Si vols compartir aquest relat...
Mentre esmorzava fullejant el diari, encara mig adormida, es va fixar en la foto d’una noia en blanc i negre on hi deia: ES BUSCA. No va poder acabar de llegir la notícia perquè feia tard, però aquella cara angulosa i els ulls negres com dues olives de Kalamata li van quedar gravats. Al seient de davant del Tram, la va veure: era ella.
La Maria sempre havia estat una noia molt vergonyosa. Davant d'aquella situació no sabia si trucar a la policia, anar a parlar amb aquella noia o simplement quedar-se asseguda a la cadira del Tram esperant que arribés la seva parada. Van passar dos parades del Tram i continuava sense decidir-se com actuar. Com tantes vegades li havia succeït en el passat no tenia suficient força de voluntat per actuar sense haver-s'ho de pensar, potser el ser tant tímida li costava prendre decisions.
Però en un obrir i tancar d'ulls, la Maria i aquella noia van creuar les seves mirades, i va ser tant intensa la mirada d'aquella noia que la Maria va decidir apropar-s'hi.
—Perdona. No sé per què estic fent això, però he vist en el diari una foto d'una noia igual a tu, amb la frase ES BUSCA.
—D'acord, soc jo la de la foto. Però tranquil·la, és un error. No em busquen aquí.
La Maria havia deixat de tremolar, però va obrir més els seus ulls, abans que la noia li digués la següent frase.
—Has sentit parlar del multivers?
La Maria va obrir la boca per a intentar articular una resposta, però no li sortien les paraules.
—No estic parlant de multivers com si fos Marvel —va continuar parlant la noia—. Multivers és un nou joc de rol. I reconec que se m'ha anat de les mans.
—Però per què et busquen? I per què dius que no és aquí?
—Perquè en el Tram no crec que pugi la poli...
La va mirar estranyada.
—Em dic Alba. No em miris així, de moment, no he matat a ningú. Tot i que, el que ha posat la meva foto al diari s'ho pensi.
De cop, l'Alba va abraçar la Maria i li va xiuxiuejar a l'orella.
—Dissimula! He reconegut a un dels que m'estan buscant. És darrere teu. Conto fins a tres i correm fins a la cabina del maquinista.
"Multivers" era un joc de rol inventat per uns adolescents milionaris que, avorrits de tenir-ho tot, s'inventaven personalitats noves per tenir emocions fortes. Ara bé, la idea de l'Alba era fer-lo servir d'excusa per justificar la seva desaparició, i és que l'únic que volia era fugir de la seva família: opressiva i tirana.
L'Alba i la Maria van córrer d'una revolada fins a la cabina del maquinista.El conductor, en veure l'Alba, se li va il·luminar la cara.
—Alba! Què hi fas tu aquí?
—Paco? —va fer l'Alba sorpresa.
—Que ja t'has oblidat de mi? Era el xofer del teu pare, et portava al cole quan erets petita.
L'Alba no entenia res. Era casualitat o estaven tots conxorxats?
—Obre, Paco!
No tenien gaire temps per pensar, l'Alba va agafar la mà de la Maria fort i quan el Paco va obrir una mica la porta, es van ficar dins i van seure a terra.
Mirant pels retrovisors de la cabina, van veure com l'home que les seguia corria per l'andana. Semblava que marxava.
—Us busquen. Us busquen a les dues, Alba. No queda massa temps.
La Maria es va quedar blanca com la lluna, per què la buscaven a ella, si no havia robat mai ni un xiclet al quiosc?
L'Alba confiava cegament en el Paco, però tenia tantes preguntes que no sabia si podia fer...
—Paco, com sortirem d'aquí? Podem comptar amb tu?
Les noies es van mirar mentre en Paco no deia res, només mirava l'hora i esbufegava. El brunzit de la locomotora els hi va ralentí els pensaments a les dues.
La Maria no entenia com es podia haver deixat endur fins al terra de la cabina. L'Alba va analitzar la situació.
