Si vols compartir aquest relat...
Quan el tramvia es va enlairar, el primer que em va passar pel cap va ser que l'Andi em mataria, si tornava a fer tard. És curiós; passa una cosa extraordinària i el cap mira de negar-ho, de fer com si res, com si la vida continués tranquil·lament un cop que s’ha enlairat un tramvia. No vaig trigar a tenir preocupacions més urgents, però.
Mentre intentava asserenar-me, va sonar el mòbil. En mirar la pantalla se’m va glaçar la sang. Feia just un instant m’havia semblat veure en Jaume creuar les vies sense mirar, amb aquell caminar seu tan peculiar. Feia més de cinc anys que no sabia res d’ell i ara, de sobte i com sortit del no-res, se'm feia present a tot arreu. Però possiblement i, de fet, n'estic convençuda que tot allò no era fruit d'una casualitat sinó més aviat el resultat d'haver-me passat els darrers dos mesos recordant de manera compulsiva cada detall de la nostra relació. Tornar a aquesta estació m'ha transportat als que van ser, ben segur, els anys més intensos que he viscut mai.
Just vaig respondre quan ell acabava de penjar. I, ben mirat, segurament millor, perquè què li hauria dit? «Hola, Jaume. Sí, estic bé. Aquí, esperant a veure si el tramvia, que s’acaba d’enlairar, baixa un altre cop. Tu què tal?».
–No, no baixarà –em va sorprendre una veu aguda que semblava que se m’hagués ficat al cervell. Sense pensar-m'ho em vaig girar decidida. No hi havia dubte. Era la seva veu. El meu cor, desbocat pel garbuix d'emocions, semblava un tramvia sense rumb. En els darrers anys, havia recreat tantes vegades aquest moment i quines serien les paraules que ens diríem... Però, ara, que el tenia davant, amb prou feines podia sostenir la mirada. El meu cor seguia bategant a un ritme frenètic però, finalment, vaig ser capaç d'articular un simple 'hola'. Ara que les necessitava, em preguntava on havien anat a parar totes aquelles maleïdes frases assajades durant nits en vetlla. En Jaume, dempeus davant meu, restava immòbil i inexpressiu, com si no m'hagués sentit. De fet, no em va sentir. Un objecte volador de grans dimensions s'apropava cap al nostre Tram i el conductor no va dubtar ni un segon en pitjar la botzina.
- Meeeec!
Si, impossible que em sentís. Però va ser pitjor. Amb la frenada, en Jaume va caure sobre meu. No sé si era pitjor la caiguda d'en Jaume cap a mi o la que estava patint el Tram volador. Per sort, el conductor del tramvia va esquivar l'objecte i va redreçar el rumb. Però en Jaume seguia allà, amb el seu pit entre les meves cames i amb el cap penjant.
–No baixarà– Va tornar a dir, sense pujar el cap.
Em toca –vaig pensar. Em toca dir-li alguna cosa, no puc allargar-ho més.
–I com ho saps que no baixarà?– li vaig dir, com si res. — Mira cap avall. Que no veus que les vies s'han esfumat? Per on circularia, el tram? —tan rata sàvia com sempre. Me'l vaig treure de sobre i vaig encastar el nas a la finestra.
— Vaja... És com si l'herba se les hagués empassat.
— No sé què et sorprèn tant, al món passen coses molt més inversemblants. Planteja't per què ha pujat, cap a on anaves? Aquelles eren les paraules justes. Una situació tan inversemblant com la que ens trobàvem em va fer pensar. I si el meu problema ha estat ser massa racional? I si he volgut sempre restar de peus a terra i he hagut d'esperar al fet que el tramvia s'enlairés (i gairebé xoqués) per perdre la por a deixar anar el cap una mica cap als núvols?
