oberta.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
