Si vols compartir aquest relat...
El que m’agradava del tros d’avinguda era que a la dreta s’hi veia el casalot, envoltat d’herbes altes. A través de la finestra del Tram s’hi endevinava que havia estat una casa rica: les balconades àmplies i els reixats de ferro, però ara tot era fosc i gairebé en ruïnes. Les persianes de la planta noble, però, estaven obertes, i s’hi veia, a l’hora que jo tornava de la feina, una mica de llum.
I un dia la vaig veure a un finestral.
Allà, quieta, alta, esbelta, de cabells llargs i amb un vestit clar de color indefinit però clarament elegantíssim. I es va tornar una obsessió. Només podia pensar en el viatge de tornada amb el Tram i en la poca estona que tenia per veure-la.
Qui era? Perquè era sempre allà? Què esperava? Potser a mi? Em veia?
De vegades em pensava que ella també em veia. Sempre m'ha agradat pensar que no estem bojos. L'atracció és això mateix: una cosa que va de dos pols. A més, si sempre hi era havia de significar alguna cosa.
Podia baixar-me en aquesta parada i intentar conèixer-la. O podia continuar amb la meva vida. Quin era el meu destí? Quan semblava que mai em decidiria a fer aquell pas, l'atzar va decidir intervenir. Una tarda de primavera, un accident de trànsit en un creuement va obligar a aturar el servei del tramvia, que oferia una linia d'autobús alternativa. Semblava una senyal, doncs l'entrada a la casa que em treia el son quedava a pocs minuts caminant d'on em trobava. Si el destí em guiava, qui era jo per dur-li la contrària?
Em vaig trobar mig oberta la porta del jardí, tan familiar i tan misteriós alhora. Vaig caminar cap al porxo amb una valentia fingida fins que em vaig aturar, fascinat. Davant meu hi havia el gos més blanc que havia vist mai, mirant-me des dels seus ulls blaus d’oceà ignot. Vaig restar quiet esguardant-lo, copsant cadascun dels detalls d'aquell bell animal. No sabria dir si m'hi vaig estar dos minuts o deu, però sí que recordo com el so d'un motor escanyat em va fer desviar l'atenció. La porta del garatge es va obrir feixuga, mentre vaig córrer per amagar-me rere un arbust que hi havia en un racó del jardí. El gos, però, no em va seguir, ni va bordar. Vaig amagar-me estúpidament rere un matoll de baladre, que començava a florir, i que deixava anar una olor embafadora. Rere meu, hi vaig veure un caminoi, que menava a la part posterior de la casa. Vaig fer un forat amb la mà, entre les fulles, i vaig distingir com sortia el cotxe del garatge. La dona que m'havia atret des del tramvia el conduïa. Va passar davant meu sense veure'm de tan amagat com era rere el matoll. Va anar carrer avall i, en sentir-me sol, vaig decidir sortir del meu amagatall. I vaig anar cap al garatge i vaig entrar dins la casa. Per fi era dins d’aquell casalot que tantes vegades havia volgut conèixer per dins. La casa era fresca, i d’alguna banda m’arribava una olor estranya, com de flors seques. A la banda dreta, hi havia el que semblava un despatx. El gos blanc em seguia, de ben a prop, sense ni bordar. Tenia la llengua blava, com els ulls, i em mirava com si m’estigués guiant. Vaig atrevir-me a guaitar al despatx, i vaig veure fotos, moltes fotos.
Tota la vida essent correcte, complint les normes; les explícites i les implícites. Fins i tot babau de tant educadet i bon noi. Què em feia obeir? No era pel que diran, no pels altres, era per un gos guàrdia interior que vigilava tot el que feia.
—A la merda el gos guardià —vaig pensar. Llavors, despertant de cop, em vaig fixar en les fotos. Eren retrats, retrats d'una sola dona preciosa. Una dona de cabells llargs i pell blanquíssima; de mirada serena i una fortalesa que em va emocionar fins a les llàgrimes. Era ella, la dona del finestral, i em mirava directament als ulls, en centenars de fotos, interpel·lant-me sense saber-ho. M'assolava una enyorança estranya, difícil d'entendre.