Havia arribat el moment de deixar-se endur, així que vaig tancar els ulls i vaig fer el que em demanava el cor: clavar-li un petó als morros. No recordava que besés tan bé. Quan els vaig obrir novament, vaig comprovar que no era a en Jaume a qui estava besant, sinó a una noia pèl-roja que em mirava divertida, mentre es mossegava el llavi inferior.
—L'Andi t’està esperant! Què estàs fent?— em va dir amb una veu despreocupada que poc s’avenia amb el meu estat mental.
Què m’estava passant? L’Andi tenia previst engegar-ho tot en orris i em volia al seu costat. I jo, com si no anés amb mi, m'estava dalt d'aquell tramvia volador, fent un petó a una desconeguda que se’n fotia de mi.
Aquest enlairament m’havia permès veure les coses des d’una altra perspectiva.
Com si es tractés d'una alenada d’aire fresc.
Possiblement m’havia creat unes expectatives per seguir endavant en un moment on tot feia figa. Però el cert era que, ni el petó amb aquella desconeguda m’havia desagradat, ni tenia cap ganes de llençar-me damunt l’Andi
A la noia li va aparèixer un somriure sorneguer per sota el nas, com si llegís perfectament el meu canvi d'actitud. En Jaume? Sincerament, no n'hi havia per tant. M'hi havia quedat enganxada perquè no m'havia fet mai cas del tot. L'Andi? Algú exigent que no pensava mai en què me calia a mi. Però, un moment, de què el coneixia, la desconeguda? Vaig mirar-la amb deteniment i... Ostres! Ja ho tinc! Però si ja sé de què la conec. Vam coincidir a la festa d'aniversari del cosí del Jaume, just la nit que vaig veure per primera vegada l'Andi. Quin era el seu nom? Berta potser? Però què hi feia ella també a aquí? Semblava tot plegat una broma de mal gust.
—Meeeeeeeec, meeeeec va fer de nou la botzina del tramvia. Un altre objecte volador s'havia apropat més del compte al nostre Tram i, amb aquella maniobra del conductor, vaig com despertar de cop. Berta, es pot saber què hi fas a aquí? Ella va esclatar a riure i em va dir que tot havia estat idea de l'Andi. - Escolta, m'agrades - va dir la Berta - i se que jo a tu també, però tot és massa nou per a tu. L'Andi ho ha manegat tot per a que ens trobessim però se'ns ha anat una mica de les mans. M'agradaria intentar alguna cosa amb tu, però primer necessito que oblidis a en Jaume d'una vegada per totes, però primer, com baixem d'aquí? - -Tintontín... estimats passatgers, els informem que hem de realitzar una maniobra perillosa per retornar el rumb del tramvia i tornar als raïls, si us plau, agafin-se fort - va dir la megafonia.
Tot d'una el Tram va començar a girar i girar.
- Quan arribi a terra ferma, jo també hauré de redreçar la meva vida, és el moment de ser valenta. El Tram va esquivar un colom, va fer una altra giragonsa i va començar a baixar. Vaig veure un noiet d'uns 15 anys que premia el puny amb seguretat i saltava. Una noia d'uns 40 anys es quedava al tram, pensativa. La Berta em va dir:
- Segur que vols saltar? Estàs preparada?
No. No ho estava gens.
- Berta, Si no salto ara... més dura serà la caiguda. Però el que realment em va impactar va ser el fet que la Berta em digués que el salt no tenia per què ser literal. L’acció tenia un sentit figurat. Havia arribat el moment, el més important, el de pensar en mi i la meva felicitat. Ara sí. Per què he hagut d’esperar que el tramvia volador trontollés per prendre finalment la decisió?
Amb una suavitat inesperada, el Tram va tocar terra i després d’uns metres xerricant es va aturar. Abans de baixar, vaig fitar els ulls de la Berta, la vaig besar de nou als llavis i, agafada de la seva mà, em vaig disposar a fer el gran salt de la meva vida. Estava convençuda de què, per molt dura que fos la caiguda, el resultat pagaria la pena.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.