El Paco havia estat un dels homes de confiança del pare.
Va estirar la Maria fort i la va treure d'allí. Ella era la seva ostatge. Negociar era el que li deia el cap. L'Alba nomes feia que pensar què seria el millor, si continuar retenint a la Maria, ja que l'havia reconegut i estava en disposició d'ajudar-la o bé anar amb el Paco perquè l'ajudes a fugir de la ciutat dins del Tram.
Les partides del Multivers cada vegada eren més complicades i fer la fuga perfecta cap a l'exterior de la ciutat era més difícil. Per sort, al haver-se amagat a la cabina, la gent que seguia l'Alba encara no sabia que ella es trobava dintre del Tram.
La Maria, d'altra banda, estava cada cop més neguitosa. Fos un entreteniment entre adolescents o una fuga real, es trobava totalment embolicada en la situació. Havia de fer alguna cosa sí o sí.
La Maria estava a punt de separar-se de l'Alba, quan el so d'un ringtone la va sobresaltar. Era del mòbil de l'Alba.
En el xat grupal de Multivers, li deien que l'havien vist, i que l'estaven esperant a l'estació de Francesc Macià.
No solament anava a ser el final del recorregut del Tram, també el final del joc i de les seves intencions de fugir.
—Paco, no tinc molt temps —va dir l'Alba des de l'interior de la cabina-, has de canviar la direcció.
El Paco la va mirar amb cara de "com em demanes que faci aquesta bogeria".
—Sé que el meu pare t'ha ofert una mica de diners per a portar-me de tornada a casa. T'ofereixo el doble perquè m'ajudis a escapar.
La Maria, al seu costat, cada vegada entenia menys.
—No puc canviar de direcció. És molt perillós! Si vols... puc fer una cosa per salvar-te. A la propera parada, paro el Tram i tanco les portes. No vull els teus diners, ni els diners del teu pare. Alba, t'he vist créixer. Només us demano una cosa a canvi, a tu —es va girar cap a la Maria—. Vull que aquesta noia que sempre puja al tram mig adormida i tu us feu amigues, però amigues de verdá, eh! Res de jocs de rol, ni redes, ni totes aquestes mandangues que feu el jovent. Sortiu a ballar, aneu a uns menjar chocos i unes bombes a la Barceloneta, aneu amb bici, lo normal, vamos! A tu, Alba, t'anirà bé tocar de peus a terra i aquesta noia fa tota la pinta de necessitar una mica de vidilla.
L'Alba es va quedar desconcertada amb la proposta d'en Paco. Va mirar a la Maria i li va dir:
—Per ser amigues, abans hem de sortir d'aquí. Tens alguna idea?
—Jo sóc tècnica del laboratori. En aquest maletí porto uns cultius d'un virus que estem estudiant. Podríem dir que hi ha hagut un accident i, per precaució, el TRAM ha d'estar en quarentena. I mentre la Maria treia amb cura les dues plaques de petri, l'Alba li va treure de les mans, les va llençar a terra rabiosament i va esclatar a riure.
—I ara, amiga Maria, és quan em dius que això que està estès a terra no era gens perillós.
—Ostres Alba, això es pregunta abans!
—Ho és o no?
—No. Diarrea màxima i prou.
Ara la Maria semblava decidida.
—Fes mala cara i segueix-me, Alba. Paco, obra la cabina quan parem, i aquesta porta, només aquesta, sents? —i li va assenyalar la porta més propera a ells— activa les alarmes, i quan sortim tanca. Ho heu entès, oi?
En Paco va fer que sí amb el cap, l'Alba també.
La parada va arribar, la cabina es va obrir i tot va anar rodat. Ja eren fora del Tram.
Els diaris de l’endemà no parlaven d’una altra cosa:
Dues noies aturen el TRAM per una emergència en la que tots els passatgers han d'anar al lavabo! Els mossos investiguen els fets. Segons diversos testimonis, les noies van aconseguir fugir sense destí conegut, agafades de la mà.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
