Si vols compartir aquest relat...
L’Anna és a la seva parada per anar a pilates. Pica el bitllet i a la megafonia sona una música festiva.
—Enhorabona! Ets la viatgera un milió! Premi! —crida la veu d’anunciar parades.
—Caram! —s’exclama l’Anna, enriolada.
—Conduiràs el tramvia durant un any! —diu la veu, mentre el conductor surt de la cabina amb un ram de flors, directe cap a ella.
Enmig de la voràgine pensa que el bitllet el va trobar ahir dins d’un llibre de segona mà que es va comprar a la parada dels Encants. De qui seria aquell llibre? Com seria aquella persona a la que li hauria canviat la vida, com li estava passant a ella si no hagués deixa’t aquella T-Casual d’una zona dins d’un exemplar de Terra Baixa? Preguntes sense resposta. Mentrestant, se li va acostant un enorme ram de flors que tapa la cara del conductor i li desperta el desig de saber si farà tant de goig com el ram.
Com serà conduir un tramvia? I si no li agrada? pensa ella, sempre pot tornar a la parada dels encants per esbrinar a qui havia pertanyut el llibre i endossar-li com a regal. Però, ben mirat, tot just l'acabaven d'acomiadar de la seva feina, així que, potser no era una idea tan esbojarrada la de conduir un tramvia. Tanmateix, amb quines condicions de treball ho hauria de fer?
—D'això... no m'esperava pas aquesta sorpresa! — diu l'Anna agafant el ram i, intentant descobrir qui s'amaga al seu darrere.
Sent l’aroma de l'eucaliptus enmig de les margarides blanques quan d’una estrebada, potser massa indiscreta, les aparta per veure qui hi ha al darrera. El noi, de l’ensurt que el gest li provoca, deixa caure el ram a terra.
S’ajupen tots dos alhora per recollir-lo i es troben, amb les mans, prenent el ram del Tram.
—Òstia Adrià! Què hi fots aquí?
—Anna...
—Sí, Adrià, Anna, jo mateixa! Quant fa que no ens vèiem?
"Quant fa que no ens vèiem". Si sapiguéssis, pensa l'Adrià, si sapiguéssis que t'he estat veient cada dia des d'aquella maleïda revetlla de cap d'any...
—Uf... Molt? Quina coincidència, no?
—Ja veus! I què dius? Què és tot això? Em puc sentir afortunada o m'he d'espantar?
L'Adrià agafa aire i pensa que ha anat massa lluny com per fer-se enrere. Treure's el carnet de conductor va ser relativament fàcil, però manipular les màquines validadores de tiquets va ser tota una altra cosa. El que no s'esperava era trobar-se agenollat al tramvia amb l'Anna al davant i un ram a les mans. Haurà d'improvisar alguna cosa. S'aixequen d'una revolada, el temps just perquè l'Adrià pensi com agrair tanta eficàcia al seu amic dels Encants i avanci amb el pla:
—Això d'afortunada o no, Anna, ho hauràs de decidir conduint el tramvia. M'acompanyes a la cabina?
L'Anna esclafeix:
—No tinc res més a fer!
Commoguts, els passatgers aplaudeixen.
L'Anna mai s'hauria imaginat conduint un tramvia però fer-ho amb l'ajuda de l'Adrià li dona confiança. Quan el va conèixer a la universitat li va semblar un xicot eixerit, fins i tot un pèl esbojarrat. Li agradava molt ser el centre d'atenció i no es perdia una festa. Sens dubte, era el líder de la colla. Però més enllà de ser-ho, l'Adrià tenia una aura especial que feia que tota la gent del seu voltant confiés en ell. Un magnetisme per a l'optimisme que també ara es percep en el tramvia. L'humà i la màquina són una sola energia, com si no fes falta que l'Adrià toqui els controls per fer-la anar.
