Jaume IV, dictador de Catalunya
Si vols compartir aquest relat...
Acomiadar-se de la mare la mateixa setmana que el pis de dalt s’ha convertit en un Airbnb, és difícil. En Jaume plora al tramvia abraçat a la seva herència. Una capseta de fusta on hi diu: La pots obrir només si saps què fer i què dir. De sobte, un grup de turistes exaltats xoquen amb ell i sent un crec. Tot de follets pugen pels braços d’en Jaume cridant a l'uníson.
—¿¡Què farem, què direm!?
Els follets, esverats i eufòrics, repeteixen les preguntes en un remolí coral que ressona amb un vibrato sostingut. En Jaume deixa de sanglotar de cop. Un follet ha grimpat fins al seu cap i, amb veu de crooner, l’interpela a cau d’orella:
—Vols ser l’heroi d’aquesta història?
El grinyol dels frens del tramvia fa inaudible la resposta. Fet un sac de nervis, aferra bé la capseta i mira d'ignorar com pot els follets. "Si algú ho sabés..." pensa, "dirien que em falta un bull". Tot d'una, el canalla entremaliat sobre el seu cap li estira els cabells i ell, espantat, topa contra un cos.
—Ai! —exclama ella, i fulmina en Jaume amb una mirada que li talla l'alè.
—Perdona'm —respon ell. Però quan intenta girar-se per evitar-la, el follet li torna a estirar els cabells—. Au!
La noia, alta i pèl-roja, amb una esquitxada de pigues a la cara, torna a girar-se. Els ulls d'en Jaume cauen sobre el coll d'ella, on hi descobreix un penjoll en forma de clau daurada.
Ella l'esquiva i baixa al carrer quan s'obre la porta. La mirada de la noia amb la cara pigada li ressona al cap i es sintonitza amb el duet què fer-què dir de la mare, i amb el plural cridaner i esvalotat dels follets. El flap! contundent de les portes del tramvia l’esperona. En Jaume fa un clic i llavors, dirigint-se als seus nous companys, exclama:
—Som-hi nois!
Aterra amb les mans a l'andana. Ella es gira.
—Tens algún problema, noi?
En Jaume bada, però una altra tibada de cabells l'espavila i s’aixeca.
—T'he vist a l’enterrament de me mare.
Els ulls de la noia s’obren com dos finestrals.
—Voldràs dir de "me" mare.
S’apropa a ell i un follet li salta. Ni se n’assabenta.
—Dóna l’ordre.—Li xiuxiuejen al uníson.
A en Jaume se li amunteguen els interrogants: Quina ordre? Què carai diuen aquests ara? I ella... per què diu ma mare? La brillantor de la clau fa un dring metàl.lic dins el cap, una fuetada que l'esperona. Les mirades dels dos es sintonitzen en la clau, atapeïda de follets que s'escridassen, es barallen i estiren la cadena d'on penja el seu destí.
—Para un moment, siusplau, com que ta mare? —pregunta en Jaume amb la veu mig trencada, mentres intenta no fer cas dels petits dimonis.
Ella, encara amb l'expressió de sorpresa però tendre, acaricia la clau.
—Va ser ella qui me la va donar. Esperava el moment en què ens retrobéssim. Segueix-me per aquí.
Ella li agafa la mà. Amb el contacte, el món que envolta en Jaume queda emmudit, i escolta amb un eco megafònic les preguntes que li esclaten al cap. S'estén una cacofonia tremenda Germans? Bessons, potser? Separats en néixer? Pare biològic...? Els follets esclaten amb un riure nerviós
En Jaume fulleja amb ànsia el passat, intentant trobar respostes. Van en direcció a la parada del tramvia. Els follets, en silenci, assenyalen una porta vella coberta de molsa, mig amagada entre cartells vells. S'endinsen en una llum cegadora.
En obrir-los, tot sembla igual, però un vel de molsa ho cobreix tot, com si el temps s’hagués aturat.
De sobte, un tramvia antic i cobert d’heura s’atura sense fer soroll.
Ella s’atura dins la quietud.
