Si vols compartir aquest relat...
Nou corxeres amb la nota “si”: si-si-si-si-si-si-si-si-si. El so que avisa del tancament de portes del tramvia. Passava per allà, l’ha sentit, i d’una revolada, sense saber per què, hi ha entrat. No ho pensava fer. Estava anant, a peu, a la botiga d’esports de l’Illa, a comprar una pala de pàdel. Ni tan sols té bitllet, ni sap quin bitllet li cal. Per què hi ha entrat?
Nou corxeres amb la nota “si”: si-si-si-si-si-si-si-si-si. El so que avisa del tancament de portes del tramvia. Les dues últimes podria semblar que són diferents, però no ho són. Sap que és un sí, no ho pot no saber. Si no hagués entrat al tramvia, que no sap per què ho ha fet, no hauria sentit mai aquest so, que l’obsessiona. Tatatatatatataà. Lalalalalalalà. Les dues últimes síl·labes fan pensar en alguna cosa que comença. Al noi dret del davant, que tampoc no ha pagat el bitllet, o potser no s'ha recordat de validar-lo (però qui s'oblidaria d'una cosa així?), li sona el mòbil. Veu que mira sorprès la pantalla, després mira el rellotge i penja directament.
El Bru no sap com ha arribat allà, no sap per què es troba anant a comprar una pala de pàdel per fer un partit amb tres paios que ha conegut al gimnàs perquè fa deu dies que no té gas i s'hi ha matriculat únicament per poder fer servir aigua calenta. Torna a sentir el so, torna a quedar hipnotitzat per la melodia, s'ha passat de parada. Però no hi fa res. En Bru frisa per les següents nou corxeres amb els seus Si penjant de la cua. Un Re sobtat s'infiltra en un dels seus timpans i algú fica una mà frenètica dins d'una bossa. Que no el trobi mai, pensa en Bru extasiat, és el Re d'una campana vaticana. I una veu salta tot d'una: no és cap Re, gamarús. És un Mi bemoll. En Bru gira el cap i es queda sorprès mirant la cara del paio que estava darrera seu.
—Pol, quina sorpresa! Què fas aquí, tio!?
—Ja veus, cap a classe, com cada dia des de fa quatre anys.
En Pol, mestre de música, antic company d´escola primària, és d`aquelles persones tranquil.les, que parlen a ritme de rodona, acompassats, medint silencis i pauses. Tot i els anys, mai no li havia despertat cap simpatia. Encara recorda com a les convivències de 5è, va fer mofa de les seves vambes, i que per culpa d'això, després ja no se les havia volgut tornar a posar. Ell, sempre tan superb. Ara, des que van coincidir a la perruqueria i va reconèixer el seu nom, el Pol es va tornar sorprenentment cordial.
Tatatatatatataà. Lalalalalalalà. Aquelles síl·labes l'atrapen de nou. En Pol només mou la boca i en Bru avança entre la gent, seguint aquella melodia, que per uns instants crea un acord amb el si de fons. No sap com ni per què és a l'andana, esperant el tram de tornada, al costat del noi que mira amb angoixa el mòbil que acabava de deixar de sonar. Ara la melodia del so de trucada del noi ha estat en tonalitat menor amb un ritme més lent i una progressió harmònica diferent que la sentida a dins del tramvia, però en Bru té clar que és el mateix noi que no havia pagat bitllet, per la seva samarreta negra amb una gran clau de Sol.
Sol-mi-re-fa-do. El mòbil del noi cau a terra. S'ha quedat entre els peus del Bru, que s'ajup, l'agafa i li dona al noi.
—Té.
—Gràcies.
Mi-mi-fa. El tramvia arriba a l'andana i les portes s'obren. Si-si-si-si-si-si-si-si-si. En Bru i el noi ja són dins del tramvia, i en l'últim si de les portes veuen com entra algú apressat: és en Pol.
—Bru, escolta... t'he seguit. No sé què faig aquí...
—Pol... Doncs, he sentit una trucada... tampoc sé molt bé... Un moment.
En Bru toca l'espatlla del noi de la samarreta negra, que fa un bot.
—Estàs bé? Soc en Bru.
—Jo en Fèlix. No ho sé. Fa tot el matí que estic aquí, intentant arribar a la feina.
—Intentant?
En Pol ha seguit la conversa i reconeix al noi.