Quanta estona vaig estar embadalit contemplant les fotos? L'enyorança va deixar pas a un déjà vu reconfortant. Les imatges semblaven tenir un espai als meus records, sense saber quin era real i quin no.
— Admirant la teva feina?
La pregunta em va deixar gelat. Al girar-me, allà estava ella, hipnòtica, acaronant el cap del gos, que seia al seu costat.
— No tens ni idea de què et parlo, oi?, —La meva cara devia ser tot un poema. Encara confús, vaig dir:
— T'he vist marxar amb el cotxe, no creia que tornessis tan aviat.
— Havia de recollir en Tom.
— Tom? —vaig repetir, i el gos va venir i va posar el seu cap sota la meva mà.
— Mira, els vells costums no es perden mai -, va dir ella amb un somriure.
En notar el suau pèl del Tom, em va recorrer una sensació extranya, inversa a un déjà-vu, com si una part del meu cervell hagués curtcircuitat. Estava en un entorn completament desconegut, no havia estat mai allà, però una percepció irracionalment lògica em contradeia. I l'atracció que m'havia impulsat a endinsar-me cap a la casa m'ho demostrava.
—Et vaig advertir que no funcionaria. Els seus ulls eren fogueres de revetlla d'estiu i jo, en canvi, tremolava com un vagabund al Pol Nord.
Vaig intentar defugir aquella mirada per pair les seves paraules i em va glaçar una foto emmarcada a la paret. Ella, en Tom i jo mateix, somrient a la càmera, agafats de la mà, envoltats d'ametllers. Les orenetes volaven a càmera lenta tot adornant la part superior de la fotografia i un sol radiant s'obria pas entre els núvols. Si no hagués estat per les nostres cares i en Tom hauria pensat que era una d'aquelles imatges de mostra que circulen per Internet. Vaig atansar-me a una cadira abans de caure desmaiat pel terra. No vaig estar gaire temps, així, sense sentit, perquè, quan vaig tornar a obrir els ulls, desitjós de tornar a ser al tramvia, tenia el gos llepant-me una galta, i davant meu aquella dona, amb la càmera de fotos a les mans. Vaig sentir com disparava; i va dir:
—No em queden tan bé com a tu, els retrats…
—Què em passa? Qui ets?
Em vaig aixecar. No sabia si ho estava somniant o era veritat el que m'estava succeint però les llepades del gos a la meva galta em van fer constatar que, efectivament, tot era cert. Aquella dona i jo teniem un passat comú. Les fotos ho demostraven i de ben segur per això jo m'havia sentit atret per ella des del tramvia.
Formava part de la meva vida. Estava segur de que així era, però en canvi no podia recordar res que tingués a veure amb ella. Vaig començar a suar i les mans em tremolaven. Tot plegat era una bogeria. Jo, que sempre m'havia considerat una persona seriosa, racional i poc afecta a les aventures, que era amant de la rutina, de l'ordre, de la reflexió.
— Fa... fa temps que et miro des del tramvia, no... No ho puc evitar. Ets el millor del dia. I avui, no sé com...
— Shht. No cal que diguis res més.
— És que no sé qui ets — Les llàgrimes brollaven sense parar ella, en canvi, somreia.
— Sí que ho saps.
Poc a poc es va anar acostant a mi, dolça, segura. Jo em sabia derrotat. Ella, la dona del finestral, va agafar la meva cara entre les mans i em va mirar molta estona, serena. Després va acostar els seus llavis als meus i em va fer un petó. Un petó càlid i petit, un petó que em feia sentir a casa.
— Sóc la dona dels teus somnis, Miquel. I junts farem que els records tornin.
Entre nosaltres, en Tom movia la cua i ens mirava, semblava content.
Filtres:
- El tramvia, un element més de la narració:
Per fer login introdueix el teu usuari i contrasenya:
Cal tenir en compte que el tramvia ha de ser, de forma directa o indirecta, un element integrat en els relats. Gràcies.