Estranys en un tramvia (volador)
Si vols compartir aquest relat...
Quan el tramvia es va enlairar, el primer que em va passar pel cap va ser que l'Andi em mataria, si tornava a fer tard. És curiós; passa una cosa extraordinària i el cap mira de negar-ho, de fer com si res, com si la vida continués tranquil·lament un cop que s’ha enlairat un tramvia. No vaig trigar a tenir preocupacions més urgents, però. El meu mòbil va començar a sonar (era l'Andi, clar) i tots els ocupants del vagó em van mirar.
Pateixo des de petita pànic escènic i tanta mirada em va deixar glaçada, però va ser pitjor quan me'n vaig adonar que un ésser amb cara de sèpia m'encanonava amb un arma de la marca LUPUS. Sí, just l'empresa que l'Andi i jo portàvem mesos investigant!
—Agafa el mòbil —va dir-me l'ésser estrany, sense moure's ni un pèl i mirant-me fixament amb els seus inexpressius ulls de sèpia— i contesta com si aquí no passés res.
Vaig respirar profundament i vaig prémer el botó verd de la pantalla per respondre a la trucada.
—Hola, Lucas. On ets?! —va preguntar l'Andi, exhaltat—. Crec que tenim un problema...
— Andi... —vaig dir amb veu tremolosa—. Què passa?
— Ens han descobert! Han entrat a la redacció i ho han pres tot! No tenim gaire temps. Amaga la còpia de les proves en un lloc segur. Quedem d'aquí a dues hores a...
No vaig acabar de sentir la frase. Un tentacle va sortir disparat en direcció a la meva cara i em va tirar el mòbil a terra. Havia de pensar ràpid. El sobre amb les proves em cremava a la butxaca. Si queia en mans equivocades hi hauria conseqüències greus. A més, era en un tramvia que solcava el cel, amb uns éssers de malson. Vaig observar el vagó. Érem uns vint humans i tres "extraterrestres". I just aleshores, una veu em va sobresaltar: "Pròxima estació Asteroide 26".
— Sembla que tens uns temes per aclarir-nos. — Va dir-me el cara sèpia mentre em mirava fixament—. Vindràs amb nosaltres i ens deixaràs veure aquestes proves tan interessants.
Necessitava pensar de pressa. L'única opció plausible que veia era intentar fugir en la següent parada. Vaig notar que el tramvia començava a frenar. Estàvem arribant. Un crit que va despistar el cara sèpia em va donar la valentia per arrencar a córrer. Malgrat que mai havia visitat l'Asteroide 26, l'entorn no era estrany: em recordava al somni recurrent que l'Andi no donava importància.
De sobte, vaig ensopegar amb una andròmina similar a una motocicleta amb potes de gat. Pujo i miro enrere, em perseguien! Tres cara se sèpia corrien a molta velocitat darrere meu impulsats pels seus tentacles en forma de remolí. El terreny era molt pedregós i em costava mantenir l'equilibri. Quan ja em veia atrapada, va aparèixer davant meu una cova i no ho vaig dubtar: vaig entrar per intentar despistar-los.
Afortunadament, la meva andròmina tenia bones llums. Vaig fer uns pocs metres i de seguida una força em xuclar cap a una sala que no es veia des de fora. Tres-cents parells d’ulls idèntics em miraven de fit a fit.
—Benvinguda —van dir cent-cinquanta boques idèntiques a l’uníson.