—No sabia que eres tu… però quan he vist la capsa, els follets i el teu cabell -li somriu mirant el seu cabell-, t’he reconegut. Sabia que tenia un germà.
En Jaume l’escolta, mut.
—Ara tot encaixa. Vine t'ho explicaré tot.
Li agafa la mà. El tramvia cobert d’heura obre les portes.
—Ja és hora. Els follets i en Jaume esbufeguen a l'uníson. La Johanna comença el seu relat.
-Soc la gran. L'última en plorar a la sala de parts... Som fruit d'una revetlla, del xivarri dels petards i de massa bombolles de cava. Quan van saber que érem dos, van decidir seguir cadasú per separat, i amb una sola responsabilitat.
- I aquests? Què hi pinten?
-Exacte. I nosaltres?
En Jaume observa aquests éssers petits que mai, des de petit, l'han abandonat. Els follets li tornen la mirada fent uns ulls tan grossos que sembla que els sortiran de les òrbites.
—No sé per què et segueixen.—Diu la Johanna.—Però deuen voler alguna cosa de tu... el pare me n'ha parlat. Són de la seva terra.—La seva expressió es torna preocupada.
—No em segueixen.—Aclareix en Jaume, i es treu la capseta de la butxaca.—Surten d'aquesta capsa, viuen aquí. No em preguntis com.— Afegeix en veu baixa.
La Johanna torna a arrufar el front.
—Què hi diu, a la part de dalt de la capsa?
—Com?
—Sí, mira. Hi ha una cosa escrita. No la veus?
Aixeca un dit i li assenyala un racó de la cantonada. En Jaume té la sensació d’haver-se tornat de mantega. En quin moment ha aparegut aquesta misteriosa inscripció, amb lletres petites i daurades, al damunt de la capsa? Ja fa temps que la tenia, molt de temps. Mai no havia vist res com aquestes lletres:
Pren la corona del teu llegat.
—Què és, això? —Repeteix la Johanna, i aquest cop ho fa preocupada.
—Aquí dins no n'hi ha pas cap de corona... — En Jaume s'interromp al fixar-se de nou amb el penjoll de se germana i lliga caps. Ha de ser això.—Follets, porteu-nos al lloc que obre la clau.
La Johanna l'observa sorpresa. Els minairons, eufòrics, celebren rebre la primera ordre clara i directa del seu nou rei. —Cap al nord! Cap al nord!—Diuen, però continuen assenyalant l'interior del tramvia.
En Jaume i la Johanna busquen al seu voltant. No hi ha res més que gent en silenci, capficats en els seus mòbils o amb la mirada perduda i l'atenció a la música dels seus auriculars.
—Allà! Exclama la seva germana, i indica el fons del vagó.
En Jaume somriu. Sense que que ningú els hi prengui cap atenció, com si no hi fossin, veuen un pany ben gran i daurat que sembla que no hagi d'ésser allà. Els follets de forma natural, estirant la roba del Jaume i la Johanna, els guien cap a la lluentor que desprèn; la clau, màgicament encaixa sola al forat.
— Però, què és això?
En Jaume empeny la paret del fons del tramvia i un reduït espai quadrat s'obre. A l'altra banda, on haurien d'haver-hi vist l'exterior i la via, hi havia un petit armari. I, a dins, el que en Jaume va identificar com a dues corones. Platejades, senzilles, poc més que cercles de metall. Però amb una única diferència... els escuts que mostren. La Johanna avança i agafa les corones. Mira al seu voltant, però la gent continua aïllada i desinteressada. No hi ha ningú que els observi.
—El tram podria xocar i no se n'assabentarien fins que fossin fantasmes.—Assenyala les corones.—Això és l'escut de Noruega, el del lleó. I aquest, el de la corona catalano-aragonesa.
En Jaume es col·loca la corona catalano-aragonesa; la Johanna, la noruega. “Què fer? Què dir?”, recorda.
Els germans somriuen amb complicitat.
La veu de la mare ressona: “Decideix, però amb coratge”. Treu pit i alça el to per fer-se notar.
-Decret primer: el tramvia serà el transport oficial del país. I vosaltres, follets, sereu els meus consellers!
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