Sense casi adonar-se'n, l'Anna es troba a dins de la cabina del conductor i l'Adrià li ofereix l'únic seient que hi ha. Entre les sensacions d'eufòria i surrealisme activa els mecanismes i el tramvia arranca seguint les seves ordres. Se sent poderosa, orgullosa i recolzada per les indicacions de l'Adrià. Queden quatre parades pel final de línia. De sobte, l'Anna veu la següent parada, Encants, i frena bruscament.
—Ostres, casi ens la passem! - exclama l'Anna.
L'Adrià, que no s'ho esperava, ensopega i cau sobre el ram de margarides blanques. Llavors, s'adona que a l'Anna li ha caigut alguna cosa de la butxaca. L' Anna el mira sorprès, no sap què dir.
Abans que ell no reaccioni, ella recull d'una revolada la capseta que li havia robat feia anys a la universitat, una capseta preciosa, pensa que amb sort no la reconeixerà.
Amb l'ensopegada, el ram desprèn un polsim olorós que inunda la cabina. La flaire de les flors fa el seu efecte: l'Adrià es posa a riure, i l'Anna se sent eufòrica.
— Aquesta capseta... —comença a dir l'Adrià, intentant concentrar-se.
Però abans de poder acabar la pregunta, l'Anna s'anticipa a contestar-la.
—Sí, és teva, o ho era, ja que te la vaig agafar l'últim any de la universitat! —exclama l'Anna somrient, sense ser molt conscient del que acaba de confessar.
A l’Adrià està a punt d’explotar-li el cap. Mira la capseta i a l’Anna, cada cop més vermella. Intenta processar-ho. Els nervis de tot el dia li oprimeixen el cap i el cor li batega accelerat. Un flash-back li perfora el cervell. Veu la capseta de rapè i a tota la colla al voltant. I recorda, de sobte, la mirada penetrant de l’Anna pendent d’ell. Un calfred li retorna l'escalfor de la nit glaçada d'aquell Cap d'Any. La capseta de la grifa i l'anell.
—La tenies tu...
—Vaig decidir quedar-me-la quan vaig assabentar-me que...—l'Anna no pot acabar la frase perquè l'Adrià ha activat el fre d'emergència i amb el sotrac han picat tots dos amb el cap al taulell.
—Aaaau!, criden alhora, mentre els passatgers xisclen de por. L'Anna i l'Adrià es miren, espantats.
—Algú s'ha fet mal?, pregunta ella.
Una veu sobresurt entre el tumult: "No! Però de què et vas assabentar per decidir quedar-te la capsa?". Aleshores s'adonen que tenien la megafonia oberta, i que tot el tramvia està pendent de la seva història. La gent espera. Passa un àngel. L'Anna i l'Adrià no diuen res. Passa un segon àngel. Tenen tots els ulls a sobre. Passa tota la cort celestial. Aleshores, l'Anna, que en realitat portava anys esperant per dir-ho, diu:
—No em demaneu per què, però vaig sentir que la capsa, algun dia, em portaria l'Adrià!
La gent expira alhora, amb els ulls brillants.
L'Anna recorda com un malson la darrera nit de 2007 en què descobrí que l'Adrià, davant de la colla, volia demanar matrimoni a la seva xicota de tota la vida. Portada per la gelosia, aprofità una distracció per robar-li la capseta amb l'anell. L'Adrià i la Mariona van discutir aquella nit per aquest tema i poc després van trencar.
—Casa't amb mi.
L'expectació és màxima. Tothom vol saber què respondrà l'Adrià.
-Ets conscient que porto mitja vida esperant aquest moment?
Els passatgers comencen a celebrar-ho amb aplaudiments i felicitacions. L'Anna, emocionada, té els ulls plorosos. Una sensació indescriptible recorre el seu cos. Se sent la dona més feliç del món.
—No em penso casar amb tu. —sentencia contundent l'Adrià, recuperant la capsa que desconeixia que s'havia conservat tot aquest temps.Un silenci congela l'ambient.—Ara tu també saps el que se sent.
L'Anna s'esmicola per dins mentre assimila que cap dels dos s'ha oblidat de l'altre, però per motius ben diferents. L'egoisme de l'Anna li va robar la dona amb qui s'hauria d'haver casat.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