Era com si haguessin fotocopiat l’Andi desenes de vegades i fos allà, múltiple, esperant-me. Ppp ppp però, quina broma era aquesta?, vaig pensar. Arreu on mirava hi havia Andis. Vaig notar com una suor freda em baixava per l'esquena i com si el cor volgués sortir-me del pit. Estava envoltada d'Andis, tots ells talment sortints d'un videoclip retro dels anys 80. Què carai era tot allò? A què estava jugant? Perplexa i confusa vaig començar a hiperventilar. Inspirar en 5, bufar 3, inspirar en 5, bufar 3, em vaig anar repetint com un mantra. Tot allò m'era extranyament familiar... Tot era tan real i tan irreal.... Era com si algú m'hagués descrit justament aquesta escena! Ep, un moment! No era com el somni de l'Andi tot allò? Vaig intentar concentrar-me. Inspirar en 5, bufar en 3. El cap m'anava lentíssim. I de sobte vaig caure-hi: l'Andi i jo havíem assajat aquest moment! LUPUS, Asteroide 26, Andi i Lucas...tot eren senyals que volien dir alguna cosa.
Algú havia convertit el meu cervell en un videojoc i jo podia guanyar la partida...el problema era que no recordava com! Una suor freda em va recórrer el cos i de sobte les meves cames van arrencar a córrer soles en direcció al tram, que seguia immòbil a la parada Asteroide 26, com bé indicava la pantalleta lluminosa. En comptes d'entrar al vagó d'on havia sortit, vaig posar peu a la cabina del conductor. Sabia que allí hi havia alguna cosa que em podria ajudar! Però encara no sabia el què.
Vaig donar una ullada ràpida a l'espai. Una cadira, les finestres i un taulell de control era tot el que hi havia. Vaig esforçar-me a pensar què era el que havia de fer allà. Res, no hi havia manera, per molt que ho intentés no ho recordava.
—No! Ara no! —vaig dir entre dents.
De cop, vaig veure els maleïts cara sèpia. Potser va ser l'adrenalina, o la terrible certesa d'una mort imminent, però en aquell moment vaig saber com podia guanyar la partida. Eliminar o ser eliminada. Els cara de sèpia eren l'enemic i calia aniquilar-los. O ells o jo. I aleshores vaig veure el plafó amb les parades de la línia del tram. La següent d'Asteroide 26 era Lupus! Casualitat?
Els éssers ja eren a pocs metres. Desesperada, vaig buscar la palanca d'arrencada del tram. Hi havia una entrada d'USB. Un moment! Les proves. El pendrive de l'Andi. El vaig treure del sobre ràpidament i el vaig connectar. «Baixada en curs». Vaig prémer la palanca i el tram es va enlairar bruscament després d'arrasar els cara de sèpia. Vaig respirar alleujada. Proper objectiu: Lupus. «Baixada completada», va dir una veu metàl·lica, i davant meu es va materialitzar un holograma que es va anar fent nítid. Era l'Andi! «Lucas, si estàs veient aquesta imatge, vol dir que has arribat fins a la penúltima pantalla del joc després de derrotar els cara de sèpia. Gairebé ho tenim». Vaig baixar del Tram a Lupus i allà hi havia un gran ordinador.El nostre pendrive el vaig conectar I va aparèixer la informació secreta: Lupus era l' amagatall d'un grup terrorista armat, format per uns éssers semblants a taurons
que estaven parlant de destruir la Terra mitjançant unes bombes fluorescents!!! M'hi havia d'infiltrar. Vaig palpar a sota el seient, com per instint, però no era instint, era l'entrenament. Hi havia el xip transformador que havia d'injectar-me si volia semblar un taurònide. Odiava les xeringues, però havia d'actuar ràpidament. Després de la punxada, el dolor de la transformació, les aletes naixent-me al lloc dels braços. I talment allà estava com un més. Un tauró més encorbatat i atenent escoltant aquelles teories conspiratòries de destruir la terra i la humanitat. Una gran pantalla es va desplegar del sostre. GAME OVER, asturats ens varem mirar els uns els altres i un esclat de joia i alegria es va apoderar de la sala. El que no sabien era que el que s'havia acabat era el seu joc. Les proves que havia enviat havien desencadenat la reacció que feia mesos havíem previst amb l'Andi: la meva disfressa de taurònide va començar a desprendre una substància verinosa per a ells. Al meu voltant moria l'amenaça. Triomfal, vaig anar cap al tram. Era hora de tornar a casa.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