—Tu ets el de la trucada en fa menor.
—Tambè ho heu escoltat? —pregunta perplex en Fèlix— cada cop que vui baixa del tranvia...
No pot acabar la frase ja que un Fa sostingut inunda tot l'espai lligant-los a tots tres aquell so imnotic. Una serie de sons acompasts dibuixan una conversa, el mi bemol del so del mòbil li contesta al si-si-si si i de nou deixan enrrera un altre parada.
Una dona empeny el cotxet d’un bebè. S’acosta, procurant de no caure—però no cauria, el tramvia va molt a poc a poc—cap a la màquina cancel·ladora. El bebè, de sobte, esclafeix a plorar. És un mi sostingut, constant.
En Bru, extasiat, fa un cop de cap:
—Que no pari de plorar. És perfecte aquest mi sostingut.
Però què està passant? En quin moment la seva vida s'ha convertit en una partitura? Per què continua dins del tramvia? Per què s'està retrobant amb vells coneguts? Tot això són senyals, algú li està enviant un missatge en clau... El nen ha deixat de plorar. Quina serà la pròxima nota? Té el pressentiment que està canviant el ritme de la seva vida.
—Tens un pressentiment, Bru? —el rostre somrient d'en Fèlix espera una resposta, és evident, i en Bru ja no entén res.
—Però com podeu saber allò estic pensant? Però, què està passant?—però ep!, la seva veu ha sonat cristallina, com la d'un reguitzell de campanetes, i cada síl·laba ha sortit de la gargamella enfilada en una nota musical.
—Estic cantant? —de nou, una veu prodigiosa que esmaperd en Fèlix i fascina en Pol: quina veu que tens, cabronàs. Només ells se'n sorprenen. La resta del passatge, ulls al mòbil i cossos sincronitzats a ritme de trajecte, com si res. Els tres nois es miren. Ja no esperen arribar enlloc i sona el telèfon d'en Fèlix.
—Agafa'l! —canta en Bru.
Sol-mi-re-fa-do, el so del mòbil harmonitza perfectament amb la cantarella d'en Bru, bellíssima, com nascuda de la panxa d'un clavicèmbal: agafa'l, Fèlix.
—D'acord. L'agafo. Però mireu —i abans de respondre, el noi els mostra la pantalleta.
En Bru deixa anar una exclamació en do major: No pot ser! És el logo del Tram!
—Em truca cada cop que arrenca.
—Posa l'altaveu! —diu en Pol. Tots tres posen les orelles al voltant de l'aparell, ben agafats a la barra del Tram.
—Hola —Sense poder dir res, es miren amb llàgrimes als ulls, és l'Hola més melòdic que han sentit mai. En Bru és el primer —Ens pots ajudar?— S'escolten el pensament —Sol major— en Fèlix pensa de nou —Sí, sones en sol major, Bru.
En Fèlix, que té el mòbil agafat amb les dues mans, es mira el rellotge del canell. Un cop més, com en les trucades anteriors, l’agulla dels segons executa un vaivé harmoniós endavant i enrere que marca Si cristal·lins ressonant en l’aire.
En Pol s’acosta al mòbil i amb un ritme pausat i tempo relaxat, murmura:
—No sabem què hem de fer…
A l'altra banda, la veu arriba amb un timbre equilibrat, de calidesa neutra, una entitat única amb un cert eco metàl·lic.
—No necessiteu ajuda. Sou els triats. Sabeu llegir el codi. Teniu les claus.
Els tres nois es miren als ulls, amb una emoció que els encén els pensaments. A continuació, dirigeixen la mirada cap a les grans finestres del Tram.
A fora, la ciutat desfila en un ritme continu: edificis que es dissolen en la velocitat, asfalt que llisca com una pel·lícula en moviment, arbres que es perden en la llunyania. En el vidre, un reflex duplicat: el món del tramvia, silenciós, amb viatgers immòbils que semblen arrossegats per una urgència invisible. Miren, però no veuen. Escolten, però no senten.
El Si que anuncia la darrera parada "Bon viatge" —final de trajecte— anuncia el Tram, per primer cop tots tres perceben aquestes notes com un inici.
Baixen del Tram sabent que fins i tot aquells camins inamobibles et poden aportar nous sons cada dia, ara tenen la clau per agafar la trajectoria que vulguin.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
